Salut Mental Catalunya

Posicionament Federació SMC

La Federació Salut Mental Catalunya (SMC) ha fet públic el seu “Posicionament en relació a l’impacte de la covid-19 en la salut mental i les mesures que cal adoptar“. A continuació us fem un breu resum.

La Covid-19, tal com ja ha alertat l’OMS, tindrà un fort impacte sobre la salut emocional i salut mental de la població. Les situacions de confinament, aïllament social, pèrdua de persones estimades, esdeveniments traumàtics i la crisi econòmica suposaran un repte enorme des d’un punt de vista de benestar emocional, que caldrà afrontar. És el cas dels trastorns d’ansietat, de depressió i trastorns mentals greus que es poden incrementar de forma significativa derivat del context.

Els efectes de la Covid-19 suposen un repte pel nostres benestar emocional, no només de les persones que ja tenien problemes de salut mental sinó de tota la societat. Caldrà estar atents a l’impacte de la pandèmia en col·lectius com les persones cuidadores, professionals socio-sanitaris o infants i joves. En aquest sentit, cal garantir l’accés a suports i serveis, i una atenció adient a totes les persones proporcionant les eines suficients i/o modalitats de suport presencial sempre que calgui. Els suports comunitaris i el moviment associatiu seran més necessaris que mai.

Les mesures que proposem per fer front a les prioritats en la resposta a la Covid-19 són:

  • Identificar a les persones amb problemes de salut mental soles i amb necessitat de suport.
  • Garantir la continuïtat en els suports a totes les persones ateses a la xarxa de salut mental.
  • Reforçar la salut mental comunitària.
  • Reforçar el programa de suport a la primària.
  • Generar xarxes de suport als serveis d’atenció primària.
  • Reforçar els serveis socials.
  • Ampliar plantilles de professionals.
  • Reforçar l’acompanyament personalitzat, social i a domicili.
  • Reforçar les activitats de suport mutu.
  • Reforçar els serveis d’acompanyament, atenció social i inclusió comunitària.
  • Si ens trobem en una nova situació de confinament s’haurien de regular determinades sortides amb els suports i les mesures adients.
  • Impulsar programes que assegurin un adequat acompanyament al dol.
  • Garantir l’atenció personalitzada (presencial o telefònica).
  • Generar programes d’acompanyament familiar.
  • Reforçar i impulsar programes per atendre fills de pares amb problemes de salut mental.
  • Garantir, reforçar i impulsar mesures que garanteixin els suports adients als infants, adolescents i joves amb problemàtiques de salut mental.
  • Garantir la continuïtat i reforçar els programes de formació i acompanyament a la inserció laboral en salut mental.
  • Desenvolupar iniciatives que tinguin una cura especial en relació al tema del gènere.

Posicionament en relació a l’impacte de la covid-19 en la salut mental i les mesures que cal adoptar” (Federació Salut Mental Catalunya, juny 2020)

Informes demandes i necessitats

A través de les entitats federades i els Espai Situa’t de la Federació, es confirma que les principals necessitats detectades en el col·lectiu segueixen sent el malestar emocional, angoixa i neguit, necessitat de suport emocional i/o psicològic, i empitjorament del trastorn.

Altres consultes, menys freqüents, però d’alta complexitat, són per dificultats i/o agreujament dels problemes de conducta que deterioren la convivència, consum de tòxics o incompliment del confinament.

Aquí es poden consultar els informes elaborats per la Federació:  1r: 3 abril |  2n: 12 abril |  3r: 28 abril | 4t: 15 maig | enllaç amb més informació 5è: 14 juny

Opinió / Covid-19

El dol en temps de pandèmia per Covid-19

Bàrbara Mitats

Psicòloga responsable de programes de recuperació i suport mutu de la Federació Salut Mental Catalunya

El dol és un procés natural i adaptatiu que ajuda a sobreposar-se a una pèrdua. La vida està plena de petits i grans dols que s’han de fer front al llarg del cicle vital i que ens aboquen al repte de resoldre’ls de la millor manera possible, per poder continuar endavant. Per aquest motiu, és important no patologitzar el dol, perquè forma part de la vida i perquè no tots els dols es compliquen. De totes maneres, durant el procés poden aparèixer respostes fisiològiques, emocionals, conductuals i cognitives, com ofec o presència d’al·lucinacions breus, que poden espantar a qui les viu.

Elisabteh Kübler-Ros va ser una famosa tanatòloga i psiquiatra a qui devem molt, que va  elaborar el conegut model de fases del dol que divideix el procés en 5 etapes: negació, ira, negociació, depressió i acceptació. No obstant això, una de las crítiques al seu model es centra en el fet que atorga un paper massa passiu a la persona en dol que transitaria per les etapes descrites, que serien universals per tothom.

Així doncs, altres experts com el psicòleg William Worden, aposten pel model de tasques, que atorga a la persona en dol un paper actiu i postula la realització de les següents quatre: acceptar la realitat de la pèrdua, processar las emocions i experimentar el dolor, adaptar-se a un món sense la persona que ha mort i re-situar emocionalment la persona absent mentre es continua amb la vida.

Una concepció complementària a les anteriors és la del psicòleg Robert Neymeier, per qui el dol és un procés de reconstrucció de significats que permet revisar i reconstruir el món personal de significats que ha quedat qüestionat per la pèrdua i, fins i tot, configurar una nova identitat per encaixar en el món que ha quedat transformat.

L’ésser humà disposa dels recursos personals necessaris per transitar el dol, però és cert que hi ha qui disposa de més recursos i estratègies d’afrontament positiu o els té més treballats. Els recursos disponibles varien en funció de la personalitat de base, la maduresa emocional assolida, las experiències vitals, la capacitat cognitiva… Ara bé, a més dels recursos personals i estratègies d’afrontament hi ha altres factors que influeixen en el desenvolupament del procés com la consideració que té la pèrdua per a la persona, com s’ha produït i la xarxa de suport social disponible. El procés de dol té una dimensió personal, però també una dimensió social. Som éssers gregaris que vivim en comunitat i el dol no es pot concebre com un fenomen només individual, és de vital importància sentir-se acompanyada i recolzada per l’entorn proper de família i amics.

El dol en temps de pandèmia per COVID-19

Les persones necessitem, o al menys ens aporta tranquil·litat, que el món sigui comprensible, predictible i confiable. Davant un esdeveniment traumàtic quan es dóna una ruptura greu, el nostre món de significats queda en entredit i pot tornar-se incomprensible, incert i amenaçador. El procés de dol permet reconstruir el propi món de significats i integrar el fet traumàtic a la història de vida, per atorgar continuïtat i coherència a la narrativa personal i, fins i tot, a la pròpia identitat que pot veure’s col·lapsada arrel de la pèrdua.

En el cas que es produeixin factors traumàtics associats a la pèrdua com poden ser les circumstàncies actuals degut a l’estat d’alarma i confinament, les persones que han perdut un ésser estimat es troben en situació de risc de desenvolupar un dol complicat. A causa de la pandèmia, ens trobem que els familiars no poden acompanyar les persones que estimen, no es poden acomiadar, s’han limitat els rituals funeraris i l’acompanyament presencial de la xarxa de suport, el personal sanitari està sotmès a un estrès i una sobrecàrrega emocional excepcionals que condicionen les seves possibilitats de sostenir el patiment emocional i el sistema sanitari té dificultats per oferir unes cures pal·liatives adients i de respondre a les necessitats emocionals dels familiars. Aquestes circumstàncies excepcionals poden comportar que la persona en dol es senti superada per les circumstàncies, els seus recursos poden bloquejar-se o pot posar en marxa estratègies d’afrontament que no l’ajudin a elaborar el procés de dol d’una manera favorable i, a més de la inevitable tristesa, poden aparèixer d’altres emocions.

La culpa pot aparèixer en les circumstàncies actuals, en què familiars poden haver esdevingut vector de contagi. Com qualsevol emoció, la culpa pot resultar adaptativa i natural, en la mesura que permet analitzar allò que ha succeït, reparar un possible dany i intentar fer-ho millor en el futur. El problema és quan la culpa s’encalla, fa sentir a la pròpia persona o focalitza en una tercera, com única o última responsable, sense tenir en compte la multi causalitat dels esdeveniments. Si esdevé disfuncional, pot desembocar en un bloqueig que impedeixi evolucionar i avançar en el procés de dol.

La frustració apareix quan les expectatives no s’acompleixen o es sent que les pròpies necessitats no són ateses. En la situació en què ens trobempot aparèixer pel fet de no haver pogut acompanyar el familiar al final de la seva vida. És important trobar l’espai per alliberar la impotència i acceptar que no podem controlar-ho tot, per, de mica en mica, trobar altres vies per poder cobrir les pròpies necessitats, acomiadar-se i relacionar-se de manera simbòlica amb la persona que ha mort.

La ràbia pot aparèixer com a reacció davant la situació que escapa de les mans i fa patir. És una emoció que dóna força per reivindicar el que es necessita i lluitar per sortir endavant. Tanmateix, si una persona es sent sobrepassada, pot tenir dificultats per canalitzar-la i expressar-la d’una manera sana. És important permetre’s sentir-la per tal que flueixi, en comptes de reprimir-la, perquè sinó pot manifestar-se com una irritabilitat sostinguda en el temps o amb expressions d’ira que alterin les relacions interpersonals.

Per acabar, es llisten unes recomanacions per afavorir l’autocura i el procés de dol:

  • Permetre’s l’expressió emocional, verbalitzar i compartir allò que ens angoixa i entristeix.
  • Cultivar l’esperança i l’apoderament. El dol és un procés natural, tots tenim recursos per fer-hi front, per molt aclaparador que sigui el patiment que sentim en aquests moments. No es poden canviar les circumstàncies, sí depèn de nosaltres com les afrontem, treballant per rescatar i enfortir els recursos personals per gestionar las adversitats de la vida.
  • Promoure l’autocura, seguir hàbits de vida saludables, equilibrar moments de connexió i de desconnexió amb la pèrdua i mantenir la xarxa de suport encara que sigui virtual, respectant també la pròpia necessitat de recolliment i solitud.
  • Connectar amb l’espiritualitat com a factor protector davant eventuals complicacions del dol. Es refereix a tot allò relacionat amb l’immaterial, intangible, simbòlic i els valors i principis que el regeixen. Es pot treballar a través de l’expressió artística, la creació d’un espai en memòria de la persona absent, la meditació, l’escriptura, la lectura…
  • Valorar la necessitat d’ajuda professional. Si el dol es complica podem experimentar que la intensitat del patiment no disminueix i es manté a un nivell molt elevat, extrem i fins i tot incapacitant durant un període de temps perllongat. No obstant això, és difícil i poc útil establir límits temporals, perquè cada persona té el seu propi ritme. En canvi, sí és essencial tenir en compte les senyals d’alarma: no poder assolir un nivell de benestar suficient per a sobreportar el dia a dia, l’aparició de problemes de salut mental o físics (sense una base orgànica que expliqui la seva aparició o intensitat) o la presència d’emocions o conductes poc congruents amb la situació, són senyals que indiquen que cal demanar ajuda.

Per acabar, unes últimes paraules d’esperança. Tot i que el concepte de dol té mala fama i s’associa a quelcom negatiu, es tracta en realitat d’un procés reparador, sanador i transformador que ajuda a les persones a adaptar-se als canvis i a sobreposar-se a les pèrdues en general i a la mort del éssers estimats en particular, malgrat el dolor que comporten.

Avui, les iniciatives solidàries sorgides arreu, confirmen que l’ajuda mútua contribueix a construir una societat millor. Així doncs, si hem perdut una persona estimada, prenguem-nos el temps necessari per elaborar el procés i comptem amb el recolzament dels qui sentim a prop. I si tenim l’ocasió d’acompanyar una persona que està en dol, no perdem l’oportunitat d’oferir-li el nostre suport.

Cal preparar l’alta social d’aquest estat d’emergència ajudant a la població a recuperar-se emocionalment

Cristina Pàez

Directora Fundació Salut Mental Catalunya

Dia 13 de març del 2020, son les 16:34h i el Departament de Treball , Afers Socials i Família emet un comunicat en roda de premsa en el que agraeix l’esforç que els i les professionals de tots els serveis d’atenció a les persones estem fent i anuncia que, amb l’objectiu de protegir un dels grups de població més vulnerable de la infecció per la COVID-19 es suspenen temporalment les activitats als centres de dia de teràpia ocupacional, el servei de centre de dia ocupacional d’inserció, els centres de dia d’atenció especialitzada, els clubs socials i el serveis pre-laborals garantint l’atenció continuada en els serveis adients.

Es tanquen temporalment els centres de desenvolupament infantil i atenció precoç, atenció a persones amb discapacitat i els serveis de valoració de la dependència de la Xarxa de Serveis Socials d’Atenció Pública.

S’anul·len les activitats que es realitzen en els centres oberts, serveis d’intervenció socioeducativa i atenció a la infància en risc.

Al dia següent, es declara l’estat d’alarma i s’estableix, mitjançant decret, que la ciutadania només podrà circular per les vies d’ús públic per comprar aliments, productes farmacèutics i de primera necessitat; assistència a centres sanitaris; desplaçament al lloc de treball; retorn al lloc de residència habitual; assistència i cura de grans, petits, dependents i persones amb discapacitat; desplaçament a entitats financeres, o per causa de força major o situació de necessitat. Aquesta mesura entra en vigor el dilluns 16 de març a les 8h, dia en el que comença un llarg confinament per a tots nosaltres, inicialment, de 15 dies. Hores d’ara, ja es parla d’un mes i mig llarg de tancament domiciliari. O dos, o més.

Confinament significa etimològicament parlant, l’aïllament obligat dintre d’un espai limitat conegut. En el nostre cas, el domicili. De sobte, de cop, de forma urgent i alarmant la població ha de confinar-se per motius de salut. Per un virus que ens pot matar. I mata. Perquè a la Xina ho ha fet. I a Itàlia. I aquí.

Però parlem de les emocions, els sentiments i la salut mental de la població que hem hagut de confinar-nos amb unes mesures de contenció radicals “quedem-nos a casa”, “no es pot sortir al carrer” i amb unes multes de 600€ a 30.000€, si violes la norma aprovada per l’estat.

Amb diagnòstic psiquiàtric o sense, amb grau de discapacitat o sense, sent dependent, vulnerable, fràgil o en risc… professional sanitari o social, petit botiguer o empresari directiu… tots passem per diferents estats emocionals dignes de ser mencionats, rescatats, expressats i gestionats.

Enfado, ràbia, por, molta por, neguit, ansietat i pànic… són expressions d’una situació social pandèmica que ens embolcalla a tots i que ens deixa impotents i perpetrats, davant tanta tragèdia humana.

Confinem a l’ésser humà, i també la producció econòmica, amb l’objectiu de permetre que el sistema sanitari dreni, el millor possible, l’atenció i assistència als malalts diagnosticats de COVID-19.

Confinem però, pares i mares que tele-treballen amb l’amenaça d’ERTOs que s’estan fent realitat, amb nens petits que, lluny d’adaptar-se per biologia i constitució pròpia de l’edat a l’immobilisme i a la paràlisi física, estan fent grans esforços personals per viure de l’habitació al menjador.

Confinem unitats familiars de 5 i 6 persones que comparteixen un espai domiciliari de 60 metres quadrats. Sense balcó, ni llum natural.

Confinem persones de 80 a 90 anys que viuen soles, ateses pels serveis de teleassistència que aquests dies no donen a l’abast i que assegudes tot el dia davant del televisor amb programació monotemàtica i alarmant, tenen risc de patir altres malalties cardiovasculars.

Confinem mares de 87 anys amb fills de 65 anys amb esquizofrènia i amb malalties afegides respiratòries, òssies, diabetis, etç. amb poca consciència d’auto-cura i que pateixen per si el que escolten a la TV durant 24 h seguides es farà realitat. Temen perdre les pensions de vellesa i de malaltia, temen perdre el pis de lloguer, temen perdre… la vida.

Augmenten les pors, l’angoixa, l’estrès i, en molts casos, la solitud. Diuen que és el virus de la solitud perquè la gent està morint sola. No pot haver cap familiar que el pugui acompanyar en l’últim acomiadament. És un virus molt pervers, mata i fa emergir allò més humà. La necessitat que tenim de la presència de l’altre, d’estar amb l’altre, de romandre acompanyats fins el final.

Confinem als centres de menors, a nois i noies amb vides plenes de separacions, trencaments i experiències d’aïllament social que esperen sortir per anar a classe o veure a les seves famílies de referencia i pels que una situació d’alarma com aquesta els deixa mancats de la seva dosi d’estima familiar.

Confinem parelles de mitjana edat amb fills amb pluridiscapacitats que viure aïllats i sense les mesures rehabilitadores que reben diàriament pot fer endarrerir tot allò guanyat en els darrers anys.

Confinem persones dependents, dones en risc de violència domèstica, dones que tornen a ser les cuidadores de tota la tribu familiar confinada. Confinem vides que pateixen, confinem la por i la multipliquem a cada llar.

I es que davant aquestes mesures necessàries, imprescindibles i implacables d’aturar a la població d’Igualada, Catalunya o d’Espanya, per que el sistema sanitari pugui absorbir, atendre i curar a la població infectada hi ha un virus, desconegut i invisible, que opera letalment.

Preservar la salut física davant la salut mental i emocional de la població.

Invisibilitzar allò que no cal tractar. Invisibilitzar allò que no emergeix. El patiment mental i emocional de la població reclosa, el patiment mental de tots nosaltres. Dels sanitaris que tenen por. De les famílies dels professionals sanitaris que estan en risc com ells…

Ara més que mai la salut mental no es pot deixar de banda. Parlem de solidaritat, de comunitats generoses, de veïnatges responsables, d’aplaudiments comunitaris sentits i volguts. La resposta de la població està essent excepcional per una situació de crisi excepcional. I això els governs també ho haurien de recollir, reconèixer i celebrar. Això és fer salut mental!

La salut mental de les persones amb un diagnòstic psiquiàtric ha de mantenir-se, preservar-se i assegurar que quan tornem a la normalitat, que ja mai més serà la d’abans del COVID-19, es mantindran els finançaments sencers, els serveis ben dotats de professionals i els equipaments que hagin cedit les seves estructures per l’atenció de les persones infectades, tornaran a la seva essència original i a atendre a la població amb problemes de salut mental.

El nostre col·lectiu, que ja pateix habitualment malestar psíquic, pot veure’s afectat encara més per aquest estat d’emergència. Però tots nosaltres, tota la societat s’està veient afectada per l’actual situació d’alarma, de confinament, d’aïllament, de carència de relacions socials, de por i patiment econòmic que ens portarà a molts propers quadres d’estrès post-traumàtic. En som conscients, n’estem preparats?

Pensem que, de la mateixa manera que els professionals sanitaris i socials preparem l’alta d’un pacient quan aquest ja està curat, haurem d’anar preparant l’alta social d’aquest estat d’emergència ajudant a la població a recuperar el seu espai escolar, universitari, familiar, laboral, econòmic, social, comunitari i emocional.

Salut mental: ens hem de preparar per al que ens vindrà

Xavier Trabado, vocal Federació SMC

Article publica a El Periódico de Catalunya (12-5-2020)

A principis de març, investigadors xinesos van publicar un article en la revista ‘The Lancet Psychiatry’. L’article porta per títol ‘Necessitem disposar urgentment d’una atenció en salut mental per la crisi del coronavirus’.

Aquesta vegada faríem bé de fer-los cas i preparar-nos per al repte que ens vindrà en l’atenció a la salut mental de la societat.

Tota l’experiència de catàstrofes i grans crisis han posat de manifest que aquestes venen acompanyades d’un creixement de problemàtiques de salut mental, com ara la depressió, l’estrès posttraumàtic, l’ansietat i el suïcidi.

Una part molt important de la societat podrà desenvolupar problemàtiques de salut mental durant els pròxims mesos i anys. Entre els col·lectius més afectats tindrem els professionals que han estat en primera línia (tant de l’àmbit sanitari com de la cura a les persones), les persones que han passat per la Covid-19, els familiars que no han pogut tancar el dol dels seus familiars morts, totes les persones que es veuran en grans dificultats econòmiques durant els pròxims mesos (aturats, treballadors precaris, autònoms o empresaris) i les persones amb problemàtiques de salut mental prèvies.

Els investigadors xinesos ens diuen que per atendre aquest creixement de problemàtiques de salut mental ens hem de preparar en diversos àmbits. El primer és la creació d’equips multidisciplinaris (personal d’infermeria, psicòlegs, psiquiatres i altres treballadors de l’àmbit de la salut mental) per atendre els professionals que han estat en primera línia. El segon és garantir l’assistència no presencial en salut mental a la gent que ho necessiti; els professionals de la salut mental han de poder arribar a tota la població que ho requereixi pels mitjans que siguin més oportuns (telèfon, videoconferències i altres mitjans digitals i presencialment quan sigui necessari). En tercer lloc, els col·lectius més impactats han de tenir un seguiment proactiu per part dels professionals de la salut mental per fer un seguiment preventiu i facilitar una intervenció primerenca que faciliti una recuperació ràpida de les persones afectades.

D’altra banda, no podem oblidar el col·lectiu de persones amb problemàtiques de salut mental que, ja abans de la Covid-19, eren més de 250.000 persones a Catalunya. La manca de recursos que han patit aquestes persones no es pot veure ara agreujada de cap manera per l’increment de persones que s’hauran d’atendre. Si s’han fet créixer les ucis també hem de poder fer créixer els serveis en salut mental perquè tots tinguin l’atenció adequada i pugui refer el seu projecte de vida.

El recolzament de la societat també serà fonamental. Familiars, amics, entitats social i voluntaris s’han de centrar a acompanyar les persones que estiguin passant per moments difícils. El treball des de l’àmbit de la proximitat serà fonamental. És important que ens prepararem perquè aquesta xarxa de recolzament de la societat civil estigui perfectament coordinada amb la xarxa de professionals de la salut mental.

Des del moviment associatiu de salut mental en primera persona i de familiars podem i volem contribuir a evitar que aquesta onada que ens vindrà ens passi per sobre. Tenim una llarga experiència en acompanyament i recolzament a les persones i famílies amb problemes de salut mental que posem a disposició del conjunt de la societat.

Necessitem, però, un lideratge ferm per part del Govern per coordinar tots els esforços en aquest àmbit i abocar les capacitats i els recursos (humans, logístics i econòmics) que siguin necessaris.

Des de la Xina ens han avisat i som a temps. ¡No arribem tard aquesta vegada!

*Federació Salut Mental Catalunya.