Jaume Azcona, voluntari i vocal de la junta de l’Associació Salut Mental Ondara Sió.

Fa uns mesos, Salut Mental Catalunya va publicar l’estudi “Salut mental amb perspectiva d’edat”, que ha servit com a punt de partida de la recent Policy Brief: Recomanacions per promoure el benestar emocional i la salut mental en l’envelliment. Com a persona amb una edat suficient per considerar-me part de les persones a les quals va dirigit l’estudi, voldria aclarir, des del meu punt de vista, dos conceptes: “edat” i “envelliment”.

Article publicat a El Periódico

Bàrbara Mitats, Coordinadora de serveis i programes federatius, innovació i recerca de SMC

Les actuals línies estratègiques i plans de l’Organització Mundial de la Salut (OMS) s’impulsen amb la finalitat de fomentar el benestar mental, prevenir els trastorns mentals, proporcionar atenció, millorar la recuperació, promoure els drets humans i reduir la mortalitat, morbiditat i discapacitat de les persones amb trastorns mentals.

El 2025, l’OMS ha alertat que més de mil milions de persones pateixen trastorns mentals i que cal augmentar la dotació de recursos i les accions enfocades a ampliar els serveis destinats a protegir i promoure la salut mental. Al mateix temps, ens trobem en un context en què la societat està envellint progressivament i ho farà encara més en el futur, fet que ens urgeix a abordar el benestar emocional i la salut mental en els processos d’envelliment.

Una recerca per explorar i visibilitzar les necessitats i oportunitats en processos d’envelliment 

La recerca participativa Salut mental amb perspectiva d’edat: estudi sobre envelliment i benestar emocional, desenvolupada el 2024 en col·laboració entre Salut Mental Catalunya i la Universitat de Barcelona va posar el focus en explorar, descriure i visibilitzar les necessitats i oportunitats en l’envelliment de persones de més de cinquanta-cinc anys, amb experiència pròpia en salut mental o familiars.

Vam recollir 399 enquestes i es van implicar 44 persones en el procés participatiu: persones voluntàries (primeres persones, familiars i professionals d'atenció directa), membres del Comitè Assessor, participants en grups de reflexió, i representants institucionals com a membres del Consell Assessor.

En el plantejament de l’estudi vam tenir en compte aspectes crucials com la rellevància de lluitar contra la vulneració de drets, la interseccionalitat en salut mental i envelliment, la iniquitat segons l’àmbit rural o urbà, l’enfocament comunitari i l’abordatge integral del benestar emocional i la salut mental, la importància de generar coneixement que permeti promoure espais comunitaris de suport, lliures d’estigma, que facilitin l’empoderament i la recuperació, i una perspectiva de cura dinàmica, recíproca, que contempla que totes les persones som “cuidadores” i ”cuidades”, però, segons el nostre moment vital i circumstàncies, podem tenir un rol més definit en determinades etapes o en situacions més prolongades en el temps.

El teixit associatiu com a factor de protecció i les condicions socioeconòmiques i vinculades al gènere com a barreres

Alguns dels resultats apunten al fet que la vinculació a associacions és un factor de protecció (versus el factor de risc d’una soledat no desitjada), al fet que ser dona continua sent una condició social que exposa a més dificultats i reptes, i al fet que les condicions econòmiques afecten moltes de les dades l’estudi: les persones participants que perceben tenir més dificultats econòmiques senten que tenen pitjor salut i desenvolupen menys activitats d’autocura, i la seva mirada vers el procés d’envelliment és molt més negativa.

Malauradament, l’edatisme genera bretxes d’atenció sanitària i social, i encara més si hi ha trastorn mental (convergència d’eixos de discriminació).

Acció col·lectiva, integral i integrada per un envelliment digne: prevenció, interseccionalitat i salut mental comunitària amb els recursos adequats

L’impacte dels determinats socials en l’envelliment i en la salut mental de persones amb experiència pròpia o familiars, ens empeny a reivindicar, tal com s’explicita a la Policy Brief recentment publicada per SMC, la necessitat d’atendre i buscar solucions amb relació als diferents eixos que condueixen a situacions de gran vulnerabilitat i exclusió social.

Cal continuar treballant de forma conjunta, integral, integrada, preventiva, amb perspectiva interseccional i amb un enfocament comunitari, i reclamar recursos per facilitar una bona planificació de l’envelliment, i així afavorir al màxim el benestar de les persones.

Article publicat al Social.cat

Anna Noëlle, voluntària en cultura a SMC

Sapere aude! Atreveix-te a saber!

Potser el nostre segle de la llum -en salut mental- va començar amb el reconeixement, per part de l’OMS, l’any 2019, del paper fonamental de les arts en la salut i el benestar emocional. Més de tres mil publicacions científiques acrediten, des d’aquell any, i a través de  procediments diversos, el valor de les arts en la prevenció de problemes de salut mental i del deteriorament físic i cognitiu. 

Molts d’aquests estudis han trobat i han presentat evidències del que ha estat un tema recurrent aquests últims anys i que ara més que mai, després de la celebració del Healing Arts a Barcelona, sembla tenir el reconeixement oficial.

Hem hagut d’esperar ben bé un segle perquè els experiments intuïtius que van portar a terme psiquiatres i terapeutes amb usuaris de centres psiquiàtrics, siguin ara tractats amb metodologies científiques. 

L’art teràpia, o la mediació artística per promoure el benestar de les persones ja ve de lluny. Els experts, però, no es posen d’acord amb el terme. Potser no és del tot adequat parlar de teràpia, perquè l’art per si sol no “cura”, però sí que pot reparar, reconduir o alleujar processos emocionals.

De totes les definicions, la que més ens encaixa és la que ens dona Metàfora, Centre d’estudis d’Art teràpia, que ho defineix com “un conjunt integratiu de varies formes de treball psicoterapèutic que segons el context i el tipus d’usuari, pren una forma o una altra. Es caracteritza per l’ús que fa dels mitjans i processos artístics propis de les Belles Arts per ajudar a resoldre els conflictes emocionals o psicològics de les persones”. El terme d’art teràpia com a tal no apareix fins entrat el segle XX, tot i que a finals del s XIX autors com Hans Prinzhorn i altres ja van estudiar el subconscient dels seus pacients a través dels dibuixos. Si fem un breu recorregut pels antecedents d’aquesta via per promoure el benestar, ens hem de remetre, necessàriament a Freud i al surrealisme. D’aquella exploració del subconscient que van iniciar els surrealistes fins a les pràctiques actuals de mediació artística, hi ha un mateix fil conductor: la confiança en la capacitat creadora com a força transformadora.

Arran de les teories de Freud els artistes surrealistes van ser els primers en explorar el subconscient com a forma d’alliberar la ment. Les raons i les circumstàncies eren diferents, però conceptes com desplaçament, llibertat, imaginació, diversitat eren a la base de la seva poètica. La mediació artística que trobem avui com a intervenció per millorar el benestar de les persones també juga amb aquests conceptes. El desplaçament del valor simbòlic d’un objecte o d’un mot, la metàfora, que fa que es desencadenin noves relacions de significat; la llibertat i l’espontaneïtat per expressar-se a través de la matèria, de la paraula o del cos; l’expressió com a catalitzador de conflictes; la imaginació i la creativitat per desbloquejar rutines encotillades; la diversitat com a únic dogma...

L’art dibuixa un espai únic i infinit entre el creador i l’espectador. Un diàleg secret en què tots aquests conceptes s’activen i la persona deixa de ser el pacient i passa a tenir diverses capes de significat en funció de la seves habilitats i no de la seva circumstància. L’activitat artística actua com a eina de recuperació i juga un paper important  en el descobriment d’un o una mateixa, l’exploració de la pròpia identitat, l’expressió i la comunicació no verbal o l’empoderament.

Fa uns anys, semblava més fàcil abordar aquest tema des de l’àmbit artístic, tot i que encara hi havia poca consciència d’estar obrint un camí de transformació personal i social.

Ara cal, definitivament, impulsar-ho des de les persones i les entitats que treballen directament en salut mental. Cal posar l’art i la cultura al servei de les persones i de les entitats que les acompanyen, perquè siguin eines de vida i no només instruments d’intervenció. Cal perdre la por a saber. I això és precisament el que impulsem des del projecte Cultura que ens connecta: generar vincles entre la cultura i la salut mental arreu del territori.

Sapere aude també és gosar sortir de l’etiqueta per resignificar-nos, posar en valor les nostres habilitats -per diverses que siguin-, repensar la nostra identitat, reforçar l’autoestima, potenciar el treball comunitari i participatiu... En definitiva perdre la por a reconèixer-nos en la nostra fragilitat compartida.

Article publicat a El Periódico

Maite Trepat, directora de l'Associació Alba

Arran del Dia Mundial de la Salut Mental que celebrem el proper dia 11 d’octubre a Tàrrega, des de l’Associació Alba hem volgut recollir la veu de diverses persones de l’entitat que conviuen amb un problema de salut mental. Aquests testimonis formen part d’un taller i exposició que aquests dies estem compartint amb instituts i ciutadania per ajudar a entendre què hi ha darrere de paraules com “trastorn”, “etiqueta” o “malaltia”.

Perquè, més enllà dels diagnòstics, hi ha històries de vida que ens recorden una cosa essencial: quan fallen els drets socials, la salut mental trontolla.

La Maria, per exemple, ens explicava que amb només setze anys li van diagnosticar esquizofrènia. «Vaig estar anys medicada amb tractaments molt forts que no em feien bé. Tot i dir-ho, ningú m’escoltava. Em van tornar a diagnosticar de TOC amb trenta-quatre anys, i ara em pregunto si el que m’ha afectat més ha estat la malaltia o la medicació.» Les seves paraules parlen d’una vulnerabilitat que no neix només del patiment, sinó també d’un sistema que sovint no escolta.

També la Montse, que viu a Cervera, ho explicava amb resignació: «Demano menys medicació i més atenció humana. Les visites són curtes, passen mesos entre una i altra, i a vegades quan t’atenen ja ni recordes què volies dir.» En el seu relat hi ha una crida a l’empatia, a la necessitat d’un temps i d’una mirada més humana en l’atenció sanitària.

L’Anna, que de jove va voler iniciar una transició de gènere, ens deia: «Quan vaig explicar-ho al metge, em va dir que era una distorsió del meu trastorn. Em va negar el dret més bàsic, el de ser qui soc.» La seva història ens recorda que tenir un diagnòstic no hauria de significar perdre el dret a decidir, a estimar o a construir una identitat pròpia.

També el Jordi, que va lluitar durant anys contra l’addicció, ho resumí així: «Vaig perdre la feina, la família i la casa. L’únic que volia era treure’m la vida. Però un dia vaig acceptar ajuda i vaig començar a recuperar-me.»

El seu camí ens parla d’un altre dret fonamental: el dret a una segona oportunitat. Sense un sostre, sense feina o sense xarxa, és molt difícil començar de nou.

I la Carla, que conviu amb un trastorn obsessiu compulsiu des de petita, ens recordava: «El que més m’ha ajudat ha estat tenir persones que m’estimen i m’escolten. A vegades, això cura més que qualsevol medicació.»

Totes aquestes històries tenen una cosa en comú: la necessitat de viure amb dignitat. Una vida digna és tenir una casa segura, un entorn que escolta, oportunitats per treballar i sentir-se útil, i una comunitat que no jutja.

Quan això falla, la salut mental també es veu afectada. Perquè la salut mental no es construeix només als despatxos mèdics, sinó al dia a dia, a les relacions, a la feina i al barri.

Des d’Alba, al llarg dels anys, hem vist que les entitats socials som sovint el pont entre les persones i els drets que no s’estan garantint prou. Acompanyem, donem suport, creem espais on sentir-se part, on tornar a confiar.

Però també sabem que aquesta responsabilitat no pot recaure només en les entitats.

Necessitem que la societat i les administracions entenguin que garantir drets socials és una forma directa de prevenir el patiment emocional.

Aquest 11 d’octubre, Tàrrega serà la capital catalana de la Salut Mental. Celebrem el Dia Mundial sota un lema que és més que un eslògan: “Drets socials per una salut mental digna i accessible.”

Perquè la salut mental floreix quan les persones tenen un lloc al món, quan senten que importen, i quan la seva veu compta.

I malgrat que jo fa 30 anys que estic vinculada a Alba, encara em sorprenen testimonis com aquests, tan sincers i tan valents, que ens recorden que no hi ha salut mental sense drets socials garantits.

Article publicat a El Periódico

Maite Trepat, directora de l'Associació Alba

L’any 2004, a l’Associació Alba vam començar a oferir serveis específics per a persones amb problemàtica de salut mental. No va ser fruit d’un pla estratègic ni d’una decisió premeditada: va ser una resposta a una necessitat que sorgia del territori. 

A Tàrrega i a les comarques de l’Urgell i la Segarra vèiem com cada cop més persones —sovint joves, sovint soles— quedaven fora dels circuits formals d’atenció.I, com passa sovint a les entitats socials, quan el sistema no arriba, intentem fer-hi lloc nosaltres. 

Des d’aleshores, hem acompanyat centenars de persones i famílies que conviuen amb el patiment mental, i hem après molt. Hem après que els diagnòstics expliquen poques coses, i que el que realment marca la diferència és tenir o no tenir una xarxa de suport, un sostre, una feina, una oportunitat. 

I és que la salut mental depèn de les condicions de vida. Aquesta és una realitat que veiem cada dia i que connecta plenament amb el lema del Dia Mundial de la Salut Mental d’aquest any: “Drets socials per una salut mental digna i accessible”. 

Perquè a Alba ho hem comprovat moltes vegades: quan es vulneren els drets socials, augmenta el patiment emocional i les problemàtiques de salut mental. 

Les dades ho confirmen: només el 17,7% de les persones amb discapacitat psicosocial tenen feina; a Catalunya, hi ha 9,5 psicòlegs per cada 100.000 habitants —menys de la meitat del que recomana l’OCDE—, i cada mes es recepten més de mig milió d’ansiolítics. Són xifres que parlen de carències estructurals, però també d’un model que encara no situa les persones al centre. 

Com a entitats socials, intentem cobrir buits. Ens impliquem en projectes d’habitatge, de suport a la vida independent, de treball i de salut comunitària. Ho fem perquè sabem que, si una persona té garantida una vida digna, les seves possibilitats de millorar el benestar emocional augmenten. I perquè creiem que la salut mental no s’arregla només amb més psicòlegs o més hospitals, sinó amb més drets, més xarxes i més comunitat. 

Aquest 2025, el Dia Mundial de la Salut Mental s’ha celebrat a Tàrrega, i ha sigut una oportunitat per posar el focus al territori, per recordar que les dificultats no són només urbanes i que les respostes no poden ser uniformes. Des del món rural també podem innovar, cocrear i fer visible que el benestar emocional es construeix des de la proximitat, la confiança i l’arrelament. 

A l’Associació Alba celebrem 50 anys d’història i mirem enrere amb orgull. Però també amb la convicció que el futur passa per trencar les fronteres entre col·lectius, deixar enrere les etiquetes i garantir la plena ciutadania de totes les persones, siguin quines siguin les seves circumstàncies. 

Perquè els drets socials —l’habitatge, la feina, les cures, la comunitat— també formen part de la cura. I perquè, quan la societat cuida, la salut mental floreix. 

Article publicat al social.cat

Hanna Crespo, Coordinadora del servei Espai Àncora i projectes de joves de Salut Mental Catalunya

Més del 30% dels adolescents passen més de 5 hores diàries connectats a les xarxes socials. Aquesta dada, recollida en per la Confederación Salud Mental España, reflecteix com aquestes plataformes han esdevingut una part inherent del nostre dia a dia.

Podem arribar a rebre milers d’inputs amb informació sense filtrar i que aconsegueixen tenir un gran impacte en les persones, especialment en la població jove, fins al punt de condicionar la seva vida a través de la creació d’imatges distorsionades d’una vida somiada. Viure a través de dues identitats, la real i la virtual, acaba generant comparacions continuades d’una realitat creada i adaptada per agradar i aconseguir “m’agrades” i seguidors que generen gratificacions immediates. 

Aquestes “recompenses” generen la necessitat d’adaptar la nostra vida quotidiana per tal de mantenir aquesta sensació de benestar, sovint mitjançant filtres i retocs que allunyen la nostra imatge de la realitat. L’exposició excessiva de la pròpia intimitat pot col·locar les persones en una situació de vulnerabilitat, especialment infants i adolescents, que encara no perceben amb claredat els riscos als quals s’exposen.

Quan l’autoestima trontolla

Les xarxes socials també exposen la cara més fosca de la interacció digital. Les pantalles poden emparar els haters  o el cyberbulling: actituds agressives, facilitant crítiques, insults o amenaces que, en un altre context, no es produirien. Aquest atac constant, combinat amb una autoestima fràgil, pot fer-nos més vulnerables i influenciables, donant importància a opinions alienes.

La manera com ens percebem a nosaltres mateixes impacta directament en les relacions i en la gestió del dia a dia. Això pot conduir a una paradoxa, i és que tot i la hiperconnexió que ofereixen les xarxes, moltes persones se senten profundament soles. Aquesta situació pot acabar degenerant fins al punt que hi ha joves que redueixen la seva xarxa social a les relacions online i que els hi costa relacionar-se si no hi ha una pantalla en mig.

L’aïllament, el costat ocult de la hiperconnexió

Segons dades de la Confederación Salud Mental España, 4 de cada 10 adolescents es connecten per no sentir-se soles, tot i que més del 20% afirmen haver-se sentit soles mentre utilitzaven les xarxes. A més, un informe del Ministeri d’Assumptes Econòmics revela que un 9% del jovent han reduït el temps presencial amb les amistats, substituint-lo per relacions digitals, una dada que reforça el que s’ha reflectit anteriorment.

Aquesta tendència cap a la immediatesa i la distància afecta les habilitats socials i la capacitat de concentració. És habitual fer diverses activitats alhora, com mirar una pel·lícula mentre es navega per TikTok o assistir a classe mentre es respon a missatges, dificultant la focalització i la persistència en les metes personals.

Davant la dificultat de concentració i la dispersió que mostren molts estudiants, diversos centres escolars han optat per restringir l’ús de mòbils i tauletes fora de les activitats educatives. És clau la implicació de les famílies, promovent un ús responsable i conscient de les xarxes socials des de la infància.

La necessària implicació de tots els agents comunitaris 

És fonamental que docents i familiars es mantinguin actualitzats i es formin en l’ús de les tecnologies per prevenir-ne els riscos i afavorir un desenvolupament saludable d’infants i joves. Tots els agents socials han de participar activament en l’acompanyament emocional i social, especialment en una etapa clau com és la construcció de la identitat i les habilitats socials. Cal fomentar espais segurs i reals on els joves puguin expressar-se lliurement, sense judicis ni invalidacions, i on es valorin les seves necessitats i interessos.

Per aconseguir-ho, és necessari implementar programes que proporcionin eines per reconèixer i gestionar les emocions. La intel·ligència emocional i la responsabilitat afectiva són una assignatura pendent per a tota la societat i desenvolupar-les és el primer pas per afrontar els reptes vitals sense caure en malestars emocionals o problemes de salut mental.

Article publicat a Xarxanet

Isabel Alcalde, vicepresidenta 2a de la Federació Salut Mental Catalunya

En un món saturat d'informació, la desinformació s'ha convertit en una amenaça real per als drets socials, especialment en l'àmbit de la salut mental. Aquesta realitat, sovint invisibilitzada, té conseqüències greus en la vida de les persones amb trastorns mentals i les seves famílies.

L'estigma alimentat per mitjans de comunicació i la pròpia administració perpetua una imatge distorsionada, associant el patiment psíquic amb la perillositat o la inestabilitat. Les declaracions públiques que reforcen aquestes associacions, com les de la consellera d’Interior vinculant salut mental i violència, no són només desafortunades: són profundament violentes i tenen conseqüències reals en les vides de milers de persones. Això, a més, condiciona l’accés a drets, serveis i oportunitats, de manera que es vulnera el dret al ple exercici de ciutadania.

Les famílies que participen en grups d'ajuda sovint arriben desorientades, sense saber com accedir a prestacions, serveis o drets bàsics. La desinformació no només prové de les xarxes socials o els mems virals, sinó també de la manca de comunicació clara per part de les institucions. Aquesta situació genera frustració, però també una determinació renovada per combatre-la.

Els drets humans i la cura col·lectiva com a resposta

Des de les entitats, la resposta és clara: accions de sensibilització, formació i capacitació a professionals, participació en associacions de primeres persones i familiars i incidència política. Però la lluita contra la desinformació no pot recaure només en la societat civil. Cal un canvi de paradigma institucional que posi els drets humans i la cura col·lectiva al centre.

També és imprescindible una comunicació responsable per part dels mitjans, que doni veu a les persones afectades i trenqui amb els relats estigmatitzants. Iniciatives com la secció SanaMente d'El Periódico, que visibilitza la realitat de la salut mental amb rigor i empatia, són un exemple del camí a seguir.

Hi ha espai per a l'esperança. L'organització col·lectiva, les campanyes de sensibilització, els estudis rigorosos i la formació són eines poderoses per revertir l'odi i la desinformació.

Només amb una societat informada i compromesa podrem garantir que totes les persones, independentment del seu patiment, puguin viure com a ciutadanes de ple dret.

Article publicat a El Periódico

Kenny Carmona, tècnic de projectes sociocomunitaris

El voluntariat és una de les formes més potents de crear xarxes de suport emocional i social, especialment en el context de la salut mental. En un món on la solitud i l’aïllament social són factors que poden agreujar els trastorns mentals, la tasca de les persones voluntàries adquireix una importància cabdal. El seu paper, que va més enllà de l’assistència pràctica, també contribueix a la sensibilització, la lluita contra l’estigma i la creació d’una comunitat més inclusiva i solidària. 

El voluntariat com a motor de canvi social i personal 

Un dels aspectes més valuosos del voluntariat en salut mental és el poder de l’expertesa compartida. Moltes de les persones que es fan voluntàries en aquest àmbit ho fan des de la seva pròpia experiència, ja sigui com a persones que han viscut o estan vivint amb un trastorn mental, o bé com a familiars i cuidadores.

Aquesta experiència en primera persona es converteix en un instrument fonamental per oferir suport emocional, crear vincles de confiança i inspirar esperança en altres persones que es troben en situacions similars. El voluntariat en primera persona és imprescindible com a factor generador de canvis i eina complementària per afavorir els models de recuperació, enfortint l’empoderament de les persones i acompanyant la creació de nous projectes vitals. 

A través de la seva tasca, les voluntàries poden actuar com a agents de salut, generant un impacte directe en la vida de les persones que acompanyen i també en la sensibilització de la comunitat. El suport emocional, l’acompanyament a processos de recuperació o la tasca de sensibilització i educació són fonamentals per desmuntar prejudicis i contribuir a una societat més empàtica i respectuosa amb la salut mental. 

Diversitat de rols per a una millor integració social 

En l’àmbit de la salut mental, el voluntariat no només es limita a l’acompanyament individual. Hi ha múltiples àrees en què les persones poden involucrar-se, com la sensibilització social, la lluita contra l’estigma, la formació en salut mental o la dinamització d’activitats comunitàries. Aquests rols no només són importants per a les persones que reben l’acompanyament, sinó que també permeten a les voluntàries integrar-se en el procés de canvi social i contribuir a la construcció d’una comunitat més solidària i conscient dels problemes de salut mental. 

El voluntariat en aquest àmbit abasta des de l’acompanyament a persones en situació de soledat fins a la creació d’espais de formació i activisme que donin veu a les persones amb experiència pròpia en patiment emocional. Aquesta diversitat de rols permet que tothom pugui contribuir d’acord amb les seves capacitats i interessos, generant una participació activa i valuosa per al conjunt de la comunitat. 

La formació i el reconeixement del voluntariat: elements clau per al seu èxit 

Un voluntariat efectiu requereix una formació adequada i un reconeixement continu. Per tal que les persones voluntàries puguin dur a terme la seva tasca amb seguretat i confiança, és fonamental proporcionar-los les eines necessàries per gestionar les situacions que poden sorgir. A més de la formació inicial, és important que tinguin l’oportunitat de seguir formant-se per millorar les seves habilitats i per adaptar-se a les necessitats canviants de les persones a qui donen suport. 

El reconeixement de la tasca del voluntariat és també fonamental per afavorir la motivació i el compromís. Gràcies a la seva aportació, es poden generar vincles de confiança i pertinença a una comunitat que es preocupa pel benestar emocional de tots i totes les seves membres. El reconeixement pot adoptar moltes formes, com agraïments públics, certificats o actes de celebració, que ajuden a reforçar el sentiment de pertinença i el valor de la tasca realitzada. 

El voluntariat com a eina per a la recuperació comunitària 

El voluntariat en salut mental és una eina fonamental per millorar la qualitat de vida de les persones que viuen amb trastorns mentals i per fomentar una societat més inclusiva i empàtica. Les voluntàries, amb la seva implicació i compromís, no només acompanyen les persones en la gestió dels seus reptes emocionals i socials, sinó que també contribueixen al canvi social necessari per eliminar l’estigma i les barreres que encara envolten la salut mental. 

Article publicat al Social.cat

Leire Martín Curto (@quiseseranaymia)
Ilustradora y autora de la novela gráfica “Yo también quise ser como Ana y Mía”

Activista en primera persona vinculada a ACAB

Hace unas semanas, se celebró el Día Mundial de Acción por los TCA, una fecha que me genera sentimientos encontrados.

Por un lado, rabia, dolor y pena porque se tenga que celebrar este día, ya que ello significa que los Trastornos de la Conducta Alimentaria siguen entre nosotros, ocultos en las sombras, esperando el momento de atrapar a su siguiente víctima entre sus garras.

Pero, por otro lado, me genera alegría, paz y esperanza. Ya que veo una sociedad cada vez más concienciada sobre la gravedad de estas enfermedades. Una sociedad que quiere abrir los ojos y que está dispuesta a romper los mitos y tabúes que hay sobre los TCA.

Y es entonces cuando pienso en la niña que fui, y la abrazo fuerte. Porque a ella nunca le explicaron lo que era un Trastorno de la Conducta Alimentaria. Nunca le hablaron de ellos. Lo poco que había escuchado, había sido en alguna serie de televisión, donde se mostraba un concepto de TCA muy superficial, nada que ver con lo que ella vivió en su propia piel.

Tuve que enfermar, sumiéndome en un oscuro pozo de sufrimiento para conocer el verdadero significado de estas enfermedades. Tocar fondo. Despertar. Pedir ayuda. Levantarme. Caerme. Volverme a levantar. Volverme a caer. Sacar fuerzas de lo más profundo de mi ser para conseguir derrotar a los monstruos que habitaban dentro de mi cabeza y me prometían la felicidad y la solución a todos mis problemas si les hacía caso.

Porque, en realidad, la Leire del pasado lo único que quería era poder arreglar su mundo interior. Poder expresar de alguna forma lo que sentía. No quería ser más delgada. No fue un capricho de niña pequeña, ni quería llamar la atención. Y ante la falta de herramientas para gestionar sus sentimientos, pensó que había encontrado en ese control hacia la comida, el ejercicio, la forma de su cuerpo… Una manera de volver a ser feliz.

Ojalá hubiera habido en aquel entonces una fecha como esta. Y por eso estoy feliz. Porque, aunque sé que los TCA siguen entre nosotros, también sé que hay mucha más información que antes, mucha más gente dando voz a la verdad tras las palabras “Trastorno de la Conducta Alimentaria”. Así que, la niña que fui, que tanto miedo pasó, y la mujer que soy ahora, libre de las cadenas de la enfermedad, celebran fechas como esta con ilusión y esperanza, lanzando un mensaje a todas las personas que estén pasando por esta pesadilla, a sus familiares, amigos, acompañantes: se puede volver a ver la luz.

Article publicat a El Periódico.

Ivan Cano Prieto, responsable d'Incidència i Drets

Diana González Mañas, Grup de recerca en Salud Mental en Primera Persona (UB)

Salut Mental Catalunya i la Federació Veus han consolidat una línia de treball centrada en la defensa dels drets de les persones amb problemes de salut mental, prenent com a referència la Convenció dels Drets de les Persones amb Discapacitat (CDPD). Durant aquests anys, les dues entitats han organitzat jornades, seminaris i han elaborat documents per avançar en la promoció i protecció d’aquests drets.

Recentment, han abordat el repte de recollir i documentar les vulneracions de drets arreu de Catalunya. Aquest treball permet no només fer seguiment i acompanyament a les persones afectades, sinó també incidir per garantir el respecte als seus drets per part de les institucions, empreses, administració pública, professionals de la salut, ensenyament i la societat en general. A partir d’aquesta informació es pretenen dissenyar línies d’actuació concretes per millorar l’aplicació de la CDPD en l’àmbit de la salut mental.

Durant l’any 2023, es van registrar un total de 409 casos de vulneració de drets a Catalunya, amb un augment del 33% respecte a l’any anterior. La ciutat de Barcelona va concentrar 151 d’aquests casos (36,92%), i la vegueria de Barcelona en general va aglutinar el 67,24% de les denúncies. Aquesta concentració territorial es relaciona amb la major densitat de població i la presència de més serveis.

El perfil de les persones denunciants mostra que la majoria són persones amb diagnòstic de salut mental (243 casos, 59,41%), seguides per familiars i entorns de cures (150 casos, 36,67%). Només un 4% de les denúncies provenen de professionals. A nivell de gènere, les dones van representar 6 de cada 10 denúncies.

Quant a les víctimes, el 61% són dones, principalment cisgènere i d’edats compreses entre 40 i 64 anys (45,23%) i 25 a 39 anys (21,76%). Hi ha una clara infradenúncia en menors de 14 anys i majors de 65.

Les vulneracions es produeixen sobretot en centres hospitalaris (42,3%), i l’administració pública es posiciona com el principal agent discriminador (63,81%), seguida de particulars (23,47%) i entitats privades (11%).

Els principals eixos de discriminació detectats són la salut mental (48,5%), la situació socioeconòmica (21,18%), el gènere (9,9%), la diversitat funcional (6,39%) i l’edat (5,26%). També es van identificar 41 casos de violència institucional. El mecanisme discriminatori més freqüent és el tracte diferenciat (77,26%), seguit de l’agressió física (14,18%) i verbal (7,33%).

Pel que fa als drets vulnerats, destaca el dret a un servei públic de qualitat (22,8%), el dret a la salut (16,98%), la integritat moral (14,73%), la integritat física (11,91%) i el dret a l’habitatge (6,94%).

Finalment, cal subratllar que un 31% dels casos acompanyats es consideren d’alta complexitat, ja que combinen problemes de salut mental amb exclusió social, alta medicació o altres patologies. Aquestes situacions reflecteixen la necessitat d’un abordatge interseccional i de polítiques públiques que abordin els determinants socials de la salut mental.

L’informe destaca que, malgrat els avenços normatius i la ratificació de la Convenció sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat (CDPD), a Catalunya persisteixen múltiples vulneracions de drets humans que afecten especialment les persones amb problemes de salut mental. Es posa èmfasi en la necessitat d’incorporar una perspectiva interseccional, entenent que la salut mental es creua amb altres eixos d’opressió — com el gènere, la classe social, l’edat, la diversitat funcional, el racisme i la LGTBI-fòbia.

Les dones amb experiències de psiquiatrització pateixen una doble discriminació per raó de gènere i diagnòstic. L’any 2023 es van acompanyar 79 casos amb discriminació de gènere (un augment del 38%), on el 86% implicaven situacions de violència física o verbal. Aquestes situacions generen aïllament, pèrdua de confiança i un impacte profund en la salut mental.

Pel que fa al col·lectiu LGTBIQ+, es van acompanyar 4 casos de vulneració, que evidencien l’impacte de la violència i les dificultats d’accés a serveis adequats. En l’àmbit del racisme i la xenofòbia, es van documentar 18 casos, la majoria vinculats a violència estructural, dificultats d’accés a serveis i discriminació per situació administrativa irregular.

L’aporofòbia (discriminació per pobresa) i/o la discriminació per classe social va estar present en 169 casos, un augment del 60% respecte a 2022, amb 10 casos específics de discriminació per situació sense llar. També es van registrar 42 casos d’edatisme, que afecten tant infants i joves com persones grans, i 57 casos de capacitisme, sovint vinculats a barreres d’accessibilitat i estigma en salut mental.

L’informe alerta també de greus vulneracions en educació, treball i habitatge:

• 3 casos de vulneració del dret a l’educació (expulsions i manca d’adaptacions).
• 41 casos d’assetjament i discriminació laboral.
• 74 casos de vulneració del dret a l’habitatge.

A tot això s’hi afegeix la situació crítica del dret a la salut. Més del 39% de les vulneracions detectades l’any 2023 estan relacionades amb l’accés a un servei públic de qualitat. El sistema de salut mental està saturat, amb llargs temps d’espera, atenció insuficient, manca de continuïtat i escassetat de professionals, especialment a les zones rurals. Aquesta precarietat vulnera els drets de les persones ateses i les seves famílies, agreuja el malestar emocional i impedeix la recuperació. Especialment greu és l’impacte en infants i joves, amb un augment del 135% en conductes suïcides des del 2020, principalment entre noies. L’incompliment de la cartera de serveis per a famílies amb trastorn mental greu deixa també moltes famílies desateses.

Finalment, l’informe posa en valor l’impacte de la Llei 8/2021, que reforma el sistema de capacitat jurídica i permet a les persones decidir els seus suports. Tot i això, es detecten barreres d’accés i manca de participació real en els processos judicials.

A més, es denuncia la persistència de la violència institucional en l’àmbit de la salut mental: es van documentar 41 casos de vulneracions associades a ingressos involuntaris, contencions mecàniques i medicació forçada. Aquestes pràctiques vulneren la llibertat i la seguretat de les persones i contradiuen els principis de la CDPD. Tot i alguns projectes innovadors que aposten per reduir la coerció (com Safewards, Contenció Zero o Portes Obertes), la realitat evidencia un sistema allunyat d’un model basat en drets humans.

Article publicat a SOM360

Cristina Páez, Directora de serveis d’atenció a les persones

El Club Social és un servei especialitzat adreçat a persones amb problemes de salut mental, orientat a fomentar la inclusió social, la participació comunitària i el suport emocional. A través de l’oci, l’esport, la cultura i altres activitats, els Clubs Socials ajuden les persones a establir relacions socials i a desenvolupar habilitats personals. Amb els canvis normatius de la darrera dècada, l’objectiu d’aquest servei ha evolucionat per adaptar-se a les necessitats del moment històric, l’entorn i la xarxa sanitària del territori, sempre en constant transformació per garantir una atenció de qualitat.

Els serveis de Clubs Socials federats pertanyen a territoris diferents amb realitats sanitàries i socials també diferents. El seu model de gestió també difereix segons els orígens i l’evolució que hagi sofert al llarg dels anys (entitats familiars, institucions hospitalàries, entitats independents, cooperatives socials,etc). No obstant, tots comparteixen l’objectiu comú de construir vincles humans i oferir espais segurs i acollidors per a les persones amb problemes de salut mental, afavorint la seva participació activa en la comunitat.

Eixos clau dels clubs socials

Els Clubs Socials han esdevingut una palanca de canvi comunitari. Gràcies a la seva tasca, sensibilitzen la societat sobre els problemes de salut mental i promouen una visió més inclusiva i comprensiva. El servei ofereix un espai on professionals, participants i entitats del territori construeixen un teixit d’acompanyament i suport mutu on poden compartir experiències, teixir vincles i sentir-se part activa de la comunitat.

Aquesta intervenció és especialment rellevant davant la precarietat de la xarxa de salut mental, que sovint presenta mancances en els recursos i una gran saturació. Els Clubs Socials actuen com a complement a aquesta xarxa, oferint un suport emocional fonamental per a les persones, creant espais de confiança i connexió quan més ho necessiten.

Un canvi de mirada cap a la normalització social

El canvi conceptual que ha experimentat el servei en els darrers anys és destacable. Abans considerades "usuàries", les persones que participen en els Clubs Socials són ara "sòcies" i, progressivament, es veuen com a "ciutadanes de ple dret". Aquest canvi conceptual reflecteix una mirada evolucionada del servei, que contribueix a la lluita contra l’estigma i acompanya les persones en el seu procés de canvi i creixement individual cap a la participació comunitària.

Repensant els clubs socials per a la nova realitat

La crisi sanitària provocada per la pandèmia va posar en evidència les mancances del sistema de salut mental, però també va evidenciar la importància dels Clubs Socials com a espais de suport emocional. A mesura que les llistes d’espera creixen i la demanda de serveis s’intensifica, és necessari reformular el servei per garantir que els clubs siguin capaços de donar resposta a les noves necessitats i realitats socials.

Els Clubs Socials són un element fonamental per a la integració de les persones amb problemes de salut mental, oferint suport emocional, espais de relació i oportunitats per a la participació comunitària. Són serveis que no només milloren la qualitat de vida dels participants, sinó que també contribueixen a la transformació de la societat, combatent l’estigma i promovent una major comprensió i solidaritat envers les persones amb trastorns mentals.

Per garantir-ne la sostenibilitat i l’eficàcia, és imprescindible que els Clubs Socials segueixin evolucionant i adaptant-se als nous reptes socials i sanitaris, incorporant qüestions com la figura administrativa, mòduls de 90 persones amb una persona professional més d’atenció directa, i projectes creatius per a joves i grans. Això permetrà trencar barreres de l’edadisme i atendre les necessitats del deteriorament de la població.

AFATRAC, Associació de familiars d'afectats per trastorns de conducta

En les darreres setmanes han sortit a la llum diverses informacions que apunten a possibles casos d’abusos i negligències dins la Direcció General d’Atenció a la Infància i l’Adolescència (DGAIA). És absolutament inadmissible que una institució encarregada de protegir infants i adolescents en situació de vulnerabilitat es vegi relacionada amb fets tan greus com la pederàstia o la manca d’actuació davant d’abusos.

Des d’AFATRAC, associació de familiars afectats per trastorns de conducta, celebrem la reforma anunciada pel Govern per tancar la DGAIA i obrir la Direcció General de Prevenció i Protecció a la Infància i Adolescència (DGPPIA). No obstant, exigim una investigació transparent, rigorosa i independent, així com la depuració immediata de responsabilitats.

Sentiment de desconfiança i desprotecció

Coneixem de primera mà les mancances del sistema: el 50% de les nostres famílies han passat per processos d’adopció, i totes tenen fills i filles amb problemes de salut mental derivats de trastorns del neurodesenvolupament. Quan aquestes famílies han demanat ajuda, sovint s’han trobat qüestionades, jutjades i, en molts casos, desprotegides.

És especialment greu que, enlloc d’oferir suport, els serveis socials –i en concret els equips d'atenció a la infància i l'adolescència (EAIA), que actuen delegats per la DGAIA– hagin recomanat renunciar a la custòdia per poder accedir a recursos terapèutics privats inassumibles, o directament hagin activat la retirada de la custòdia. Aquestes actuacions han causat un patiment inexplicablement profund, tant als infants com a les famílies.

Necessitat de canvis, però també d’assumpció de responsabilitats

Per tot això, exigim:

• La investigació a fons de les denúncies contra la DGAIA mitjançant un organisme independent.
• Canvis estructurals i protocols més humans en la gestió dels casos. Cal un canvi en el sistema de presa de decisions.
• Suport efectiu i no punitiu a les famílies que demanen ajuda. Abans de treure cap custodia, cal fomentar l’acolliment i les famílies necessitem més ajuts.
• Una aposta real per serveis públics accessibles i especialitzats: necessitem professionals altament formats i experimentats i un veritable seguiment de cada cas.
• El canvi de model ha de virar cap un nou model preventiu.

Tal i com s’ha demanat des de la Taula del Tercer Sector Social, la PINCat i la Confederació Empresarial del Tercer Sector Social, cal reforçar amb més recursos la resta del Departament de Drets Socials per fer front a aquests canvis, així com reconèixer les professionals del sector amb una millora de les seves condicions laborals i l’augment dels fons de finançament de les entitats.

Demanem al Govern que es concreti com es farà el seguiment d’aplicació d’aquesta reforma i que es tingui en compte a l’expertesa de les entitats de familiars. Els infants i adolescents necessiten protecció real. Les famílies necessiten ser escoltades i respectades. La negligència institucional no pot tenir cabuda en cap sistema que té la intenció i el deure de protegir els menors. En definitiva, només demanem sentit comú.

Article publicat a El Periódico

Carmen Vallejo, María Ruiz i Miguel Mota, sòcies i soci del Club Social Egara

Aquest any, el Club Social Egara celebra els seus primers 10 anys de vida. Quan miro enrere, no puc evitar pensar com han canviat les nostres vides gràcies a aquest espai. Fa gairebé 9 anys que vaig començar a venir al club i encara em sorprèn com, en tot aquest temps, ha estat una font constant de suport i benestar.

Aquí he trobat persones que m'han ajudat a créixer personalment, mantenir-me activa i sentir-me part d'una comunitat que m'acull i em fa sentir valorada. Per això, quan penso en els 10 anys del Club, penso en tots els moments viscuts, en les persones que he conegut, i en allò que el Club ha significat per a mi i per a moltes de nosaltres.

Per a mi, les activitats dels Clubs Socials no són només una manera de passar el temps, sinó una forma de cuidar-me a tots els nivells. Des de les sessions de ioga fins a les feines cognitives, cada taller em recorda que, malgrat els anys, encara puc créixer i millorar. Aquest espai em permet retrobar-me amb habilitats que tenia desentrenades, i em fa sentir més en forma i connectada amb mi mateixa.

També ens trobem, parlem de la vida i les emocions, simplement compartim el dia a dia i això és molt enriquidor. És per tot això que, quan arriben les vacances o un cap de setmana llarg, trobo a faltar tant el Club i els seus professionals. El que més valoro és la comunitat que s'ha creat entre nosaltres.

"Et sents escoltat"

Una de les persones amb qui m'he creuat durant aquest viatge és la Maria. Quan va arribar al Club, ella no coneixia ningú a Terrassa. Al principi li costava sortir-ne sola, però va ser gràcies al Club que va començar a sentir-se més segura. Els primers dies alguns companys la van ajudar a moure's per la ciutat, a conèixer els carrers i fins i tot a utilitzar el transport públic. “El club no és només un lloc per fer activitats, és un lloc on t'ajuden i on et sents escoltat”, em va dir un dia, i jo subratllo aquestes paraules.

El Miguel és una altra persona que ha fet que el Club sigui especial per a mi. Ell sempre parla de la importància de mantenir-se actiu, de les activitats entretingudes que ens ofereixen i de l'aprenentatge continu. “Aquí sempre aprenem alguna cosa nova”, diu, i té tota la raó. Però també és conscient que la manca de recursos dificulta que el club, que forma part de la Cartera de Serveis Socials del Departament de Drets Socials i Inclusió, pugui acollir més persones, que tenen tant de dret com nosaltres de gaudir d'aquest espai. "Cal reclamar més recursos a l'Administració per a totes aquelles persones que volen unir-se a aquest servei i estan a la llista d'espera" reclama.

Suport i solidaritat

Quan penso al Club Social Egara des de la meva experiència personal, veig que no només és un espai per fer activitats, sinó un lloc on trobar-nos els uns als altres, on compartir els nostres moments bons i els no tan bons, on creixem junts com a comunitat. El Club m'ha donat l'oportunitat de mantenir la meva ment activa, fer noves amistats i sentir-me més connectada amb la vida, malgrat els reptes que puguem tenir. És un espai on la solidaritat, la complicitat i el suport són la norma.

Celebro que el Club compleixi una dècada, i espero que continuï sent així molts anys més. Sóc conscient que la vida no sempre és fàcil, però aquí he trobat un lloc on les dificultats es poden fer front millor, amb l'ajuda dels companys i els professionals que ens acompanyen. Per mi, el Club és una família, una família que creix i s'enriqueix amb el pas dels anys. I vull continuar formant part d'aquesta família molts anys més.

Article publicat a El Periódico

Article publicat per la Fundació Hàbitat3 amb el suport de SMC.

A Hàbitat3 treballem colze a colze amb diverses federacions socials que formen part del nostre Patronat, i avui volem destacar la tasca de la Federació Salut Mental Catalunya (SMC), una entitat referent i un moviment social de representació, atenció i suport a les persones amb problemes de salut mental i les seves famílies. Fa gairebé 30 anys que defensen els drets per avançar cap a una societat més inclusiva i que garanteixi la igualtat d’oportunitats.  

L’habitatge, una peça clau per a la recuperació 

Per a SMC, l’habitatge no és només un recurs, sinó un dret fonamental i un element imprescindible per al projecte vital de qualsevol persona. Les persones amb una problemàtica de salut mental i addiccions no són alienes als problemes estructurals d’accés a un habitatge digne, però amb més obstacles derivats de l’estigma i la falta de suports adequats. Aquesta manca d’estabilitat té un impacte directe en el benestar de les persones, i sense aquesta seguretat habitacional, la possibilitat de construir un projecte de vida esdevé una utopia.  

Des de la federació, s’impulsen diversos serveis com els Pisos amb suport a la vida independent, el Servei de Suport a l’Autonomia a la Pròpia Llar (SPALL) o els programes d’acompanyament comunitari, que permeten a les persones viure de forma autònoma amb el suport necessari. Tot i això, la manca de recursos i la complexitat de gestionar habitatges fa molt difícil escalar aquestes iniciatives. En aquest context, per a la Federació Salut Mental Catalunya, Hàbitat3 és un aliat essencial. 

Hàbitat3, un suport per fer realitat l’habitatge digne 

La Federació Salut Mental Catalunya s’ha implicat amb Hàbitat3 des del començament, formant part del patronat i treballant perquè l’entitat compleixi amb la missió per la qual va néixer. Com explica Xavier Trabado, representant de la Federació al Patronat de Hàbitat3: “Des del primer moment vam creure en el projecte, i per això en som socis fundadors. Hàbitat3 ha demostrat tenir la capacitat d’assumir projectes que requereixen més capacitat d’inversió i gestió.”

En aquest sentit, actualment oferim a les diferents entitats socials que formen part de la Federació 16 pisos de lloguer social per als seus projectes. A més, la col·laboració entre Hàbitat3 i Salut Mental Catalunya també es concreta en diversos projectes. Un exemple destacat és el que s’està desenvolupant a Malgrat de Mar, on una casa heretada per una sòcia d’un Club Social podria transformar-se en un recurs comunitari: Hàbitat3 en gestionaria la rehabilitació i posaria els pisos resultants a disposició de persones amb problemes de salut mental, en coordinació amb SMC o entitats federades. 

Mirada de futur 

Per a SMC, els reptes en matèria d’habitatge per a les entitats que treballen amb persones amb problemes de salut mental són encara molts: manca de models d’habitatge flexibles, poques polítiques públiques de suport integral, estigma social persistent i una coordinació interinstitucional encara insuficient.  

En aquest punt, des de la Federació Salut Mental Catalunya confien en que Hàbitat3 pot jugar aquí un paper clau aportant la seva experiència en la gestió i promoció d’habitatge social, construint aliances amb les administracions i el sector privat, i incidint en les polítiques públiques des del Tercer Sector. 

Tal com assenyala Xavier Trabado: ” Hàbitat3 ha de seguir sent una eina potent per garantir el dret a l’habitatge a les persones amb més dificultats. És una entitat que té la possibilitat de generar aliances amb agents públics i privats per desenvolupar projectes d’habitatge assequible per la societat i en particular per les entitats federades".

Consulta l'article original aquí.

Mar Novel, responsable de comunicació i premsa a Salut Mental Catalunya

Després de dubtes i molt debat intern, a Salut Mental Catalunya, federació que aglutina 88 entitats al territori, hem pres una decisió: marxem d’X.

Fa mesos que veiem canvis a les xarxes socials, especialment a X, i també a META. L’ascens de Trump al poder, escoltat per Elon Musk, genera incerteses i pors i, tot i que sembli que ens queda lluny, ho tenim ben a prop. El nostre dia a dia està impregnat de les decisions que prenen des de l’altra banda de l’oceà i amb X ho estem veient cada cop més clar des de ja fa mesos. I és per això que des del mes de novembre, milers d’usuaris han decidit tancar el seu compte en aquesta xarxa social.

Un fangar governat per l’extrema dreta

X ha esdevingut un espai governat per l’extrema dreta on els discursos d’odi i la polarització s'han incrementat considerablement. Formar part d’aquest territori hostil es fa cada cop més difícil, malgrat tenir la voluntat de fer-hi contra discurs.

L’algoritme d’X afavoreix continguts polítics específics i prioritza el contingut popular per sobre del que els usuaris realment segueixen. Per tant, si els continguts que un usuari publica no s’ajusten a allò que a l’algoritme li agrada, no arribarem a la nostra comunitat. A més, enmig d’aquest fangar, es calcula que més del 20% del contingut a X és creat per bots que decideixen quines veus amplificar i quines silenciar.

En els darrers mesos, a més, hem vist com la manca de moderació i control s’ha incrementat en aquesta plataforma. Ha desaparegut l’eina de “fast-checking”, (moderació de continguts prèviament a ser publicats) i també la moderació posterior, fet que ha fet proliferar la desinformació i els discursos d’odi i discriminació cap a col·lectius en situació de vulnerabilitat.

Marta, activista del grup de co-creadores del projecte Co-Elna

Ara ja han passat uns anys des que, sent adolescent, solia cercar refugi en la meva habitació, entre llibres, sentint-me més còmode així que sortint amb amigues o socialitzant. Això em produïa una certa angoixa intolerable, que em feia patir i sentir-me estranya i aclaparada entre tanta gent, tantes paraules, tants sons, tanta sensació d'haver de ser algú que jo no era. Allà va començar un procés d'imitació i d’interpretació, per aprendre a mantenir relacions socials, a buscar-me la vida, a treballar, a ser una ciutadana honrada i treballadora... Amb tot el que jo pensava que era tenir una vida bona. És a dir, vaig practicar l'acció d'amagar-me de mi mateixa.

De l'angoixa a l'autodeterminació

Vaig ser diagnosticada ja a l'adolescència amb un trastorn de salut mental, però, en principi, no se li va donar gaire pes dins del meu entorn. Ara podria dir que potser aquesta no-mirada, també em va ajudar a fer-me forta, a fer teatre, a aprendre observant com els grups humans socialitzaven i com, de mica en mica, em feia cada dia més autònoma i més forta en la pràctica de l'autodeterminació.

Sempre arrossegant, això si, dosis astronòmiques de patiment, angoixa, estranyesa i, cada certs períodes de temps, davallades anímiques que em feien estar de baixa durant mesos. Fins que tornava a recuperar la màscara i sant tornem-hi!

Gràcies al temps i a la meva curiositat innata per continuar cercant què em passava i veure com rebaixar la meva angoixa vital, vaig començar diverses teràpies: exercici físic, teràpies psicològiques, lectures d'autoajuda, etc.

Gràcies a la meva maternitat, vaig sentir que els meus fills eren mereixedors d'una mare treballada en aquestes matèries de reducció d'angoixa vital i que volia fer un acompanyament i una criança adequada per als meus petits.

Només tinc paraules enormes d'agraïment per les meves mestres de ioga i per algunes professionals de la medicina que han passat per la meva vida, aportant-me la seva visió i ajudant-me a superar un sentiment de culpa extrem, per l'oportunitat que la vida em va donar de viure una maternitat desitjada.

Vaig començar aquest camí en parella però, quan els nens eren molt petits, ens vam separar. Ara, continuo criant als meus fills de la millor manera que sé i que puc, els meus fills veuen al seu pare quan volen i aconseguir això m'ha costat nervis, energies, angoixes i estats enormes d'estrès. Els meus fills comparteixen també estonetes amb els seus avis i els seus tiets i jo he trobat, en els darrers temps de baixa del món productiu laboral, un camí interior cap a la meva recuperació, acceptació i autoestima.

Co-Elna, un projecte de recerca sobre salut mental, dones i maternitat

Actualment, formo part del grup de co-creadores del projecte Co-Elna, un projecte col·laboratiu de recerca entre el Parc Sanitari Sant Joan de Déu i Salut Mental Catalunya. Com a dona i mare en primera persona, sento la complicitat de poder avançar amb les meves companyes, tant dones professionals com dones en primera persona, cap a una recollida d'informació i de dades que fins ara no s'havia tingut gairebé en compte. Crec que un projecte com aquest, que sensibilitza vers la realitat de les dones que maternen i tenen un trastorn mental, i té com a fi poder acompanyar adequadament la realitat del seu dia a dia, d'una manera més empàtica, eficient i donant-li un valor a aquesta missió, és fonamental.

Quantes vegades he sentit a dir que la salut integral dels fills i filles depèn de la realitat i la salut integral de la seva mare. Quina càrrega mental tant feixuga ens suposen expressions com aquestes, a vegades des d'una mirada de judici estructural. Quantes vegades m'he sentit, com a mare monoparental en aquests moments, sobrepassada per feines, exigències, agendes múltiples d'activitats vàries dels meus fills, cites i documentacions i gestions a realitzar de caràcter sempre urgent... El dia a dia, com a mare, és increïblement potent i, malauradament, invisibilitzat a escala social.

Es dona per fet: “És el que toca”, “És el que té ser mare”... Què injustes són aquestes expressions. L'acompanyament social, instrumental i institucional cap a la figura de les mares és clau en el desenvolupament social d'una comunitat i també cap a l'autonomia dels seus fills i filles.

Per mi, col·laborar i participar en l'evolució del grup de treball de Co-Elna, és l'inici d'una nova etapa per a la salut mental de les mares. És l'inici d'una mirada d'acceptació i de visibilització cap a les dones que pateixen un trastorn de salut mental i que són mares alhora. Sense judicis, sense estigmes, amb una mirada oberta cap a una realitat que es mereix ser estudiada, entesa i acompanyada.

És important entendre que una dona, mare, amb un procés de trastorn de salut mental, que està ben acompanyada per professionals i xarxes de suport entre iguals, té tot un camí per davant d'amor, acceptació i desenvolupament conscient de la seva criança.

Dono les gràcies al projecte Co-Elna per començar a crear aquest camí de coneixement i perquè sento que fins ara no havia trobat un projecte tan comunitari entre dones professionals i en primera persona. Ser membre de Co-Elna és tot un repte i tot un aprenentatge.

Article publicat al Periódico

Bàrbara Mitats, Coordinadora de serveis i programes federatius, innovació i recerca de SMC

Les investigacions en el camp de la salut mental i la maternitat són limitades, i sovint se centren només en les usuàries de serveis de salut mental. Això comporta que la representació no sigui suficient ni adequada. A més a més, moltes investigacions en aquest camp, se centren en la salut mental perinatal, durant l’embaràs i el postpart, però no més enllà. És precisament aquest buit el que el projecte Co-Elna busca omplir, proporcionant una mirada més àmplia i profunda sobre la maternitat en el context de la salut mental.

Una resposta col·laborativa i horitzontal a una realitat silenciada 

El projecte Co-Elna és un projecte col·laboratiu entre el Parc Sanitari Sant Joan de Déu (PSSJD) i Salut Mental Catalunya (SMC), finançat per la Fundació “La Caixa”, que sorgeix de la voluntat de dones en primera persona amb un problema de salut mental amb la voluntat de visibilitzar una realitat sovint estigmatitzada i silenciada: ser dona, mare i tenir un problema de salut mental. Aquesta realitat, invisibilitzada tant en l’àmbit social, com en el sanitari i l’acadèmic, requereix una resposta específica tant a les dones, amb tractaments més personalitzats per elles, com per a l’acompanyament a fills i filles.  

Co-Elna destaca per la seva metodologia col·laborativa, que compta amb una diversitat de veus implicades i una participació activa en totes les fases de la recerca: des del disseny i desenvolupament fins a la interpretació dels resultats i l’elaboració de propostes. Això garanteix que el projecte tingui en compte les necessitats reals de les dones que hi participen, fent-les partícips en tot el procés. Per a SMC és fonamental que els projectes de recerca en els que ens impliquem siguin participatius, per aportar el saber en primera persona, l’expertesa més vivencial. És de justícia que les persones amb experiència pròpia tinguin l’oportunitat de defensar els seus propis drets.

El projecte està liderat per un equip de cocreadores, format per professionals i dones amb experiència pròpia, que, a més de ser el focus de l’estudi, també en són les protagonistes. La metodologia de cocreació que se segueix és horitzontal, sense jerarquies, i afavoreix la igualtat de condicions en la presa de decisions, amb total transparència en l’accés a la informació. Es tracta de crear espais per compartir sabers, experiències i vivències, de construir relacions d’igual a igual, on el valor de l’experiència pròpia i del coneixement professional estiguin al mateix nivell, en totes les fases. 

A més, el projecte adopta una perspectiva interseccional, tenint en compte les desigualtats de gènere i com aquestes interactuen amb altres eixos (entorn de residència rural versus urbà, situació socioeconòmica, edat, origen cultural, ...). Aquest enfocament permet una aproximació més acurada a les necessitats de les dones amb problemes de salut mental i a les oportunitats de suport. 

Actualment, Co-Elna es troba en una fase inicial on dones, majors d’edat i amb problemàtica de salut mental poden participar en un qüestionari en línia, tant si són mares com si no. L’enquesta aborda dades sociodemogràfiques i de factors emocionals, entre d’altres, així com aspectes relacionats amb la maternitat. 

Innovació, transformació social i incidència política 

SMC contribuïm a la innovació i la recerca en salut mental per construir coneixement col·lectiu de qualitat, crear consciència i visibilitzar les necessitats i fortaleses de les persones amb experiència pròpia en salut mental i famílies, i les debilitats i oportunitats del sistema d’atenció. Exercim de pont entre la ciutadania i la recerca i reivindiquem el saber del col·lectiu de persones expertes, per a millorar l’atenció en salut mental. Com a representants de la comunitat, apostem per un enfocament participatiu de baix a dalt per la transformació social i en la definició de recomanacions de polítiques. 

Article publicat al Social.cat

Elisenda Ferrer, Directora d'Incidència, Comunicació i Aliances

Resumen

Las Mesas de Salud Mental son una herramienta para el desarrollo de políticas locales en salud mental. Se definen como espacios de reflexión, intercambio de recursos y trabajo colaborativo para promocionar la atención integral de la salud mental en un territorio determinado. Se apoyan en el consenso, la horizontalidad y la autonomía para su funcionamiento. En 2004 se creó la primera en Catalunya y, tras sus 20 años de vida, son ya 46 las que funcionan en todo el país. A pesar de sus dificultades y falta de presupuesto en la mayoría de los casos, podemos decir que ya se han consolidado como un actor que aporta coordinación y cohesiona el trabajo para la mejora de la salud mental a nivel local. Este artículo repasa su historia, estructura y funcionamiento, y analiza la situación actual y los retos de futuro, que no son pocos.

 Palabras clave

Mesa de Salud Mental, salud mental, territorio, políticas locales, colaboración, Federació Salut Mental Catalunya

Introducción

Las Mesas de Salud Mental son una herramienta para el desarrollo de políticas locales en salud mental. Se definen como espacios de reflexión, intercambio de recursos y trabajo colaborativo para promocionar la atención integral de la salud mental en un territorio determinado. Se apoyan en el consenso, la horizontalidad y la autonomía para su funcionamiento. En 2004 se creó la primera en Catalunya y, tras sus 20 años de vida, son ya 46 las que funcionan en todo el país. A pesar de sus dificultades y falta de presupuesto en la mayoría de los casos, podemos decir que ya se han consolidado como un actor que aporta coordinación y cohesiona el trabajo para la mejora de la salud mental a nivel local. Este artículo repasa su historia, estructura y funcionamiento, y analiza la situación actual y los retos de futuro, que no son pocos.

Algunos antecedentes

Tras la reforma psiquiátrica de los años 80 en el Estado español, la situación de la ciudadanía con problemas de salud mental empezó a mejorar, pero no de la forma esperada por sus familias que se encontraron sin los apoyos y recursos necesarios para poder acompañar a sus familiares adecuadamente. Por eso en esa década es cuando se empieza a forjar el movimiento social en pro de la salud mental, inicialmente abanderado, sobre todo, por las familias. De estos años son las primeras asociaciones de familiares de personas con problemas de salud mental en varios lugares del Estado español, también en Catalunya. En 1996, 11 de estas asociaciones pioneras se unen para crear una entidad de segundo nivel que las agrupe y las haga más fuertes para hacer llegar sus demandas a las administraciones públicas. Así nace la FECAFAMM (Federación Catalana de Asociaciones de familiares de enfermos mentales)[1]. A los pocos años, el movimiento social se amplía a entidades lideradas por las propias personas directamente afectadas, cada vez más numerosas en el país. En 2013, después de un largo período de reflexión, la Federació cambia de nombre porque ya no se siente cómoda con la nomenclatura de “enfermos mentales” y pasa a ser “Salut Mental Catalunya”. El cambio de nombre explicita también un cambio de visión que llevaba tiempo gestándose, que habla de una visión positiva de la salud mental, más allá de las problemáticas de salud. También constata una ampliación de la mirada en la salud mental, que incluye todo el abanico de trastornos mentales (desde los más severos a los más leves) y el malestar emocional.

Desde los orígenes del movimiento social por la salud mental en Catalunya hasta entonces, la atención a las personas con problemas de salud mental del país va mejorando poco a poco, pero hoy todavía estamos lejos de dar una respuesta integral y comunitaria a la salud mental que contribuya a la recuperación de las personas. Nos encontramos con grandes carencias tanto a nivel presupuestario como de estrategia para poder dar una respuesta adecuada no sólo a las necesidades de soporte sanitario, sino también sociales, educativas, de inclusión social y laboral. Esto es primordial si tenemos en cuenta que el 80% de los problemas de salud tienen su origen en los determinantes sociales[2].

La salud mental como prioridad

La Organización Mundial de la Salud señala que no podemos hablar de salud si no hay salud mental[3]. Ayudar a las personas a recuperarse de los problemas de salud mental requiere mucho más que la mera prestación de servicios. Es necesario desplegar intervenciones integrales y eficaces para las personas y sus familias. Acciones que permitan generar oportunidades y que estén pensadas para las personas y con las personas, dentro del contexto en el que viven.

Está claro que la salud mental debe convertirse en una prioridad para el territorio, para la comarca o el municipio. Y debe trabajarse a partir de un modelo que incorpore el concepto de empoderamiento y de recuperación, de ciudadanía y de inclusión. Toda la comunidad, por tanto, debe participar en la construcción de la salud mental y debe hacerlo desde una concepción amplia de salud pública.

El Plan de Acción Europeo en Salud Mental (2013-2020)[4] ya instaba a todos los países y gobiernos a proteger y fortalecer la salud mental y el bienestar psicológico de la ciudadanía, mediante la mejora de los servicios, la eliminación de barreras y estigma, la colaboración entre todos los sectores implicados, y poniendo a las personas en el centro promoviendo su participación. La irrupción de la pandemia de la Covid-19 en 2020 hizo que el mundo entero experimentara el impacto sin precedentes de una emergencia de salud mundial que también impactó fuertemente en la salud mental de millones de personas, ante un panorama previo de salud mental ya grave y sin una financiación suficiente y ajustada a las necesidades de la población en relación con la prevalencia, la magnitud y la complejidad del problema. Tal y como ya alertó a la OMS en su día, la Covid-19 tuvo un fuerte impacto sobre la salud emocional y la salud mental de la población. Las situaciones de confinamiento, aislamiento social, pérdida de personas queridas, eventos traumáticos y la crisis económica supusieron un reto enorme desde un punto de vista de bienestar emocional. En ese momento, el dr. Tedros Adhanom Ghebreyesus, director general de la OMS, señaló que es crucial tratar las necesidades en salud mental como elemento central de nuestra respuesta a la pandemia y nuestra recuperación. Y añadía que "si no nos tomamos en serio el bienestar emocional de las personas, los costes sociales y económicos para la sociedad serán prolongados"[5].

A este reto de gran magnitud se han sumado los cambios provocados por las tecnologías y su irrupción en la vida de las personas, que han modificado formas de comportamientos y relaciones impensables hace sólo pocas décadas. Todo ello ha creado un impacto sin precedentes, especialmente en los más vulnerables emocionalmente, los niños y jóvenes, afectados por un aislamiento social y una crisis socioeconómica, donde algunos factores de protección como la escuela, el ocio y la socialización han quedado relegados por las tecnologías y redes sociales.

Sin embargo, la pandemia permitió dar una mayor visibilidad a las problemáticas de salud mental y definir nuevas estrategias de afrontamiento.

La importancia de la atención local y de proximidad a la salud mental

La atención a la salud mental a nivel local es fundamental por varias razones:

• Acceso a servicios: la salud mental a menudo se ve afectada por la disponibilidad de recursos. A nivel local, es más fácil garantizar que las personas tengan acceso a servicios de salud mental, como terapias, grupos de apoyo y atención psiquiátrica.
• Prevención: la intervención precoz en problemas de salud mental puede prevenir que se agraven. Programar actividades de sensibilización y educación sobre salud mental puede ayudar a identificar y tratar problemas antes de que sean graves.
• Apoyo comunitario: las comunidades locales pueden ofrecer un importante sistema de apoyo para las personas con problemas de salud mental. Esto incluye a familiares, amigos y grupos comunitarios que pueden proporcionar ayuda emocional y práctica.
• Reducción del estigma: trabajar a nivel local permite abordar el estigma asociado a trastornos mentales. Campañas de información y formación pueden ayudar a cambiar las percepciones y fomentar una cultura de aceptación.
• Adaptación cultural: las necesidades de salud mental pueden variar en función de la cultura y el contexto local. Los servicios adaptados a las características específicas de una comunidad son más efectivos.
• Mejora del bienestar general: una población con buena salud mental contribuye al bienestar general de la comunidad, mejora la productividad, reduce el absentismo laboral y fomenta relaciones sociales saludables.
• Colaboración intersectorial: la atención a la salud mental puede integrarse con otros servicios locales (educativos, sanitarios, sociales) y crear un enfoque holístico que beneficia a los individuos y la comunidad en su conjunto.

Atender la salud mental a nivel local no sólo beneficia a las personas afectadas, sino que también enriquece a toda la comunidad, promoviendo un entorno más saludable y resiliente.

El surgimiento de las Mesas de Salud Mental

Ante todos estos retos en la atención a la salud mental de la ciudadanía, y la necesidad de tener una mirada centrada en el territorio, en 2004 nacieron en Catalunya las Mesas de Salud Mental, las cuales definimos como espacios de reflexión, intercambio de recursos y trabajo colaborativo para promocionar la atención integral de la salud mental de un territorio concreto. Uno de los elementos a destacar de las Mesas es el enfoque comunitario, que contempla la concepción social de la salud. Una visión que tiene en cuenta el ámbito social en el que se producen los fenómenos de salud-enfermedad y aplica un abordaje integral teniendo en cuenta los niveles macro y microsocial y la participación de todos los agentes de la comunidad. Las Mesas saben que la responsabilidad de la promoción y la atención a la salud debe ser compartida entre los individuos, los grupos comunitarios, los profesionales de la salud y del ámbito social, las instituciones de servicios a la ciudadanía y los gobiernos. Bajo ese paradigma se trabaja de forma conjunta hacia una atención que contribuya a preservar la salud.

Las Mesas requieren unos principios que favorezcan la participación activa de sus miembros, la toma de decisiones basada en los puntos en común y dinámicas que posibiliten un buen trabajo colaborativo. Por eso hablamos de tres principios básicos que es indispensable que las Mesas alcancen:

• El consenso: la Mesa toma sus decisiones buscando el consenso de todas las personas y entidades participantes.
• La horizontalidad: la opinión y las propuestas de todas las personas y entidades que participan son equivalentes y tienen el mismo peso en los procesos de toma de decisiones.
• La autonomía: una vez constituida, la Mesa se convierte en autónoma en su funcionamiento y toma de decisiones. Es interesante destacar este último principio porque el modelo de Mesas de Salud Mental de Catalunya no está regido por ningún tipo de normativa, decreto o reglamento. Cada Mesa establece su funcionamiento y estilo de gobernanza, lo que permite adaptarse fácilmente a las particularidades de cada territorio. El no estar sujetos a ningún tipo de normativa, da una libertad y una flexibilidad a las Mesas que juega mucho a su favor.

Sin embargo, es verdad que algunas Mesas municipales cuelgan, a criterio de su Consistorio, del Consejo Municipal de Servicios Sociales del Ayuntamiento. Es el caso, por ejemplo, de la Mesa de Salud Mental de l’Hospitalet de Llobregat (la segunda población en habitantes de Catalunya, limítrofe con Barcelona), que ha establecido, para el mandato de los próximos cuatro años, el objetivo de trabajar propuestas de prevención y cuidado por el bienestar emocional en el ámbito comunitario. En este caso, el Consejo Municipal marca que la Mesa tenga una presidencia y una vocalía, cargos que no existen en la gran mayoría de las Mesas[6].

Además, también se propone centrar el trabajo de las Mesas de Salud mental en tres ejes de trabajo, que serán quienes guiarán sus acciones. Estas acciones se pueden dividir en tres grandes ámbitos:

1. Conocimiento y red. El primer eje de trabajo se refiere a la generación de conocimiento, el intercambio de recursos y la coordinación de todos los agentes. En esta línea de trabajo se incluye la detección de las necesidades del territorio en el ámbito de la salud mental, la labor para incrementar el trabajo en red de todos los agentes implicados y el objetivo de mejorar la coordinación de estos agentes en la atención integral de la salud mental en el territorio.
2. Educación y sensibilización. Este segundo eje de trabajo incluye todas las acciones para comunicar públicamente qué hace la Mesa y fomentar la educación de la ciudadanía, también las que desarrollan iniciativas de sensibilización y promoción de la salud mental y/o fomentan acciones de lucha contra el estigma en salud mental.
3. Promoción de políticas. El último eje de trabajo hace referencia a la influencia política que debe buscar la Mesa para mejorar la atención integral de la salud mental de su territorio. Por tanto, incluye líneas de trabajo para promover la creación de programas y servicios dirigidos a la integración comunitaria de las personas con un trastorno mental y sus familias y para posicionar las necesidades y propuestas de mejora en la atención integral de la salud mental agenda política del territorio.

Los agentes participantes

Las Mesas buscan la implicación de todos los agentes relacionados con la atención a la salud mental en su territorio con una visión muy amplia: las entidades del tercer sector (asociaciones y/o entidades de personas con problemas de salud mental y sus familias ), entidades proveedoras de servicios de salud mental, la administración pública local (concejalías, servicios y recursos), la administración comarcal, las Diputaciones y la representación territorial de consejerías u organismos de la Generalitat de Catalunya. También participan otros agentes que de algún modo u otro tengan relación con la mejora de la salud mental de la ciudadanía del territorio. Así pues, las Mesas de Salud Mental tienen una composición flexible, que de forma genérica se puede concretar en:

• Servicios Sociales
• Dispositivos sanitarios especializados: CSMA (Centros de Salud Mental de Adultos), CSMIJ (Centro de Salud Mental Infantojuvenil), CDIAP (Centro de Detección y Atención Precoz), Hospital de Día, entre otros
• Dispositivos de vivienda: Hogares con apoyo, residencias, PSALL (Programa de Apoyo a la Autonomía en el propio Hogar), entre otros
• Dispositivos laborales: SPL (Servicio PreLaboral), CET (Centro Especial de Trabajo), OTL (Oficina Técnica Laboral), entre otros
• Dispositivos de educación: EAP (Equipo de Asesoramiento y Orientación Pedagógica), USEE (Unidad de Apoyo a la Educación Especial), entre otros
• Atención primaria: ABS (Área Básica de Salud)
• Hospital de referencia de la zona
• CAS (Centro de Atención y Seguimiento de las Drogodependencias)
• Asociación o entidades sociales del territorio (asociaciones de familiares y/o personas con problemas de salud mental)
• Club Social
• Administración local: Ayuntamientos
• Administración comarcal: Consejo Comarcales
• Administración provincial: Diputaciones
• Administración autonómica (delegaciones territoriales de diversos Departamentos de la Generalitat de Catalunya: Salud, Educación, Derechos Sociales, Justicia, entre otros)[7]

Muchas Mesas también incorporan las fuerzas y cuerpos de seguridad, y el Servicio de Emergencias Médicas porque están fuertemente implicados en la atención a las personas con problemas de salud mental. Alguna también incorpora la Sindicatura de Greuges (figura similar al defensor del Pueblo) de la población, por ejemplo. Así pues, constatamos de nuevo, como cada Mesa acaba constituyéndose con los agentes que el propio territorio considera prioritarios y relevantes para la salud mental. Además, según los objetivos y líneas de trabajo de cada Mesa se pueden invitar a otros agentes que participen de forma puntual.

Cuando en un espacio de trabajo sobre salud mental de un territorio no están todos los agentes implicados no será una Mesa de Salud Mental propiamente dicha, y la podremos llamar como una comisión o de otras formas. Sería el caso, por ejemplo, cuando en un ayuntamiento se coordinan los servicios sociales y los de salud, pero no participan las entidades sociales u otros agentes.

Es importante destacar que las personas que participan en la Mesa lo hacen en nombre de una entidad, un servicio o un recurso, y no a título personal. Los participantes en las Mesas lo hacen de forma voluntaria o dentro de las tareas propias como profesional de una entidad, servicio o recurso.

Otro de los debates que hay en torno a los agentes que componen una Mesa es si se acepta la participación de empresas privadas. Será la propia Mesa quien tendrá que decidirlo, pero hay que decir que la gran mayoría de Mesas de Salud Mental de Catalunya no los incluyen por los posibles conflictos de intereses que puedan surgir.

La creación de la primera Mesa de Salud Mental

Todo esto, que ahora está tan consolidado en Catalunya, nace hace 20 años, en 2004, cuando las técnicas de servicios sociales del Ayuntamiento de Sant Adrià del Besòs, una ciudad junto a Barcelona de más de 30.000 habitantes y una gran densidad de población, dan un paso adelante del que no podían prever las consecuencias. Joana Aloy, responsable en ese momento de Servicios sociales específicos del Ayuntamiento, y Maria Tena, técnica del servicio hoy todavía en activo, proponen crear un espacio para abordar los temas relativos a la salud mental a nivel municipal[8]. Por lo que piden apoyo a la Federació Salud Mental Catalunya, para ver cómo materializarlo. De este modo es como Sant Adrià del Besós sienta en una misma mesa a todos los agentes implicados en la salud mental de su municipio con una visión amplia. “Una de las primeras cosas que hicimos fue definir a los agentes que queríamos que participaran, queríamos invitar a todos los servicios y todas las entidades que tenían que ver de alguna manera con la salud mental en Sant Adrià” explica Maria Tena[9]. Su objetivo era sobre todo conocerse entre los recursos y las entidades, mejorar la coordinación y trabajar conjuntamente. "En Sant Adrià tenemos el municipio dividido en dos regiones sanitarias, algunos servicios están en Badalona (ciudad limítrofe), por tanto, queríamos coordinar las dos redes de salud mental y la red de atención social". Desde sus inicios tuvieron claro que sería una Mesa exclusivamente de salud mental.

El apoyo de Salud Mental Catalunya

Desde entonces, la Federació Salud Mental Catalunya ha trabajado para impulsar y acompañar a las Mesas en todo el país con el objetivo de hacer crecer esta manera de trabajar a nivel territorial y ofrecer a todas las Mesas que lo han deseado un apoyo que se ha concretado en:

• Asesoramiento a demanda. Se hacen asesoramientos personalizados en las Mesas que lo deseen para resolver dudas o situaciones de estancamiento, para valorar cómo adaptar aquella situación concreta al modelo de Mesas de la Federació. En el pasado 2023, se realizaron 60 asesoramientos personalizados (con una media de 5 asesoramientos al mes) en 27 Mesas diferentes, algunos en Mesas en funcionamiento y otros en Mesas en proceso de constitución. En lo que llevamos de año, por ahora, se están alcanzando unas cifras similares.
• Apoyo y acompañamiento. Si es necesario, se asiste a las sesiones de forma puntual para favorecer su funcionamiento a través de la dinamización o el intercambio de información, para establecer objetivos a inicio de año, concretar el plan anual o dar herramientas para facilitar el trabajo conjunto. Cuando hace falta se generan dinámicas grupales con el plenario de la Mesa y después se hace una devolución de un pequeño informe que ayuda a definir las líneas de trabajo que la propia Mesa ha priorizado.
• Espacio de intercambio de experiencias de éxito. El papel central de la Federació Salud Mental Catalunya en el seno de las Mesas hace que se detecten cuáles son las experiencias o prácticas de éxito que vale la pena replicar en otros territorios, y se fomentan espacios de intercambio de conocimiento.
• Impulso y creación de Mesas. Los agentes de territorio que quieren iniciar un proceso de creación de una Mesa de Salud Mental pueden contactar con la Federació Salut Mental Catalunya que les facilita el modelo de gobernanza y acompaña en la labor de impulso y creación de la Mesa.
• Formación específica e intercambio de conocimiento. La Federació Salut Mental Catalunya detecta necesidades y propone formaciones que pueden ser de interés para las Mesas o para algunos de sus agentes integrantes, o jornadas sobre temas específicos o generales que puedan resultar útiles.
• Visión global y unificación de criterios. Gracias a todo este conocimiento fruto del seguimiento y la participación en gran parte de las Mesas del país, la Federació Salut Mental Catalunya tiene una visión general del funcionamiento, el trabajo y los ámbitos de intervención. Esto permite poder realizar un análisis más global de sus necesidades y evolución, elaborar propuestas de mejora globales y fomentar el intercambio de conocimiento, iniciativas y experiencias entre las Mesas.

Las publicaciones

Todo este trabajo dio sus frutos, porque en el 2015 ya había más de una docena de Mesas en funcionamiento, entre las que resaltaba su heterogeneidad. Con la intención de dar un marco teórico y ofrecer unos criterios para homogeneizar algunos aspectos del funcionamiento de las Mesas de Salud Mental que ya estaban en marcha, la Federació Salut Mental Catalunya publicó, con el apoyo de la consultora social Spora[10], un dosier bajo el título “Una herramienta para el desarrollo de políticas locales en salud mental”, como propuesta de modelo de creación, gestión y mantenimiento de las Mesas de concertación en el ámbito de la salud mental[11]. Y un segundo dosier titulado “Algunos ejemplos desde la práctica en el territorio” que pretendía recoger experiencias de acciones concretas de algunas de las Mesas con el fin de plasmar a nivel tangible el trabajo de las Mesas con ejemplos[12]. Estos dosieres sentaron las bases de la propuesta metodológica que hoy seguimos recomendando.

Un modelo reconocido

En 2007, la Estrategia en Salud Mental del Sistema Nacional de Salud a nivel estatal recogía las, entonces todavía incipientes, Mesas de Salud Mental de Catalunya como ejemplo de buenas prácticas de la coordinación entre entidades y recursos de un territorio determinado[13].

En diciembre de 2018 se presentó el modelo de las Mesas de Salud Mental en una jornada celebrada en la localidad de Pasajes de San Juan en el País Vasco, organizada por las entidades Arraztalo, Aldura y SIIS, bajo el título “Diagnóstico sobre las necesidades sociales y atención a las personas con enfermedad mental grave que residen en la comarca de Oarsoaldea”.  La presentación también contó con el testimonio de Foix Sogas, miembro de la asociación El Turó (Salut Mental. Associació de Familiars i Amics. Alt Penedès), que participaba en la Mesa de Salud Mental de l’Alt Penedès (provincia de Barcelona), una de las 24 Mesas que había en aquel entonces en Catalunya.

El funcionamiento de las Mesas

 Tal y como se ha comentado, cada Mesa de Salud Mental se organiza según su propia idiosincrasia, y establece su propio estilo de gobernanza, pero desde SMC se recomienda la metodología ampliamente recogida en el dosier de propuesta metodológica[14], porque se ha visto que es lo suficientemente flexible como para adaptarse a todas las realidades y lo suficientemente concreta para ayudar en la gestión propia y en la consecución de objetivos.

Por lo general, distinguimos diferentes tipos de reuniones o encuentros:

• Reuniones plenarias: reuniones de todos los miembros de la Mesa. Se suelen hacer entre 3 y 4 al año, pero la realidad nos dice que algunas Mesas hacen sólo una al año y otras se reúnen de forma mensual.

• Mesa institucional: es una reunión plenaria en la que se suma la representación política de la administración local, la administración comarcal, la diputación y/o la representación territorial de la Generalitat de Catalunya de las consejerías que se considere adecuado. Tiene las funciones de ofrecer apoyo político e institucional a la Mesa, a la vez que es la vía para que la Mesa pueda hacer saber el trabajo realizado a los representantes políticos y expresar sus demandas. Este encuentro se realiza una vez al año. Muchas Mesas no tienen esta figura, bien porque en la plenaria ya hay representación institucional o porque son de carácter más técnico.
• Comisiones o grupos de trabajo: son los distintos grupos de trabajo que se crean para ejecutar las diferentes acciones acordadas por la plenaria. Cada comisión será la encargada de definir la metodología y calendario de la tarea para cumplir su objetivo. Normalmente las diferentes comisiones explican cómo avanza su labor y rinden cuentas a las reuniones plenarias. Es importante que la comisión tenga una duración concreta y, una vez conseguido el objetivo, se disuelva para crear una nueva. Excepcionalmente, puede haber grupos de trabajo de vida indefinida por su propia naturaleza, como podría ser un grupo de trabajo de casos complejos, por ejemplo. Se recomienda que cada comisión o grupo de trabajo tenga un portavoz que es quien la convoca, recoge acta y es el enlace con el grupo motor.

En cuanto a la gestión de las Mesas de Salud Mental, es muy recomendable que exista la figura de la coordinación, una figura que se escoge entre todos los miembros de la plenaria. La coordinación será la responsable de proponer el calendario, dinamizar los encuentros, enviar las convocatorias, realizar las actas de las reuniones y controlar la ejecución del plan de trabajo establecido de las comisiones o grupos de trabajo. La forma de escoger la coordinación la elige la propia Mesa, pero está claro que quien la asuma debe tener la voluntad de hacerlo, porque si no, la Mesa no funcionará.

Es muy recomendable que también exista la figura del grupo motor, un grupo pequeño, habitualmente de entre 3 y 8 miembros como máximo de la plenaria, que apoyan la coordinación en las propuestas y decisiones. Su tamaño puede ser proporcional al tamaño de la plenaria. Es bueno que el grupo motor sea lo más heterogéneo posible. El grupo motor es la demostración de que la Mesa es de todos y que la coordinación no tiene un poder superior al del resto de miembros. Si el grupo motor no existe, a menudo ocurre que los miembros de la Mesa atribuyen todas las responsabilidades a la coordinación y se pierde la horizontalidad.

En este punto es muy importante destacar la necesaria renovación de la coordinación y el grupo motor de forma periódica (por ejemplo, cada dos años). Es una buena práctica para no cargar el liderazgo excesivamente una sola entidad y favorecer la corresponsabilidad de todos los participantes.

Cada vez más Mesas optan por incorporar la figura de la secretaría técnica, que es un apoyo técnico a la coordinación que la ejecuta una entidad externa subcontratada (a través de una licitación, contrato o convenio). En este caso, la secretaría técnica asume gran parte de las tareas de la coordinación, siendo también un apoyo a nivel estratégico. Además, dado que la entidad subcontratada suele tener experiencia en la gestión y dinamización de este tipo de espacio, aporta un grado de experiencia que revierte en la eficiencia de la Mesa y la consecución de sus objetivos.

Cada Mesa establecerá su procedimiento a la hora de incorporar nuevos miembros si, después de un tiempo de funcionamiento, quiere incluir nuevos agentes o bien recibe la propuesta de alguien que quiere formar parte. El procedimiento puede incluir o no alguna cuestión más o menos burocrática y también decidirá si la aprobación la da el grupo motor o bien debe hacerlo la plenaria. Lo habitual, es que la coordinación lo proponga al grupo motor. Éste puede decidir entrevistarse con el nuevo agente para valorar su idoneidad. Si el grupo motor lo considera, puede elevar la decisión a la siguiente plenaria. Si se aprueba, la entidad solicitante firmará el documento de adhesión como el resto de los miembros ya hicieron en el momento de la creación. Normalmente se considera condición necesaria que la entidad solicitante actúe en el ámbito territorial de la Mesa. Hay Mesas que invitan al agente que quiere entrar en una sesión como oyentes y se valora mutuamente el interés de la incorporación.

La clave de compartir conocimiento

Desde que nació la primera Mesa de Salud Mental, desde la Federació Salut Mental Catalunya se ha tenido como objetivo crear espacios de trabajo y organizar jornadas en las que los miembros de las diferentes Mesas de todo el país pudieran compartir conocimiento y experiencias. Repasaremos ahora los diferentes espacios que han tenido lugar en estos 20 años a tal fin.

• En 2015 se organizó una jornada en el CaixaForum de Barcelona titulada “Salud mental y territorio. Las Mesas de Salud Mental, una visión desde la proximidad”[15] a la que asistieron casi 200 personas interesadas en conocer en profundidad esta herramienta de trabajo en red en el territorio. A lo largo de la jornada se presentaron los dosieres con la propuesta metodológica creada, se compartieron experiencias significativas de algunas Mesas ya en funcionamiento y se invitó a un representante de los Consejos Locales de Salud Mental de Francia[16] para conocer la experiencia del modelo francés, con bastantes puntos en común con las Mesas de Salud Mental de Catalunya[17].
• Dos años más tarde, en 2017, en respuesta a las demandas de las propias Mesas, que ya eran más de 20 en todo el país, se organizó una nueva jornada en la Casa del Mar de Barcelona con más de 150 asistentes. Bajo el título “Las Mesas de Salud Mental. Intercambio de experiencias y presentación de los indicadores para mejorar su eficacia”[18] se presentó el documento de trabajo sobre la evaluación[19] y se compartieron diversas buenas prácticas que se estaban llevando a cabo.
• En 2018 se inició el envío de un boletín electrónico bajo el título “InterTaules” que se ha ido enviado de forma regular hasta la actualidad, a través del cual se comparten recursos, buenas prácticas y noticias sobre el trabajo que están llevando a cabo las diferentes Mesas en toda Catalunya.
• Un año más tarde, en 2019, cuando ya existían 26 Mesas en el país, la Federació Salut Mental Catalunya ofreció una formación especializada dirigida exclusivamente a los miembros de su red asociativa para mejorar sus competencias relacionadas con la capacidad de influencia en la política pública y el desarrollo de procesos grupales y participativos y de proyectos de intervención.
• En noviembre de 2020, se organizó un webinar destinado a las personas interesadas en las Mesas de Salud Mental bajo el título “La salud mental comunitaria como reacción hacia la pandemia”. La jornada, que tuvo obligatoriamente formato online y contó con más de 140 participantes, tenía un doble objetivo: compartir experiencias y ver cómo nos enfrentábamos a los nuevos retos que nos planteaba el estado de pandemia en el que nos encontrábamos, y reflexionar sobre el papel relevante que estaban haciendo y podían desempeñar las Mesas de Salud Mental en la atención a la salud mental comunitaria[20].
• En junio de 2021 se realizó, en formato webinar, una sesión de trabajo para compartir experiencias, dificultades, retos y necesidades entre las entidades federadas participantes en las Mesas, debido a la percepción de que algunas de las asociaciones expresaban un sentimiento de inseguridad y la necesidad de sentirse más acompañadas y compartir su vivencia de participación en las Mesas, y con la finalidad última de empoderarlas y clarificar su rol. La sesión pretendía recordar el rol de las asociaciones dentro de las Mesas y que son un espacio de participación estratégico para posicionar la asociación, potenciar el trabajo en red con las otras entidades miembros y convertirse en la voz de las personas con problemas de salud mental y las sus familias[21].
• En julio de 2022 tuvo lugar en Barcelona en formato híbrido un encuentro bajo el título “Mesas de Salud Mental. Compartimos experiencias y retos de futuro”, con más de 60 asistentes de forma presencial y más de 100 en formato online. La jornada despertó un alto interés y permitió compartir conocimiento y buenas prácticas, y preocupaciones comunes en las diferentes Mesas de todo el país. También se constató que la gran mayoría de Mesas que habían detenido o disminuido su funcionamiento durante la pandemia ya estaban volviendo a su funcionamiento habitual[22].
• La comarca del Baix Llobregat (con mucha población y cercana a la capital catalana), hizo un encuentro de Mesas de su territorio en el mes de abril de 2024. Una jornada a la que también invitó a las poblaciones de la comarca que no tienen Mesa pero han mostrado interés, para reflexionar conjuntamente sobre cómo trabajar la salud mental desde el modelo de las Mesas de Salud Mental. En una primera parte, las seis Mesas existentes expusieron sus logros, dificultades y retos de futuro, y después se debatió y reflexionó en torno a los retos comarcales respecto a cómo trabajar la salud mental a escala territorial. Se comentó la importancia de encontrar un espacio específico para la salud mental, a fin de que no quede diluida en las Mesas de Salud, y se evidenció que muchos de los temas que ocupan y preocupan en relación con la salud mental son comunes a muchos municipios, y por tanto la necesidad de compartir y trabajar de manera más conjunta y transversal[23].
• En mayo de 2024 se celebró un segundo encuentro de Mesas de la provincia de Lleida, como continuación del primer encuentro que había tenido lugar a finales de 2023 en formato online. El objetivo era compartir necesidades y detectar puntos en común desde los diferentes territorios a fin de elaborar un informe de demandas para elevar a las administraciones y hacer incidencia política. En la jornada se acordó establecer encuentros de forma periódica de todas las Mesas de las comarcas de Lleida una provincia muy rural[24].

El informe de 2021

A principios de 2021, fruto de las conclusiones del webinar de 2020, la Federació Salut Mental Catalunya va planteándose echar una mirada atrás para resituar los retos de las Mesas, especialmente frente a las grandes incertidumbres del momento debido a la pandemia. Por eso se hizo un análisis con una visión histórica y una mirada amplia para situar de nuevo el camino a seguir, del que surgió el informe titulado “Las Mesas de Salud Mental en Catalunya. Informe 2021”[25]. Con la intención de tomar el pulso a la situación de cada una de ellas sin perder de vista la visión a nivel global, se contactó con todas y cada una de las Mesas de Salud Mental del país, conversando con la persona coordinadora de la Mesa y también con la entidad federada en la Federació Salut Mental Catalunya que participa, si la había. Se realizaron 56 entrevistas, algunas telefónicas y la gran mayoría por videollamada, y se asistió a 22 reuniones y plenarias de forma virtual.

Fruto de todo este trabajo de campo se concluyó que a finales de 2021 eran 39 las Mesas en funcionamiento: 2 en la provincia de Tarragona, 2 en la de Girona, 7 en la de Lleida y 28 en la de Barcelona. Aunque también se comprobó que en todo el país había diferentes espacios de coordinación que, aunque no se podían llamar Mesa de Salud Mental por su naturaleza, también trabajaban para la mejora de la salud mental de la ciudadanía. Y también que había territorios donde se estaban dando pasos hacia la constitución de nuevas Mesas.

El informe de 2021 nos ofrece datos cuantitativos muy interesantes sobre la heterogeneidad de las Mesas, su alcance, sus agentes o qué tipo de entidad lleva la coordinación. Además, también permitió extraer algunas reflexiones y conclusiones que ayudaron a marcar los retos futuros del programa de apoyo y acompañamiento en las Mesas de Salud Mental de Catalunya. Cabe destacar algunas:

• El trabajo desigual en cada uno de los ejes. Una parte importante de las Mesas han focalizado su labor en torno al eje 2 de educación y sensibilización, y concretamente a desarrollar iniciativas de sensibilización y promoción de la salud mental, y fomentar acciones de lucha contra el estigma en salud mental. Estas tareas son, evidentemente, un trabajo muy necesario, pero no el único. Las Mesas que no llevan a cabo acciones de los otros ejes, olvidan líneas de actuación muy relevantes, como la mejora de la coordinación entre los agentes o la promoción de las políticas de la salud mental en el territorio. Podría ocurrir también que las Mesas que se dedican a desarrollar acciones de sensibilización o lucha contra el estigma a menudo se plantean objetivos que les llevan a desarrollar tareas de las que no son expertos (comunicación, organización de eventos, publicidad, captación de recursos, etc.) y por las que tampoco disponen de recursos económicos, lo que puede generar frustraciones o resultados poco lucidos en relación al esfuerzo realizado.
• Las dudas del ámbito territorial. El informe aflora el hecho de que hay Mesas de gran alcance, que incluyen un territorio de varias comarcas con miles y miles de habitantes (como el caso paradigmático del Camp de Tarragona, con más de medio millón de habitantes), lo que implica perder el foco del territorio y el valor de la proximidad que suponen las Mesas de Salud Mental. Se aconseja que el ámbito tenga una dimensión adecuada a la capacidad de acción de la Mesa. En lugares con una población mayor puede ser más adecuado realizar mesas municipales, y en lugares con menos población pueden ser más adecuadas las mesas comarcales. Sin embargo, es interesante tener en cuenta las situaciones de cada territorio para establecer el ámbito territorial más adecuado en cada caso.

En Catalunya tenemos algunas Mesas que no cogen ni el modelo municipal ni el comarcal, sino que son la agrupación de varios municipios. Es el caso de la Mesa de Salud Mental de El Masnou, Alella y Teià, tres poblaciones del Maresme (de la costa, al norte de Barcelona) que han creado una Mesa conjunta dado que ya trabajaban otros temas de forma mancomunada. También tenemos el ejemplo de la Mesa Vallesana, que se inició como una Mesa municipal de Mollet del Vallès y al cabo de 11 años de funcionamiento amplió su territorio de actuación incorporando 10 municipios más limítrofes y que comparten el mismo hospital de referencia (unos municipios que, por sus dimensiones, nunca tendrán una Mesa de Salud Mental propia, y de este modo se benefician de la Mesa de Mollet y trabajan de forma más coordinada).

• La visión positiva de los propios agentes. A pesar de las múltiples dudas y problemas observados en la recogida de información del trabajo de campo de 2021, una de las conclusiones más interesantes que se extrajo es la percepción positiva que los diferentes agentes consultados hacen de las Mesas. Se valoran muy positivamente, ni que sea el mero hecho de ponerse todos alrededor de una mesa y conocerse, hecho que por sí solo ya mejora la coordinación entre dispositivos de atención.

Las Mesas hoy

Actualmente hay 46 Mesas de Salud Mental en marcha en el país, distribuidas según el siguiente mapa:

Como se ha dicho, con una heterogeneidad destacable, pero con suficientes puntos en común que hacen que las podamos considerar todas ellas Mesas de Salud Mental. Esta variabilidad se constata sobre todo en:

• El alcance territorial. Mientras que las Mesas de la provincia de Tarragona incluyen varias comarcas y una gran cantidad de población, las Mesas de Lleida tienen un alcance comarcal y son más pequeñas. En cambio, las del área metropolitana son, en su mayoría, municipales, muchas de ellas en ciudades grandes. Sin embargo, todavía existen más excepciones, dado que hay una Mesa en la que participan tres municipios y otra que une a 11 municipios. O el caso de Barcelona ciudad, que con más de 1 millón y medio de habitantes, tiene una mesa por distrito, y por tanto la Mesa de la ciudad incluye 10 Mesas de Salud Mental.

• Los agentes participantes. La lista puede variar significativamente por la realidad de cada territorio, por el simple hecho de disponer o no de ese recurso o entidad, y porque algunas Mesas invitan a agentes (de forma puntual o permanente) que no son estrictamente gestores de salud mental. Su composición es bastante similar, aunque la cantidad de participantes es bastante variable. Hay Mesas que integran unas 8 o 10 personas, hasta Mesas de más de 60 o 70 integrantes. También es importante destacar que en más del 80% de Mesas del país participan las asociaciones o entidades de personas con problemas de salud mental que existen en su territorio.
• Agente coordinador. Otro aspecto variable entre las Mesas es quien lleva su coordinación. En un 70% de casos es la administración (local o comarcal) quien coordina la Mesa. Y el resto se realiza, en la gran mayoría, desde las entidades del tercer sector. Sólo un 5% de las Mesas son coordinadas por entidades proveedoras de servicios de salud mental.

Actualmente se está acompañando cinco comarcas que trabajan en la constitución de su Mesa de Salud Mental, alguna de las cuales seguramente quedará constituida antes de finalizar el 2024.

Una apuesta innovadora

El modelo de las Mesas de Salud Mental aporta una serie de ingredientes innovadores: se pasa de la jerarquía a las redes, de la competencia a la colaboración, de la especialización a la visión conjunta, de la desconfianza a la confianza, de la eficiencia tecnocrática a la inteligencia deliberativa, de la mirada homogeneizadora al trato personalizado, de las garantías y la rigidez a la flexibilidad y, sobre todo, de la distancia a la proximidad[26].

Las Mesas de Salud Mental representan una transformación a fondo de las formas de trabajar, en las que hace falta paciencia y perseverancia. Es, evidentemente, una apuesta política difícil, pero imprescindible, y que no tiene sentido si no se mantiene de forma sostenida en el tiempo. Para incrementar sus posibilidades de éxito sería ideal contar con el apoyo de las administraciones.

En el caso de la provincia de Barcelona, ​​las Mesas contamos desde hace años con el apoyo de la Diputación de Barcelona. Por un lado, esta institución subvenciona el trabajo de impulso y acompañamiento que hace la Federació Salut Mental Catalunya y, por otro, con el fin de apoyo técnico a los entes locales, la Diputación ofrece la elaboración de un diagnóstico en el ámbito de la salud mental del municipio y/o el diseño de un plan de actuación local en el ámbito de la salud mental. Hay que decir que cada año son diversas las Mesas de la provincia de Barcelona que se acogen y benefician de este servicio.

Más recientemente, la Diputación de Lleida también ha querido apoyar a las Mesas de Salud Mental de su provincia y lo ha incluido en su convenio con la Coordinadora de Salud Mental de las Terres de Lleida[27] (una entidad que constituye el brazo de la Federació Salut Mental Catalunya en la provincia). Gracias a este acuerdo, todas las Mesas de las comarcas de Lleida, que actualmente ya son 9, pueden disfrutar de la secretaría técnica que ofrece el apoyo de los profesionales de la Coordinadora.

Fortalezas y dificultades

Por todo lo que se ha explicado, podemos deducir que las Mesas de Salud Mental de Catalunya cuentan con un montón de fortalezas muy destacables:

• Son muy creativas y llevan a cabo proyectos innovadores con una mirada comunitaria.
• Significan una gran mejora en la coordinación en el territorio y aportan una visión interdisciplinar.
• Son capaces de detectar las necesidades de forma muy directa. Hacen una apuesta por la prevención y la promoción.
• Son espacios horizontales donde todo el mundo y tiene la misma voz y voto.
• Algunas cuentan con grandes liderazgos, a menudo compartidos.

Las Mesas de Salud Mental se han consolidado como espacios válidos para abordar la salud mental de forma mancomunada en un territorio. Han aportado mejor coordinación y trabajo en red, identificación de necesidades compartidas, creación e impulso de servicios y ámbitos a mejorar, elaboración de materiales y herramientas de prevención y promoción de la salud mental, articulación de diversos sectores, y un largo etcétera. Todo esto ha revertido en mejoras al modelo de atención y a la ciudadanía en general. En sus 20 años de historia se han creado 48 y sólo dos han dejado de funcionar, una de las cuales actualmente está dando pasos para volver a constituirse.

Sin embargo, no podemos obviar las dificultades, que también están ahí. Entre ellas podemos citar:

• La voluntariedad. Dependemos de un liderazgo y una participación voluntarias
• Algunas de las Mesas en funcionamiento tienen dinámicas poco operativas y planes de acción poco definidos, con resultados poco concretos.
• La heterogeneidad del modelo y del alcance territorial en todo el país.
• La falta de financiación para ejecutar algunas de las acciones que planifican y disponer de una mínima estructura para poder dar cumplimiento y realizar un seguimiento de la Mesa.

Sin obviar, pues, estas y otras dificultades, las Mesas de Salud Mental son una herramienta que la gran mayoría de agentes de la salud mental del país valora positivamente.

 Retos a corto plazo

Gracias a la recogida de las aportaciones y conclusiones de los diferentes espacios de encuentro y de trabajo con todas las Mesas, y la documentación disponible, desde Salut Mental Catalunya nos hemos planteado algunos retos más a corto plazo:

1. Incrementar la participación de las personas con experiencia propia

Algunas de las cuestiones que se plantean y reclaman las Mesas de Salud Mental de forma recurrente es la participación de las personas con experiencia propia en salud mental, en unos espacios que suelen estar llenos de profesionales. En los últimos años, y debido a esta inquietud, desde Salut Mental Catalunya se ha fomentado la incorporación de asociados de las entidades del movimiento social en pro de la salud mental o de personas usuarias de los servicios de salud mental. Las Mesas que tienen la suerte de contar con su participación pueden escuchar, de primera mano, las reivindicaciones, necesidades y puntos de vista de las personas directamente afectadas y así enriquecen la visión comunitaria de los objetivos que se plantean. Sin embargo, es verdad que, por ahora, aunque muchas Mesas puedan incorporar este punto de vista, la visión desde el mundo profesional es aún mayoritaria.

2. Obtener financiación para las Mesas

Desde sus orígenes las Mesas trabajan con un presupuesto que, en su gran mayoría, suele ser cercano a cero. Algunas administraciones (Consejos Comarcales o ayuntamientos) han apostado por destinar una parte de su presupuesto a subcontratar una secretaría técnica profesional para dar un apoyo en los aspectos más administrativos y estratégicos de la gestión, con el objetivo de facilitar su día a día. Una tarea que a menudo se subcontrata a una entidad o empresa en distintos formatos. Esta opción es cada vez más extendida, mientras en 2021 sólo el 10% de las Mesas contaban con una secretaría técnica externa y profesionalizada, en 2024 ya son más del 30%. Hay que añadir, además, que desde 2023 todas las Mesas de la provincia de Lleida también disponen de la secretaría que ejerce la Coordinadora de entidades de salud mental y adicciones de las Terres de Lleida gracias a la aportación económica de la Diputación de Lleida.

A pesar de este incremento, todavía hoy la mayoría de las Mesas funcionan con gracias a la voluntariedad de los profesionales y las personas que participan que sacan tiempo de su trabajo o de su tiempo de ocio para asistir a las reuniones y participar en los grupos de trabajo. Los últimos cálculos indican que hay unas 2.000 personas implicadas directamente en las Mesas de Salud Mental en todo el país. También hay algunos de los agentes participantes (a menudo administraciones locales o comarcales) que asumen los costes de alguno de los proyectos de las Mesas, como la impresión de una guía de recursos o alguna acción relacionada con una campaña o un acto de sensibilización.

3. Establecer alguna herramienta de evaluación

A pesar de que en 2017 se presentó un dosier para abordar la evaluación, con una propuesta de indicadores de seguimiento[28]. La realidad ha demostrado que la gran mayoría de las Mesas no lo utilizan por su extensión, y dificultad de aplicación en el día a día. Actualmente se está trabajando en una herramienta de evaluación de las Mesas de Salud Mental más sencilla y en formato online. Se está realizando un estudio para valorar su impacto real. Se prevé que a principios de 2025 tengamos las conclusiones y se pueda seguir avanzando en este aspecto.

Una propuesta de gobernanza a nivel de país

El Parlamento de Catalunya celebró, en diciembre de 2021, un pleno monográfico para hablar de salud mental. El hemiciclo votó, por unanimidad, la creación de un programa que debía elaborar el Pacto Nacional de Salud Mental[29] que ha estado vigente durante la última legislatura, recogiendo ideas y propuestas de la ciudadanía, entidades y asociaciones, familiares y personas afectadas por una problemática de salud mental. El Pacto Nacional de Salud Mental es, pues, una iniciativa del Gobierno de la Generalitat de Catalunya para dar respuesta como país a las necesidades de las personas frente a un contexto de problemática de salud emocional y mental de elevada complejidad que se vio agravado a causa de los efectos de la pandemia. Entre los objetivos estratégicos del Pacto se cita la consecución de la equidad territorial, el refuerzo de la gobernanza participativa y la construcción de una red de personas con experiencia vivida para contribuir a la toma de decisiones de alto nivel.

Todos estos puntos son aspectos que las Mesas de Salud Mental abordan y contemplan ampliamente, por lo que, en febrero de 2023, desde Salut Mental Catalunya se elaboró ​​una propuesta de gobernanza de las Mesas de Salud Mental a nivel de país a petición del propio Pacto Nacional de Salud Mental para que fuera estudiada. Este documento propone que las Mesas sean un eslabón territorial dentro del engranaje de la atención a la salud mental del país, tal y como ya se ha hecho en otros países, como en el caso de los Consejos de Salud Mental franceses citados anteriormente. Pero, para hacer todo esto posible, las 46 Mesas territoriales actuales necesitan un espacio y un presupuesto propios, que les permita, por un lado, tener una secretaría técnica profesionalizada y establecer espacios de encuentro y coordinación superiores que hagan de enlace entre las Mesas territoriales y el Pacto Nacional y el gobierno. Y, evidentemente, una apuesta de las diferentes administraciones del país (ayuntamientos, Consejos Comarcales, Diputaciones y gobierno de la Generalitat) que deberían también asumir los costes de la gestión y las secretarías técnicas correspondientes. Por lo que las Mesas territoriales actuales deberían tener una fuerza y ​​un reconocimiento institucional que hoy todavía no tienen.

Desde Salut Mental Catalunya creemos firmemente en el modelo y queremos continuar el trabajo para acompañar e impulsar las Mesas de Salud Mental en toda Catalunya, con el objetivo de que mejoren su eficacia y participación y lleguen a ser un elemento clave e imprescindible en la salud mental del país. Después de 20 años de la creación de la primera Mesa de Salud Mental en Catalunya, y con 46 en funcionamiento en todo el país, podemos afirmar que existe una necesidad para disponer de este instrumento para avanzar coordinadamente en la mejora de la atención a la salud mental a nivel territorial. Habrá, pues, que seguir destinando esfuerzos por mejorarlas y hacerlas más efectivas, mientras se impulsa la creación de nuevas Mesas en los territorios donde no hay.

*Consulta totes les referències a l'article original.

Article publicat a Zerbitzuam

Pablo de Paz, infermer especialista en Salut Mental. SRC Santa Coloma de Gramenet. Institut Salut Mental H. Mar.

La salut mental és un dels aspectes més essencials per al benestar integral de les persones, però sovint es veu ignorada o minimitzada. En aquest context, el model de recuperació emergeix com una eina clau per a aquells que conviuen amb un problema de salut mental. Aquest enfocament no només tracta d'alleujar els símptomes, sinó d'oferir un camí cap a l'autonomia, la inclusió, el foment de les xarxes de suport social i la construcció d'una vida plena i significativa.

L'empoderament, protagonista

El concepte d'empoderament va molt més enllà de la simple remissió de símptomes. Aquest procés reconeix la complexitat de la salut mental, abordant factors personals, familiars, socials i ambientals. Busca millorar la qualitat de vida en la seva totalitat, des de les relacions interpersonals fins a la participació activa a la comunitat.

Un dels pilars fonamentals del model de recuperació és l'enfocament centrat en la persona, en què es té en compte els seus desitjos, metes i perspectives. En lloc de ser receptors passius de tractament, les persones amb problemàtiques de salut mental són protagonistes del seu propi procés de recuperació. Aquest enfocament busca que les persones prenguin decisions informades sobre la seva salut i benestar, donant-los eines per gestionar les seves emocions, enfrontar l'estrès i millorar l'autoestima. És fonamental que se sentin capacitats per prendre el control de la seva vida, cosa que s'aconsegueix a través d'una col·laboració estreta amb els professionals de la salut i el suport constant del seu entorn familiar i social.

Cap a una vida plena i significativa

La recuperació no és un procés lineal i pot estar marcada per alts i baixos. Tanmateix, el compromís personal, el suport constant i la disponibilitat de recursos adequats són elements crucials per mantenir un progrés a llarg termini. En centrar-se en les fortaleses i capacitats de cada individu, la recuperació ofereix una oportunitat real per viure de manera més autònoma i satisfactòria.

En aquest sentit, els cursos de recuperació proporcionen eines concretes per millorar l'autoestima, fomentar l'autonomia o prevenir recaigudes, entre altres. A través de tècniques de gestió de l'estrès i les emocions, així com el reforç de les habilitats socials, aquests programes ajuden les persones a adaptar-se millor als reptes quotidians. El més important és que fomenten la creació de xarxes de suport que permeten als individus sentir-se part d'una comunitat i no aïllats per la seva condició.

Posar-nos en el camí de la recuperació significa enfocar-nos no només a fer desaparèixer o controlar els símptomes, sinó també a aconseguir que la persona amb problemàtiques de salut mental aconsegueixi portar una vida satisfactòria, prenent decisions i assumint ella mateixa la responsabilitat d'aquestes decisions preses. És un procés de vida i d'aprenentatge.

No hi ha una única definició de recuperació, però hi ha un principi fonamental: la recuperació de l'esperança cap al futur, és a dir, la creença que és possible tenir una vida plena i satisfactòria a partir de la recuperació de la il·lusió i dels nostres somnis.

Article publicat a El Periódico.

Santiago Hinojosa Beatobe, president d’ASTACA

Les dades analitzades per l'Agència de Salut Pública de Catalunya (ASPCAT) a l'Informe monogràfic d'addicions comportamentals 2023 presenten l’evolució de la prevalença del joc d’apostes per Internet els últims 12 mesos. S’hi observa que les prevalences són significativament més elevades entre els estudiants de secundària d’entre 14 i 18 anys (9%) que entre la població general de 15 a 64 anys (5%).

Les addiccions conductuals, com la ludopatia, l'ús compulsiu d'internet o els videojocs, augmenten exponencialment sobretot en  les persones més joves, afectant greument el seu desenvolupament social i educacional. Aquest tipus d'addiccions, tot i que no impliquen substàncies, generen també un impacte significatiu en la vida de les persones, ocasionant problemes greus a nivell familiar, econòmic i a nivell laboral o d’estudis. Factors com l'increment de l’accessibilitat a través d’Internet i la normalització de certs comportaments estan contribuint al seu creixement. És important incrementar la informació i oferir els suports adequats a qui ho necessiti.

Cal combatre la normalització d’aquestes conductes

El joc es normalitza en moltes ocasions, com és el cas de les loteries. La publicitat i la multitud d'estímuls visuals relacionats amb l'esport o les apostes online en són també un exemple. Existeix una franja molt fina entre l'ús i l'abús que s'ha de remarcar i reconèixer.

Altres addiccions com les xarxes socials i internet formen part del nostre dia a dia i, encara que no representin un problema a curt termini, el seu ús excessiu suposa un problema de comunicació i d'absorció de l'oci del nostre entorn, crea una evident dependència i provoca, en conseqüència, una addicció.

En el cas del jovent, les xifres són encara més preocupants: l’addició als videojocs i a les xarxes socials han augmentat exponencialment en els darrers anys, tot i que l'augment més important i preocupant és el de la ludopatia, les apostes esportives i els casinos virtuals, que s'han convertit en una opció més del lleure en la franja d' edat dels 14 als 18 anys. Segons l'Informe monogràfic d'addicions comportamentals 2023 citat, es pot observar que la proporció d’estudiants i de població general que aposten amb una freqüència elevada per Internet durant l’últim any va disminuir durant el 2021 i 2022, però en el cas dels estudiants va augmentar l’any 2023. Les conseqüències que comporten aquestes conductes van directament relacionades amb el seu desenvolupament social, educacional i familiar.

El teixit associatiu, al costat de les persones

Des de l'associació Associació de Tractaments d’Addiccions de Conducta de l’Anoia (ASTACA) i l’Associació Catalana d'Addiccions Socials (ACENCAS) hem desenvolupat un projecte destinat a la prevenció de les addiccions conductuals a l'escola. L’Activa't a l'Escola és un projecte que pretén donar a conèixer a l’alumnat quines són les conseqüències d'aquestes conductes que, portades a l’excés, impliquen conseqüències negatives en el seu desenvolupament emocional i social. Les mares i els pares també són importants en aquest projecte, per això amb ells es vol treballar directament facilitant informació adequada, evitant la desinformació i oferint ajuda..

Per combatre aquesta problemàtica és necessari informar la població sobre les seves conseqüències. Les addicions de consum de substàncies compten amb una cobertura institucional i amb campanyes de sensibilització que també requereixen les addiccions conductuals. És per això que des de les entitats socials treballem per desenvolupar plans i campanyes per poder donar a conèixer aquesta situació i oferir eines per revertir-la. Estem segures que és possible crear un futur adequat a les necessitats del jovent i trobar solucions a aquesta qüestió tan desconeguda i destructiva.

Article publicat a El Periódico