2024
Mercè Torrentallé, Presidenta de Salut Mental Catalunya
El territori de l’entorn rural té unes mancances estructurals que no permeten acompanyar i atendre la salut mental de forma adequada. Així ho reflecteix l’informe “Salut Mental i Entorn Rural”, un informe que recull les necessitats i reptes en salut mental del món rural, que és la major part del territori de Catalunya en superfície, tot i que no ho sigui en població.
Tenim reptes enormes davant nostre. Un dels més grans és el de l’accés i el suport a l’habitatge. Necessitem que les persones amb problemes de salut mental puguin tenir un habitatge en condicions i, alhora, també millorar els programes de suport, que en l’entorn rural han de tenir unes característiques diferents.
Moltes de les persones que tenim un problema de salut mental ens hem convertit en cuidadors o cuidadores de gent gran, especialment cuidadores, quan som nosaltres les que hauríem de ser cuidades. Per això vam crear el Servei d’Acompanyament a la Vida Independent (SAVI), com un projecte pilot que va una mica més enllà del Programa de Suport a l’Autonomia a la pròpia Llar (PSALL). Per tant, és necessari i urgent flexibilitzar la cartera de serveis de suport a la llar, perquè pugui adaptar-se a totes les realitats, inclosa la ruralitat.
Un altre dels punts clau que cita l’informe és l'accés als serveis de tot tipus: socials, sanitaris, comunitaris, associatius, etc. No podem deixar persones desateses pel sol fet que visquin lluny, lluny d’on? Aquí tenim un gran repte: apropar els serveis a les persones i garantir que tothom pugui ser atès, visqui on visqui. I també millorar la xarxa de transport públic dels pobles i urbanitzacions que queden més apartades de les ciutats on es concentren la majoria dels serveis.
La manca de professionals és una altra de les grans dificultats detectades, una qüestió que vulnera els drets de les persones a rebre una bona atenció. Per exemple, a la meva comarca, la Noguera, que és la més gran de Catalunya en superfície, només tenim un psiquiatre per a tota la comarca, no tenim dret a triar i, si està de baixa o de vacances, molts cops no se’l substitueix. A més a més, hi ha una gran rotació de personal que dificulta la recuperació de les persones. Incrementar l’arrelament dels i les professionals en els entorn rurals ajudaria a oferir una millor atenció a la seva població amb problemes de salut mental.
El teixit associatiu i les Taules de Salut Mental
Aquests són només alguns dels problemes que vivim cada dia les persones que vivim en entorns rurals. Des de SMC, posem en valor la tasca que es fa des de les associacions d’aquests territoris. Les associacions som coneixedores dels casos personals i de les circumstàncies de cada dia als nostres pobles. A més, la tasca que es fa des de les Taules de Salut Mental territorials, que ara ja són 48 arreu del país, és una bona pràctica per implicar tota la comunitat, conèixer, compartir i créixer a cada un dels pobles i comarques de Catalunya.
Per tot això, demanem a les institucions que ens acompanyin en aquest camí de millora de la salut mental en l’entorn rural, des del territori i per al territori.
Laura Pliego, Responsable de l’Espai Situa’t a Barcelona (Esquerra i Litoral) a Salut Mental Catalunya. Educadora social. Salut mental col·lectiva, interseccionalitats i feminismes.
Aquest mes de novembre, Salut Mental Catalunya i la Federació Veus han presentat l’informe d’enguany, que recull la identificació i denúncia de vulneració de drets de les persones amb trastorns de salut mental, on s’han detectat 409 casos de vulneracions al territori català durant el 2023.
L’informe recull que el 60% de les persones denunciants són dones i que el 50% de les denúncies les realitzen mares des d’un rol principal de cuidadores.
L’informe del Parlament Europeu sobre la situació de les dones de grups minoritaris de la UE posa en relleu que gairebé el 80% de les dones amb discapacitat pateixen violència i quatre vegades més la probabilitat de patir violència sexual; que el 68% de les dones amb discapacitat que viuen a institucions socials estan exposades a patir violència per part del seu entorn (personal sanitari, serveis o persones cuidadores).
Aquests relats on la violència impera sovint arriben als Espai Situa’t, recurs d’orientació i assessorament en salut mental per a persones amb diagnòstic en salut mental o malestar emocional, famílies i entorn, professionals, com també als dispositius i recursos de la xarxa associativa.
El relat de violències de les dones és ferotge i salvatge, i l’acompanyament i l’escolta, sovint generen moviments sísmics en les professionals que no són més que una conseqüència més de la violència vicària o de segon grau quan sostenim a una dona que explicita una violència que ens ateny pel fet també de ser dones, dones amb un diagnòstic en salut mental o malestar emocional vinculat a les situacions estructurals que ens precaritzen i ens fan vulnerables o, també, a la vegada, identificar-nos com a dones familiars amb rols de cura cap a persones de l’entorn. No podem obviar aquesta multiplicitat de rols, interseccions i circumstàncies que ens apel·len tota l’estona d’una manera o d’una altra.
El relat d’una mare que sent el pes de la responsabilitat de què el seu fill tingui un diagnòstic en salut mental pel fet de no haver-se esforçat prou en el part, tal com li recorda el seu marit sovint; el relat d’una mare gestant amb diagnòstic en salut mental que no troba un equip professional sensible als dubtes i pors habituals sobre el postpart; la culpa d’una mare que acompanya la seva filla a un ingrés hospitalari i, a les instal·lacions sanitàries, pateix una agressió sexual per part d’un pacient ingressat; un cos que tremola i sua quan explicita, per primera vegada, que essent la directora de recursos humans d’una multinacional va ser agredida sistemàticament per alguns companys de feina i directius d’aquesta; una dona amb diagnòstic en salut mental que denuncia davant la fiscalia la situació de maltractament familiar i violència física i el jutjat decideix tancar el cas per manca de proves. I, així, podria continuar relatant fins a arribar als 409 casos detectats a l’informe, però sent molt conscient que el recull és només una petita part de la violència que pateixen les dones psiquiatritzades.
On és, em pregunto sovint, la perspectiva de ciutadania als recursos especialitzats que acompanyen les dones que pateixen violències i tenen un diagnòstic en salut mental quan les dones són sistemàticament orientades a un recurs especialitzat en salut mental quan pateixen violències? Quan i com s’incorporarà, de manera diligent, la perspectiva de drets no només als recursos especialitzats en salut mental, sinó als recursos i dispositius de totes les administracions públiques, la garantia i defensa de la dignitat de les dones? Quan podrem reflexionar sobre el diagnòstic de salut mental com un eix opressor i, per se, que intersecciona amb altres eixos d’opressió, com són l’ètnia, la identitat, l’edat, l’origen, entre d’altres?
Em dic, també, a la vegada, que sort tenim dels espais d’aixopluc, com són els grups d’ajuda mútua (GAM), on les dones psiquiatritzades o amb malestar emocional comparteixen les seves estratègies de resistència, supervivència i, perquè no dir-ho, de subversió a un sistema que encara té pendent donar resposta a l’estigma, al tracte discriminatori i a la violència estructural a la qual les dones (sobre)vivim.
Ángel Urbina, president de l'associació Ment i Salut La Muralla de Tarragona i vicepresident de la Federació Salut Mental Catalunya
La investigació no és un laberint de dades i teories que es queden a les pàgines dels llibres, no és un exercici aïllat de la realitat. És un far que il·lumina el camí cap a un futur millor, un motor que impulsa el progrés i una eina poderosa per construir un món més just i equitatiu.
Però perquè la investigació brilli amb llum pròpia, ha d'estar arrelada a les necessitats del món real. Ha de tenir un impacte real a la vida de les persones, a les seves comunitats, al seu entorn. Ha de ser una investigació amb ànima, una investigació que escolti el batec del cor del món i respongui a les necessitats més urgents.
És hora de deixar enrere els estudis teòrics que es queden en el pla abstracte. Necessitem una investigació que s'arromangui les mànigues, que s'endinsi en la complexitat de la vida real, que es posi al servei de les persones.
Necessitem una investigació que:
Abordi els desafiaments de l'actualitat, com la desigualtat, la pobresa, el canvi climàtic, la manca d'accés a l'educació, la salut i la feina.
Estigui impulsada per les necessitats socials, escolti les veus de les comunitats, de les persones més vulnerables, de qui busca solucions als seus problemes.
Sigui col·laborativa i transdisciplinària, que integri diferents àrees del coneixement i fomenti el treball en equip entre el món de la investigació, la comunitat i l’Administració.
Impacti en la realitat i generi solucions concretes, viables i sostenibles que millorin la vida de les persones.
Sigui transparent i accessible, que comuniqui els resultats de forma clara i concisa, perquè estiguin a l’abast per tothom.
La investigació amb ànima no ha de ser un somni sinó una necessitat. És l'única manera de construir un futur millor per a tothom. És l’hora que la investigació surti de les universitats i s'endinsi a la vida real. És l’hora que deixi de ser un exercici d'especulació i es converteixi en una eina de transformació social. Fem de la investigació un instrument poderós.
Responsable de programes de suport mutu a SMC.
Les problemàtiques de salut mental poden afectar les relacions socials, el treball, l’educació i la formació de les persones que hi conviuen i del seu entorn, i això, sovint, pot produir situacions d’exclusió social. A vegades, es generen situacions d’aïllament i desvinculació de la comunitat i una dificultat per restablir xarxes relacionals, de suport i de participació en entorns.
«Participar en un grup d’ajuda mútua (GAM) m’ha ajudat a fer un grup d’amigues que em comprenen, m’escolten, em donen suport, i viceversa», explica la Vall, que participa en un GAM de benestar emocional. I és que el suport mutu és essencial i els GAM són una eina clau per contribuir al benestar de la comunitat, com a part de les xarxes de suport social que cal promoure i reforçar.
Els GAM són grups autogestionats formats per persones que es troben en una mateixa situació: persones amb una problemàtica de salut mental, familiars i entorn o bé també ciutadania en general. Aquests grups es caracteritzen per l’absència de professionals i es defineixen com espais d’escolta, comprensió i suport mutu, on diverses persones que comparteixen experiències similars es reuneixen per intentar superar o millorar la seva situació, així com per lluitar contra l’estigma i refer i enfortir la xarxa de suport social.
Es basen en principis bàsics com el respecte, la inclusió, l’horitzontalitat, la confidencialitat i la voluntarietat. «El respecte i l’escolta són importantíssims en els GAM; que puguis parlar sabent que hi ha una confidencialitat dins del grup, que no sortirà d’allà, també et dona tranquil·litat. Moltes vegades quan escoltes els altres, aprens. I el grup sencer es va transformant», segons la Susana, familiar d’una persona amb problemàtica de salut mental que participa en un d’aquests grups.
Els principals beneficis de participar en un GAM són:
- Presa de consciència sobre la situació viscuda.
- Autoestima.
- Acceptació.
- Reducció de l’estigma i l’autoestigma.
- Promoció de l’empoderament.
- Corresponsabilització respecte el propi procés de cura o autocura.
- Possibilitat d'ajudar altres persones a partir de l’experiència pròpia.
«El fet de trobar-me amb altres persones que tenen altres dificultats i problemàtiques m’ajuda a relativitzar, i sento que és com una carícia a la meva ferida», explica la Isabel, participant d’un GAM de benestar emocional.
Un model de recuperació amb la persona al centre
La promoció de les xarxes de suport mutu fomenta un canvi de paradigma, passant del model biomèdic al model de recuperació, on es dona veu i protagonisme a la persona i on l’equip professional acompanya el procés de recuperació. A més, són espais totalment horitzontals, un aspecte revolucionari i transformador, en un món on predominen les relacions verticals i de poder. Malgrat les reticències que pot causar l’absència de la figura professional, els GAM s’han consolidat com un recurs comunitari valuós i una oportunitat de treball conjunt. «Si no hagués trobat els GAM, jo no sé on seria. A mi em van salvar la vida», comparteix la Teresa, persona amb experiència pròpia.
Sentir que ens escolten, que no ens jutgen, que ens acompanyen i que ens estimen són elements importants que es respiren a un GAM. Com a societat necessitem més intercanvi d’amor, més solidaritat, més cooperació, més acompanyament i creure i confiar en les persones i en les seves potencialitats. En definitiva, necessitem més receptes amb afecte i vincles.
Ares Sánchez, Tècnica referent de formació i consultoria de Salut Mental Catalunya
Les baixes per salut mental han augmentat més del doble en només sis anys a Catalunya, segons dades del Departament de Salut.
Segons l’INSST, el 2023 es va batre un rècord a l’estat espanyol amb gairebé 600.000 baixes per salut mental: les dones treballadores són les que més incapacitats temporals pateixen i les dades entre el jovent s’han disparat.
1 de cada 5 persones treballadores té un problema de salut mental i el 60% ha tingut depressió o ansietat, segons l’OIT.
Aquestes són només algunes dades sobre salut mental en l’àmbit laboral, la temàtica sobre la qual posa el focus enguany el Dia Mundial de la Salut Mental amb el lema “És l’hora de prioritzar la salut mental a la feina”. A aquestes alçades i davant d’aquestes xifres, només el 30% de les empreses han adoptat protocols de prevenció en aquesta matèria a Espanya.
La doble cara de la moneda: l’entorn laboral com un factor de risc o factor de protecció
Si bé és cert que la feina pot ser un factor de risc per múltiples motius com poden ser l’alta càrrega i ritme de treball, la baixa autonomia pel desenvolupament del lloc de feina, la manca de desenvolupament personal i professional, la indefinició del rol en l’organització o la manca de suport social, entre d’altres; la feina també pot esdevenir un factor de protecció i cura.
I és que les organitzacions poden afavorir la salut mental de moltes maneres, vetllant pel benestar emocional dels seus equips a través d’espais de lleure i benestar, polítiques de recursos humans que tinguin cura de les persones, protocols de prevenció o amb la formació i sensibilització dels equips.
La importància de la cura i l’autocura
A la feina hi passem moltes hores i és per això que la cura i l’autocura són fonamentals. Demanar ajuda no és una debilitat sinó una fortalesa. Cal entendre les baixes laborals com un moment de respir i de prendre’ns el temps necessari per recuperar-nos, tant si es tracta d’una qüestió física com de salut mental.
El paper de les companyes alhora d’acompanyar situacions complexes també és essencial. Cal que ens apropem sempre amb respecte, sense envair l’espai i és fonamental observar, escoltar i connectar amb la persona.
Com adquirir eines i recursos en salut mental per a la meva organització?
Les organitzacions i empreses necessiten comprendre el patiment en salut mental i posar el focus en l’adquisició d’eines per a millorar el propi benestar i per fer costat a l’entorn. A Salut Mental Catalunya, som expertes en acompanyar i oferir recursos en salut mental per a organitzacions, per la cura del benestar propi i per acompanyar millor a les persones amb patiment emocional.
Ángel Urbina, presidente de la asociación Ment i Salut La Muralla de Tarragona y vicepresidente de la Federació Salut Mental Catalunya
Muchas personas me dicen que soy afortunado. Trabajo en una multinacional, tengo formación superior y he lidiado con problemas de salud mental desde mi juventud. Lo que les asombra es que, a pesar de convivir con un problema de salud mental grave desde joven, haya logrado terminar mis estudios, encontrar un trabajo, casarme, tener una hija y desarrollar una faceta de activista social que hoy me permite escribir en este medio.
Cuando escucho sus palabras, me pregunto cómo es posible que, en la Europa de 2022, aún haya personas que se asombran al escuchar mi historia personal. No olvidemos que la Carta Social Europea y las directivas y leyes que la desarrollan promueven la igualdad de oportunidades y de trato en el empleo y la profesión, sin discriminación alguna.
La formación, la primera piedra en el camino
Sin embargo, parece que la realidad es tozuda. Hoy en día, las personas aún enfrentan múltiples barreras en su camino hacia un empleo digno y de calidad. Estas barreras comienzan en el periodo de formación. Seguir una educación formal es complejo cuando se tienen problemas de salud mental que bloquean la capacidad de aprendizaje. Tampoco es sencillo adquirir las habilidades y competencias que demandan las empresas cuando se ha pasado tiempo hospitalizado o aislado.
Si una persona logra cumplir con los requisitos de las empresas, surge el problema del estigma asociado no solo a la salud mental, sino también a la edad. Hay personas que han tardado años en completar su formación o desarrollar sus competencias tras recuperarse de un problema de salud. Lo que debería ser un proceso normal, como conseguir una entrevista y superar el proceso de selección, se convierte en un reto debido al estigma y las ideas preconcebidas sobre lo que implica tener un problema de salud mental.
La suma de un compromiso personal y colectivo para afrontar los desafíos en el mundo de la empresa
Una vez conseguido el empleo, se enfrentan a diferentes problemas para mejorar su situación profesional dentro de la empresa, ya que el estigma a menudo persiste, incluso cuando ya están dentro de la organización. Esto es especialmente cierto para las personas que no te conocen directamente y deben tomar decisiones sobre tu capacidad para abordar retos, aunque ya hayas demostrado con hechos que eres capaz de superarlos.
¿Cómo afrontar y superar todos estos desafíos? Aquí es donde surge el compromiso personal y colectivo. Hace falta:
- Referentes visibles: es crucial que personas con problemas de salud mental ocupen posiciones de responsabilidad y las que ya lo ocupen sean visibles. Esto ayuda a romper estigmas y demuestra que es posible tener un empleo de calidad a pesar de los desafíos.
- Apoyo real de las empresas: las empresas deben implementar políticas claras de no discriminación y apoyo a empleados con problemas de salud mental. Esto incluye programas de bienestar, acceso a servicios de salud mental y formación para todos los empleados sobre cómo apoyar a sus compañeros.
- Apoyo activo de compañeros: fomentar una cultura de apoyo entre compañeros es esencial. Los empleados deben sentirse seguros para hablar sobre sus problemas de salud mental y recibir el apoyo necesario sin temor a ser juzgados.
- Formación y sensibilización: es fundamental que tanto las empresas como las administraciones públicas ofrezcan formación continua sobre salud mental y lucha contra el estigma.
- Cumplimiento de leyes y normativas: las administraciones públicas deben velar por el estricto cumplimiento de las leyes y normativas que protegen a las personas con problemas de salud mental. Esto incluye la supervisión y sanción de prácticas discriminatorias.
- Apoyo de sindicatos y actores sociales: los sindicatos y otros actores sociales deben jugar un papel activo en la defensa de los derechos de las personas con problemas de salud mental. Esto incluye la negociación de convenios colectivos que incluyan cláusulas de protección y apoyo.
- Acceso a recursos y servicios: asegurar que todas las personas tengan acceso a los recursos y servicios necesarios para su bienestar mental es crucial. Esto incluye servicios de salud mental accesibles y asequibles, así como programas de reintegración laboral.
- Flexibilidad en el entorno laboral: Las empresas deben ofrecer flexibilidad en el entorno laboral, como horarios flexibles y opciones de teletrabajo, para acomodar las necesidades de los empleados con problemas de salud mental.
Un problema de salud mental puede ocurrir en cualquier momento de la vida de las personas. Las estadísticas oficiales indican que el porcentaje de jóvenes con problemas de salud mental se está incrementando. No podemos permitirnos el lujo de no aprovechar las capacidades y competencias de estas personas. Hay que garantizar que todas las personas, independientemente de su salud mental, tengan las mismas oportunidades de alcanzar sus metas y contribuir plenamente a la sociedad. Todos y todas, no solo las personas con problemas de salud mental y sus familias, saldremos ganando.
No olvides que una de cada cuatro personas tendrá un problema de salud mental a lo largo de su vida. Adelántate y ayúdate a ti o a tus familiares haciendo posible que desaparezca la discriminación en el entorno laboral.
Pedro Sánchez, President de l’Associació Salut Mental Barcelonès Nord.
Les causes del malestar i patiment emocional vinculades al procés d’envelliment són moltes. Potser les més importants que podríem anomenar serien:
La pèrdua de funcionalitat associada al deteriorament psicofísic que habitualment genera importants sentiments de vulnerabilitat.
Els sentiments d’inutilitat i de desconnexió d’una societat que valora especialment l’èxit vinculat a la productivitat, la joventut i la bellesa i que, molt sovint, adopta conductes gerontofòbiques.
Les situacions de solitud no desitjada i d’aïllament.
En tots tres casos, l’abordatge d’aquestes situacions o la seva intervenció preventiva fa necessària una estratègia comunitària i intergeneracional. Més enllà de l’abordatge clínic de les patologies associades a l’envelliment, si els elements d’aquest patiment i malestar associat a l’edat no són sanitaris la seva resposta tampoc ho hauria de ser. Cal situar la diana de les intervencions no en el pla individual sinó en el social i no en els aspectes sanitaris sinó en els comunitaris.
La intervenció comunitària, la veritablement comunitària, permet generar xarxes de suport i solidaritat mútua que alleugereixen els sentiments de vulnerabilitat i activen la persona, prevenint i alentint la pèrdua de funcionalitat. A més, pot oferir nous objectius vitals i espais d’ocupació significativa del temps lliure i ens connecta amb altres persones que trenquen l’aïllament i les situacions de soledat no desitjada.
Però, de quin tipus d’intervencions comunitàries parlem? La comunitat i allò comunitari ha esdevingut darrerament una mena de fórmula màgica que tothom invoca, però sobre la que hi ha una enorme confusió que fa molt pertinent qüestionar-nos sobre què és i què no és comunitari. Per exemple:
Atendre des d’un servei de salut, per molt que estigui al bell mig del barri o del poble, no és comunitari si el que hi fem és oferir una consulta mèdica d’atenció individual que en tot cas podríem anomenar de proximitat, però no comunitària.
Fer un grup d’abordatge d’ansietat al Centre Cívic per part de professionals sanitaris tampoc és necessàriament comunitari, sinó que es tractaria d’una atenció grupal fora de l’espai sanitari.
Podríem posar molts més exemples, però, què és comunitari, doncs? Comunitari és fer conjuntament amb la comunitat o, encara més, comunitari és ser comunitat. No serveix un tot per la comunitat però sense la comunitat.
I aleshores, qui representa la comunitat? Qui pot parlar en el seu nom? La intervenció comunitària és un repte per l’administració pública perquè treballar pel desenvolupament de la comunitat de forma comunitària vol dir fer efectiva la participació dels ciutadans en tant que subjectes de dret amb capacitat per decidir i incidir des de la base en els projectes, en virtut de necessitats pròpies en relació amb les quals vol implicar-se i treballar conjuntament. Això requereix una enorme flexibilitat, estratègies de participació innovadores que fomentin una veritable mobilització i responsabilització dels actors del comú, i ajudar que les persones s’organitzin i funcionin amb les menors estructures professionals possibles, més aviat posant les estructures professionals al seu servei.
Potenciar les energies i les sinergies del col·lectiu és en realitat el foment de l’autèntica democràcia i de la condició de ciutadania adulta, apel·lant la seva responsabilitat. I això pot tenir uns resultats fins a cert punt imprevisibles però també unes possibilitats i una potència multiplicadora d’abast insondable en la millora de la qualitat de vida de les persones.
Una veritable intervenció comunitària implica cedir una part del poder de decisió en la planificació d’estratègies d’intervenció. Òbviament, no tot és subvencionable amb recursos públics i s’han d’establir criteris, però cal anar més enllà dels sistemes de convocatòries de subvencions, que esdevenen una autèntica tortura per entitats petites de fort arrelament al territori, que sempre tenen la major part dels seus efectius i recursos destinats a la intervenció i no a la gestió. En aquest sentit, els actuals sistemes de finançament contribueixen a dibuixar un escenari ple d’empreses que professionalitzen la intervenció social i la seva gestió, allunyant-se de les persones per poder respondre els requeriments de l’administració i la seva burocràcia.
Necessitem valentia política per construir una veritable xarxa comunitària
Potser li correspon a l’administració sortir dels despatxos i cercar sistemes de treball amb les entitats, amb les associacions, amb les petites iniciatives que són pura comunitat per ajudar a dinamitzar-les, donar-los suport professional per l’obtenció dels recursos, en definitiva, per dur a terme una construcció comunitària conjunta.
Sobren les experiències que exemplifiquen que aquests tipus d’intervencions comunitàries són possibles, socialment rendibles i que poden ser molt exitoses: les Microàrees de Trieste, el cas de Frome, les fundacions comunitàries d’Horta Sud al País Valencià o la de la Vall de Camprodon, el Projecte de prescripció social del Prat de Llobregat o el nostre projecte d’abordatge intergeneracional de les situacions de solitud i patiment emocional “60 plus” a Badalona que, durant el 2024, ja arribarà a 150 persones ateses amb una inversió econòmica molt modesta però amb uns resultats magnífics.
Repto a qualsevol a fer una anàlisi àmplia i profunda de cost-benefici d’alguna d’aquestes experiències en comparativa amb altres abordatges sanitaris adreçats al mateix perfil de població. Ja tenim sobrada evidència que l’abordatge comunitari funciona, ara el que cal és una mirada innovadora vers la comunitat i valentia política per construir una veritable xarxa comunitària.
*Aquest article és una adaptació d’una part de la compareixença de l’autor el passat 2 de febrer en la Comissió d’estudi sobre salut mental del Parlament de Catalunya.
Eva Sánchez, directora de la Fundació Privada Horitzó del Berguedà
“És l’hora de prioritzar la salut mental a la feina”. Aquest és el lema d’aquest any del Dia Mundial de la Salut Mental, que celebrarem el proper 12 d’octubre a Berga. Llegint-lo, no puc evitar recordar una etapa de la meva vida força dolorosa. Els rols de diferents persones en el meu lloc de treball i el menyspreu rebut van fer que emmalaltís i hagués de passar un llarg temps en tractament psiquiàtric i teràpia. A tot això, s’hi van sumar companys que giraven el cap, per por o perquè creien que la cosa no anava amb ells, i també un judici extern. Coses que passen quan vius en un poble.
I així, la meva malaltia, causada per un entorn laboral tòxic, es va convertir en una allau d’opinions i crítiques que van despertar els meus dimonis interns, fent-me sentir culpable de trobar-me en aquella situació. Jo em sentia “dèbil” i qui m’estimava i em volia ajudar sentia impotència de no poder-ho fer. Aquesta sensació m’atreveixo a dir que és compartida per més persones de les que imaginem. I és per això que ara és l’hora de prioritzar la salut mental a la feina. I cal fer-ho ja, per no anar encara més tard. Vetllar pel benestar de la persona al lloc de treball és una inversió per part de les empreses.
Canvi de vida
Anys després, la vida m’ha canviat. He canviat de feina. Ara acompanyo persones derivades d’algun trastorn mental i, juntes, treballem perquè l’entorn laboral sigui un espai saludable. És essencial comptar amb un equip de professionals on es posi la persona al centre. Si no cuidem les nostres emocions, si no sentim que formem part d’aquesta societat, les empreses no podran evolucionar. Perquè els ambients laborals positius són aquells en els quals les relacions humanes són prioritàries, aquells que vetllen pel benestar de la persona. Això aporta relacions sanes, rendiment en el treball, bona comunicació, proactivitat i actituds positives davant moments adversos.
Empreses, envolteu-vos de persones expertes en salut mental, de persones amb experiència pròpia en salut mental que han patit o pateixen aquesta incomprensió. I acompanyeu els vostres equips perquè gaudeixin d’una bona salut mental. L’esforç invertit se us retornarà en forma de capital econòmic i humà.
Rosa García, activista, vocal de la junta de la Federació Salut Mental Catalunya i membre de l’Associació Salut Mental Baix Llobregat.
Als 18 anys, durant una forta depressió que em va deixar tancada durant un any a casa meva, vaig començar a ser visitada per Urco. Cada cop que apareixia, sentia una calor que emanava de la seva presència. Recordo despertar de nit a causa dels terrors nocturns i veure'l assegut al meu llit, transmetent-me calma.
Urco era una figura de color gris brillant. Un cop el vaig veure en color: vestia un vestit vermell, era un ésser albí de pèl groc gairebé blanc, pell rosada, ulls grans i un enorme somriure. Sempre que apareixia sentia el seu afecte, acompanyant-me a la meva soledat.
Em va enganyar durant uns quants anys perquè no intentés suïcidar-me, dient-me que hi havia un futur per a mi, que més endavant ho entendria. Fins que, amb 22 anys, no vaig aguantar més la situació a casa meva. Mesos després, vaig fer el primer de diversos intents de suïcidi.
Als 23, vaig entrar en un bucle d'intents de suïcidi i ingressos a un hospital psiquiàtric que va durar prop de 4 anys. Em sentia desesperada, esgotada, incapaç d'escapar-se d'aquella situació que em turmentava. Havia perdut el tren de la meva vida, les meves antigues amistats estaven fent les seves vides, estudis, feines, relacions de parella, i jo m'havia quedat parada, sense futur. Estava convençuda que la meva única escapatòria a tot aquell patiment era el suïcidi. Em vaig autoconvèncer que em reencarnaria en un altre lloc, fins i tot vaig triar els que serien els meus futurs pares. Vaig crear una ficció. Els qui intentem suïcidar-nos no volem morir, només volem escapar-nos d'una situació de patiment i aquesta és l'única sortida que trobem.
Jo no vaig triar morir, va ser el patiment el que el va triar per mi. En un dels meus intents, vaig estar 3 dies entre la vida i la mort. D'aquells 3 dies tinc el borrós record que els sanitaris em preguntaven i jo els mentia per intentar evitar que em salvessin. Des d'aquí els agraeixo que lluitessin per la meva vida, encara que en aquells moments els odiés per això.
La inserció laboral com a impuls a la meva recuperació
Repensant quan realment comença el meu procés de recuperació, crec que va ser just abans del meu últim ingrés. Em va sortir una feina, una de vendes. Vaig agafar confiança amb alguns dels meus companys i els vaig explicar la meva situació. Un d’ells va començar a dir-me que hauria d'anar a un terapeuta que ell coneixia, que segur que m'ajudaria més que qualsevol psiquiatre. Maleït error el meu. Vaig anar i em va dir que la meva medicació interferia amb les gotes que ell em preparava, impedint que em sanessin. A la següent visita li vaig dir que havia deixat la medicació i em va felicitar per això. No és estrany que al cap de poc temps tota l'estabilitat guanyada saltés pels aires i acabés ingressada. Per això, quan em parlen de pseudociències i “terapeutes” em bull la sang.
La meva recuperació va ser possible gràcies al fet que em va sortir una feina durant un any en un bar proper a casa meva. Si hagués durat un parell de mesos, hauria tornat al bucle. No és fàcil mobilitzar un cos que es passa hores i hores sense fer res. Els primers mesos van ser molt durs i, a poc a poc, m'hi vaig anar adaptant. Sempre vaig tenir clar que no anava a treballar sinó fer teràpia. Amb els diners que vaig guanyar em vaig treure el carnet de conduir i em vaig comprar un cotxe vellet però arreglat, que em va permetre anar-me'n a treballar a fàbriques i deixar enrere el meu passat.
Vaig conèixer una persona molt especial i vaig decidir no dir-li res. Era el meu dret a viure, a començar de zero, a tenir una oportunitat que vaig pensar mai no es faria realitat. I la veritat, és que el fet que als anys 90 la majoria dels historials clínics estiguessin en paper m'ho va facilitar. Vam formar una família, vam tenir 2 filles i em vaig lliurar de l'assenyalament perquè ningú no ho sabia. El meu marit va morir sense saber-ho i si pogués tornar enrere, tampoc els ho diria. En el meu cas, el silenci va ser una forma de supervivència.
El suport mutu, un espai segur i de comprensió
Durant tot aquest temps, Urco d'alguna manera em va anar acompanyant. Hi va haver èpoques en què va estar més present i d'altres en què era com si estigués en un altre lloc, però tot i així n'hi havia i segueix havent-hi un gran afecte. Em va demanar que no en parlés i li vaig fer cas fins que vaig arribar als Grups d'Ajuda Mútua (GAM). Allà vaig conèixer experiències semblants a la meva i en vaig començar a parlar molt tímidament.
Amb els anys he après que no puc triar tenir o no al·lucinacions, però sí que puc triar el lloc des del qual les visc. A través dels GAM i xerrades en què participo, poso la meva experiència al servei d'altres persones que poden sentir-se identificades, per brindar-los un espai segur on parlar d'aquestes experiències i explicar-los que les veus i els deliris només són una part més de les nostres vides.
Si l'activisme m'ha ajudat en alguna cosa és a combatre l'autoestigma. No m'avergonyeixo del que em passa, ni tampoc necessito ni busco una validació de tercers. És per això que animo altres persones que conviuen amb diferents realitats a explicar les seves experiències i així “normalitzar” la bogeria.
Hanna Crespo, coordinadora de l'Espai Àncora i el XarXaJoves
Fa temps que les tecnologies i les xarxes socials han esdevingut la companyia de moltes persones, tant adultes com joves, i són ja una part inherent del nostre dia a dia. Com a societat hem normalitzat l’hàbit d’utilitzar les xarxes socials en excés fins a abusar-ne. Segons un informe de la Confederación Salud Mental España, més del 30% dels adolescents hi passen més de 5 hores diàries a la setmana.
Una falsa sensació de benestar
Arribem a rebre milers d’inputs que aconsegueixen tenir un gran impacte en les persones, especialment en el jovent, fins al punt de condicionar la seva vida a través de la creació d’imatges distorsionades d’una vida somiada. Vivint a través de dues identitats, la real i la virtual, en contínua comparació i lluita per aconseguir “m’agrades” i seguidors, que s'acaben convertint en gratificacions immediates i una sensació de benestar de curta durada. Per tal de tornar a experimentar aquesta falsa felicitat, la realitat del dia a dia s’adapta i es maquilla (metafòricament i també literal). Així s’entra en una roda d’exposició incontrolada de la pròpia intimitat en la qual la persona resulta desprotegida. I això és més perillós en infants i adolescents, encara en ple desenvolupament.
Els haters i el ciberbullying, un perill per a l’autoestima
A més, les xarxes també mostren la part més fosca d’una contínua exposició social. Les pantalles protegeixen els agressors, que poden convertir qualsevol en l’objectiu de crítiques, insults o amenaces, que sense aquesta falsa protecció, no es realitzarien. Aquest continu bombardeig negatiu, sumat a una baixa autoestima i autoconcepte, afecta l’autopercepció i acabem dotant de gran importància l’opinió no demanada d’una persona que no coneixem de res. La percepció que ens formem de nosaltres mateixos afecta la manera com ens relacionem i com afrontem la vida.
Més connexió i més aïllament, més immediatesa i més frustració
Segons el mateix informe de la Confederación Salud Mental España, 4 de cada 10 adolescents estan connectats per a no sentir-se sols i, encara i així, més del 20% s’han sentit soles utilitzant-les. Aquestes dades se sumen a les d’un informe del Ministeri d’Assumptes Econòmics i Transformació Digital, en el qual sorprèn que més d’un 9% del jovent afirma haver retallat el temps presencial amb les seves amistats, compensant-ho a través de fer més ús de les plataformes digitals per relacionar-se. Aquesta immediatesa i distància a l’hora de relacionar-nos es reflecteix en les habilitats socials del jovent i en la falta d’esforç per aconseguir les metes vitals, que sovint acaben abandonat, com ara els estudis. I també en la impossibilitat de centrar-se en una única tasca. Avui ja és habitual veure una pel·lícula mentre es mira Instragram o Tik tok, i assistir a classe mentre es responen whatsapps o es juga en línia.
Control parental, prohibició a les escoles
Per tot això, els centres escolars ja han decidit prohibir l’ús dels mòbils i tauletes fora de les tasques de l’aula. També és essencial fer un seguiment i conscienciar les famílies del seu ús, seguir les recomanacions de professionals i valorar la idoneïtat o no de la vinculació a aquestes plataformes des d’edats primerenques. Segons uns estudi de la UOC, la mitjana d’inici d’ús de les diferents xarxes socials se situa entre els 13 i 14 anys d’edat, en la majoria de casos sense un control parental o seguiment de la seva utilització.
És imprescindible, doncs, que famílies i docents, s’actualitzin i es formin, i puguin prevenir les accions que podrien interferir en el desenvolupament dels infants, adolescents i joves. Cal ser conscients que per evitar futurs abusos o un mal ús, és essencial mantenir un paper actiu.
Cal la implicació de tots els agents socialitzadors de la comunitat, assumir la responsabilitat d’orientar i acompanyar, per tal de ser referents positius durant el seu desenvolupament. Hem de tenir present que es tracta del període crucial de la cerca de la pròpia identitat, en el qual es busca un lloc dins a societat i es desenvolupen les habilitats socials.
A més, és vital crear espais on la població pugui expressar-se i relacionar-se fora de l’entorn virtual de manera adequada, on s’eviti la invalidació emocional, les crítiques o els judicis, i la frustració que se’n genera. És important valorar les necessitats de la persona i crear lligams a la vida real a través dels seus interessos i aficions.
Crear programes, assignatura pendent
Per tot això, ens cal crear programes a través dels quals es pugui dotar d’eines i tècniques per empoderar el jovent i capacitar-los per identificar les diferents emocions i sentiments que experimenten en el dia a dia. I no únicament durant la infància i l’adolescència, la intel·ligència emocional i la responsabilitat afectiva és una assignatura pendent de tota la població. Aquest és el primer pas i el més necessari per crear una societat capaç de fer front a les pròpies necessitats emocionals i poder gestionar els reptes de la vida sense que derivin en malestar emocional o, fins i tot, en problemàtiques de salut mental.
Article publicat a El Periódico
Bàrbara Mitats, responsable de programes de formació i recerca
Capacitar la ciutadania per acompanyar i actuar en una situació de malestar intens
Segons el Canal Salut de la Generalitat de Catalunya, els primers auxilis es refereixen a «l’atenció més immediata i provisional que es dona a una persona accidentada o malalta abans de ser atesa en un centre sanitari o per professionals experts dels equips d’emergències».
En una situació d’emergència, es recomana seguir tres passos en aquest ordre:
Protegir-se, protegir l’entorn i protegir la o les víctimes.
Alertar els serveis d’emergències.
Socórrer la o les víctimes, tot i que, en cas de dubte, és millor no actuar.
En la vida quotidiana, hi ha riscos per a la integritat física que poden desembocar en situacions d’emergència. Si ets una persona que has rebut la formació pertinent, pots oferir atenció des del primer moment, per evitar o reduir danys, contribuint a un bé individual i alhora col·lectiu. Tal com explicita la Creu Roja, entitat reconeguda i especialitzada a formar en primers auxilis, «tenir habilitats i coneixements de primers auxilis ajuda a crear comunitats més segures i saludables».
La majoria de la ciutadania coneix els primers auxilis aplicats a problemàtiques físiques (ofec, hemorràgia, aturada cardiorespiratòria, cremades...), però els primers auxilis psicològics (PAP) no són tan coneguts, ni s’han implementat en la mateixa mesura.
Segons la Unitat de Trauma Crisi i Conflictes de Barcelona (el primer centre d’abordatge integral de situacions de crisi al país que contribueix a implementar els PAP), el terme «primers auxilis psicològics» va ser utilitzat per primera vegada per Drayer, Cameron, Woodward i Glass l’any 1954 en un manuscrit que van redactar a petició del Departament de Protecció Civil dels Estats Units d’Amèrica per a la American Psychiatric Association (APA). L’objectiu original era poder disposar d’una guia per saber com actuar amb la població civil després d’una emergència comunitària o massiva. Posteriorment, durant la dècada de 1970, els PAP es van anar generalitzant com a resposta a qualsevol situació crítica comunitària, primer per a adults i després també per a infants. A partir d’aleshores, tant l’Organització Mundial per a la Salut (OMS) com la majoria d’organitzacions humanitàries han implementat els PAP com a eina de resposta primerenca en desastres comunitaris, sobretot, en catàstrofes naturals i en resposta a guerres o altres situacions de crisi massiva. En l’actualitat, hi ha diverses guies estandarditzades per a l’aplicació regulada dels primers auxilis psicològics en l’acció humanitària a tot el món.
Què són els primers auxilis en salut mental?
Coincidint en el temps amb aquesta generalització de l’ús dels PAP, l’any 2001 la infermera Betty Kirchner i el professor Anthony Jorm, ambdós especialitzats en la promoció de la salut pública, van crear un programa de primers auxilis en salut mental (Mental Health First Aid®). Les fites del programa es concreten a motivar la persona amb dificultats a prendre consciència de la problemàtica i a facilitar que demani ajuda, però també a oferir pautes per actuar amb una persona amb una crisi de salut mental. Aquesta actuació suposa, no només oferir el suport adient, sinó també saber valorar el risc i la necessitat d’activar els serveis d’emergència. A més a més, la seva implementació contribueix a combatre el desconeixement i l’estigma en salut mental.
Per tant, l’objectiu principal dels programes de primers auxilis en salut mental és capacitar la ciutadania per promoure la salut mental i el benestar emocional, prevenir el desenvolupament o agreujament de problemes de salut mental i lluitar contra l’estigma. Els seus objectius específics són
Reconèixer el patiment emocional intens i senyals d’alarma.
Acompanyar i saber com actuar.
Facilitar l’accés a suports en l’àmbit professional i de les xarxes de suport social més properes.
Assessorar i orientar sobre on dirigir-se per rebre ajuda.
Els principis en què es basen els primers auxilis en salut mental són similars als dels primers auxilis físics:
Preservar la vida.
Proporcionar ajuda per evitar un empitjorament.
Promoure la recuperació d'una bona salut mental.
Proporcionar suport, assessorament i orientació a totes les persones implicades, ja siguin persones amb experiència pròpia, familiars o altres figures de l’entorn proper.
Afavorir la salut mental de les persones que formem part d’una comunitat és una qüestió que ens interpel·la a totes. Partint d’aquesta premissa, Salut Mental Catalunya i la Fundació Probitas, han elaborat la guia de suport Benestar emocional i salut mental en adolescents i joves i, amb la col·laboració de la Unitat de Trauma, Crisis i Conflictes de Barcelona, han creat cinc fitxes. Els nous materials pretenen oferir suport i estratègies a les persones que acompanyen infants, adolescents i joves en situacions de crisi en salut mental. Aquestes fitxes són:
Pedro Sánchez, President de l’Associació Salut Mental Barcelonès Nord.
Cal tenir present, abans de qualsevol altra consideració, que les persones afectades per trastorns mentals greus tenen una esperança de vida molt més reduïda que la de la població general. En alguns trastorns parlem de fins a 15 a 20 anys menys, segons dades de l’Organització Mundial de la Salut.
Factors com un major sedentarisme; majors taxes de tabaquisme i de consum d’altres estupefaents; dietes inadequades, vinculades o no a una major precarietat econòmica; consum crònic de fàrmacs per abordar els símptomes de les malalties; la síndrome metabòlica; majors taxes de suïcidi i de conductes de risc, entre altres elements, expliquen la major morbiditat i mortalitat prematura de les persones que pateixen trastorns greus de salut mental.
Això implica que el nombre de persones afectades per trastorns mentals greus que arriben a edats avançades és menor i que hi ha, en molts casos, un deteriorament psicofísic prematur i unes pitjors condicions de salut general que se sumen al trastorn psiquiàtric crònic de base.
Per si no n’hi hagués prou, en aquestes edats avançades cal considerar també les majors dificultats de la xarxa familiar i social de suport per continuar oferint ajuda, ja sigui per esgotament, claudicació, impossibilitat o absència; conformant, amb tot plegat, una mena de tempesta perfecta de dificultats.
En aquest context, tot i que l’abordatge social especialitzat de les situacions de salut mental s’ha demostrat com una molt bona eina en l’atenció i rehabilitació de persones afectades de trastorns greus, quan aquestes persones superen els 65 anys es troben amb importants dificultats per continuar obtenint els suports professionals necessaris.
L’estructura de la xarxa pública d’atenció social s’organitza a partir de diferents àrees, com ara: discapacitat intel·lectual, infància i adolescència, pobresa i inclusió social i, també, salut mental i gent gran. En superar la barrera dels 65 anys, qualsevol persona afectada per un trastorn mental greu ja no podrà continuar sent atesa pels dispositius socials especialitzats en salut mental i haurà de vincular-se als que ofereix la xarxa d’atenció a la gent gran, que funciona amb uns criteris d’inclusió i atén a unes especificitats que no s’ajusten a les necessitats del col·lectiu de persones afectades per trastorns mentals greus.
D’aquesta forma, es donen situacions tan desconcertants com que una persona que als 50 anys complia criteris per accedir a una residència amb 70 anys ja no tindrà garantit aquest dret, malgrat que la seva situació sigui objectivament de major dificultat i requereixi més suports.
D’igual manera, en complir els 65 anys, aquesta mateixa persona no podrà continuar vinculada a serveis especialitzats com un Club Social o un Servei de Rehabilitació Comunitària, ni tenir el suport d’un Pla de Serveis Individualitzat, ni accedir a un Servei per a l’Autonomia a la Pròpia Llar, entre d’altres. I, difícilment, el casal de gent gran del seu poble o barri, pel seu funcionament, estructura i aptitud professional, li podrà oferir un “lloc” adequat. Tot això sumat farà que s’estigui condemnant les persones, en molts casos, a un aïllament forçat justament quan majors dificultats té la seva xarxa primària de suport (sovint la família) per continuar actuan com a cuidadora.
En aquest mateix sentit, cal també incidir en la dificultat que sempre ha tingut l’atenció a la dependència en relació amb el col·lectiu de salut mental. D’una banda, pel que fa a la valoració que, tot i les diverses revisions dels protocols, continua mantenint un esquema que es va configurar, fonamentalment, per atendre les situacions de tipus físic o neurològic.
Serveixi com a exemple d’aquest biaix el cas de l’esquizofrènia que, tot i que l’OMS el valora com un dels trastorns més incapacitants —només per darrere de la ceguesa i la quadriplegia— és força habitual que els afectats d’aquest trastorn rebin sistemàticament una valoració de Grau 1 i que només obtinguin valoracions més altes quan concorren altres factors de complicació del curs, o bé comorbiditats o altres factors de discapacitat aliens al propi trastorn mental.
D’altra banda, la Cartera de Serveis de la Dependència del Departament de Drets Socials de la Generalitat de Catalunya no inclou serveis especialitzats en salut mental i els professionals de suport domiciliari que es maneguen força bé amb els requisits de persones que tenen dificultats de mobilitat, necessitat de canvis posturals o altres atencions de tipus assistencial, no tenen les competències professionals ni la formació específica per actuar de forma adequada amb persones afectades per trastorns mentals severs que presenten unes necessitats molt diferents.
No sembla una bona idea que, en arribar a una determinada edat, una persona afectada per un trastorn mental davant una descompensació clínica hagués de ser tractada per altres metges —no psiquiatres— o hagués d’ingressar, si ho requereix, en un altre tipus de servei sanitari que no sigui una unitat de psiquiatria. Doncs això és exactament el que succeeix en l’àmbit social, i es fa imprescindible una reforma urgent per abordar les situacions amb major flexibilitat i permetre que les persones, més enllà de la seva edat, puguin ser ateses en un dispositiu o l’altre en funció del tipus de suport que els calgui.
Alhora, caldria poder realitzar intervencions col·laboratives per tal que tant els dispositius de gent gran com els de salut mental puguin atendre situacions complexes, tant sigui des d’un punt de vista psicopatològic, o bé actuant davant del deteriorament psicofísic.
*Aquest article és una adaptació d’una part de la compareixença de Pedro Sánchez el passat 2 de febrer en la Comissió d’estudi sobre salut mental del Parlament de Catalunya.
Bàrbara Mitats, responsable de programes de formació i recerca
Contribuir a la capacitació de familiars i professionals de diferents àmbits que acompanyen infants, adolescents i joves amb problemes de salut mental és la finalitat dels nous materials elaborats per la Federació Salut Mental Catalunya (SMC) i la Fundació Probitas (FP).
En total, cinc guies i cinc fitxes, que tenen com a objectius:
1. Donar orientacions per entendre i circular per la xarxa de salut mental.
2. Promoure el benestar emocional.
3. Comprendre i acompanyar millor situacions complexes que poden aparèixer en infants, adolescents i joves amb una problemàtica de salut mental.
4. Fomentar la cura i l’autocura en mares, pares i altres figures que els acompanyen.
5. Una bona capacitació de les persones que acompanyen pot influir positivament en el benestar d’infants, adolescents o joves. En aquest sentit, les guies de salut mental infantojuvenil de SMC i FP aposten per un abordatge integral, amb un enfocament relacional, sistèmic i comunitari que inclou les diferents perspectives i necessitats de totes les persones implicades.
CONVIVÈNCIA I PROCÉS PARTICIPATIU
Conviure amb infants, adolescents i joves amb una problemàtica de salut mental pot suposar una experiència intensa i desorientadora. Disposar de coneixements per prendre decisions que permetin establir un rumb i corregir-lo tants cops com sigui necessari davant les situacions que es viuen, pot ajudar a que les famílies i altres figures de l’entorn proper puguin posar en marxa estratègies de que permetin travessar el malestar, el conflicte i el patiment amb una perspectiva de cura i d’autocura, basada en l’enfortiment de els xarxes de suport i en un acompanyament que faciliti el camí cap a la recuperació.
Les guies s’han elaborat mitjançant un procés participatiu que ha recollit el coneixement de 79 experts per experiència pròpia, familiars i professionals.
El resultat són quatre guies elaborades amb la consultoria social SPORA Sinergies sobre:
La xarxa de salut mental: orientacions i suport.
Autolesions en infants, adolescents i joves.
Aïllament en infants, adolescents i joves.
Situacions de tensió i conflicte en infants, adolescents i joves.
I una cinquena guia elaborada per SMC i Fundació Probitas, amb la col·laboració del Consell Nacional de Joventut de Catalunya: Benestar emocional i salut mental en adolescents i joves. Guia de suport.
D'altra banda, les cinc fitxes de primers auxilis en salut mental han estat elaborades amb la Unitat de Trauma Crisi i Conflicte de Barcelona i amb la col·laboració del Consell Nacional de Joventut de Catalunya i l’Associació per a la Prevenció del Suïcidi i l’Atenció al Supervivent:
Primers auxilis per a adolescents i joves.
Problemes d’ansietat.
Consum de tòxics.
Ideació suïcida.
Autocura en l’atenció a infants, adolescents i joves IAJ.
NAVEGAR LA SALUT MENTAL INFANTOJUVENIL
Segons l’Organització Mundial de la Salut (OMS): una de cada quatre persones tindrà un problema de salut mental durant la seva vida. Per tant, és molt probable que una persona del nostre entorn proper, o una mateixa, presenti una problemàtica de salut mental en algun moment de la vida. També segons l’OMS, la meitat dels trastorns mentals apareix per primera vegada abans dels catorze anys i un 75% d’ells comencen abans dels divuit anys.
Les dades actuals, corroboren la situació d’emergència i urgència que ens aboca a comprometre’ns i a sumar esforços per millorar la salut mental dels infants, adolescents i joves:
- El principal problema de salut mental de les persones menors de 18 anys ateses a urgències l’any 2021 va ser l’ansietat, amb una pujada del 61% des del 2019 (Rdiografía CNJC 2023-).
- A Espanya, un 60% dels i les joves de 15 a 29 anys manifesten haver tingut problemes de salut mental l'últim any. Un 50% de les persones joves declara un trastorn diagnosticat per un professional els darrers 12 mesos, principalment depressió (18%) i els trastorns d'ansietat (16%). (Fundació Ferrer i Guàrdia, 2024).
- L’Enquesta a la joventut de Catalunya (Departament de Drets Socials, 2023) indica que el 31% dels joves es troba en baix benestar emocional. A part, segons l'Enquesta d'hàbits de salut a alumnat de quart d'ESO de la província de Barcelona. [MNS3] (2022), l'estat d'ànim dels joves ha empitjorat des del 2015-2017 fins al 2020-2022, especialment entre les noies. Només un 45% de noies se senten amb un estat d'ànim positiu, mentre que en els nois aquesta xifra és del 73%. (Fundació Ferrer i Guàrdia, 2024).
- L’any 2021 respecte del 2019, les urgències per menors de 18 anys amb TCA es van disparar un 135% segons l’Observatori de Salut.
- El Codi Risc Suïcidi de Catalunya va detectar un 195% més de temptatives entre abans i després de la pandèmia. Entre el 2019 i el 2021, als CSMIJ les atencions van augmentar un 23,4%, i, d’altra banda, les urgències van créixer un 28,5%. Aquestes dades són preocupants i posen èmfasi en una pujada significativa de les conductes suïcides entre adolescents i joves catalanes en comparació a abans de la pandèmia (Radiografía CNJC 2023,).
- El 8,8% del jovent a Catalunya d’entre 10 i 18 anys expressa tenir ganes de morir-se, segons l’Enquesta de Benestar Emocional de l’Alumnat feta el 2022. (Rdiografía CNJC 2023).
- El suïcidi és la primera causa de mort en la població catalana de 16 a 35 anys, com es recull a la guia Encarem el suïcidi juvenil guia de prevenció del suïcidi i acompanyament del dol (Consell Nacional de la Joventut de Catalunya, 2018). I en la radiografia La situació de la salut mental en el jovent català (CNJC i SMC, 2022) es recull que, durant l’any 2020, el suïcidi va ser la primera causa externa de mort a Catalunya del jovent, amb un 30,53% d’aquestes defuncions.És especialment rellevant el contrast que hi ha entre la predominança que tenen les problemàtiques de salut mental i el poc coneixement que en tenim.
A diferència d’altres situacions comunes de pèrdua de salut, gairebé no disposem de coneixements o recursos quan cal enfrontar-se per primera vegada a un problema de salut mental. Malauradament l’estigma associat als problemes de salut mental, ho fa encara més difícil i obstaculitza el demanar ajuda.
Aquest desconeixement no és casual. La salut mental és encara un tema tabú, sobre el qual costa parlar obertament. Està travessada per molts estereotips i prejudicis negatius que ofereixen una visió completament esbiaixada de les problemàtiques de salut mental. El tabú i els estereotips, es retroalimenten creant un cercle de desinformació i confusió.
Les situacions de salut mental són quelcom variable, on les circumstàncies i l’estat personal són canviants. Aquest fet comporta la necessitat de ser conscients i flexibles, per mantenir o reorientar el rumb en l’acompanyament a infants, adolescents i joves amb un problema de salut mental.
ACOMPANYAR ELS JOVES I INFANTS AMB PROBLEMES DE SALUT MENTAL
Les guies i les fitxes pretenen donar orientacions a les famílies i altres figures acompanyants d’infants, adolescents i joves amb malestar emocional o una problemàtica de salut mental, posant en escena aquells elements que són significatius a l’hora de donar sentit a la situació, així com aquells elements a tenir en compte per poder acompanyar en el procés. I també volen transmetre orientacions per poder establir un punt de partida des d’on actuar i relacionar-nos, per construir rutes i poder afrontar situacions complexes, recollint el punt de vista tant d’infants, adolescents i joves, com de les persones que acompanyen.
Visibilitzar les necessitats de la família o d’altres figures d’acompanyament en salut mental ajuda a entendre aquesta realitat de manera global i a donar respostes que suposin una millora pel benestar emocional d’infants, adolescents o joves i de les persones de l’entorn proper.
En el marc del projecte Capacita’t pel benestar emocional d’infants, adolescents i joves, a més a més de la publicació d’aquests materials, s’ofereixen accions de capacitació per a familiars i professionals de l’entorn comunitari (de serveis no especialitzats en salut mental). El treball col·laboratiu desenvolupat en les sessions també pretén promoure sinergies per impulsar millores en l’atenció en salut mental infantojuvenil.
Mercè Torrentallé, Presidenta de Salut Mental Catalunya
L’avançament electoral posa en perill moltes iniciatives del sistema de drets i protecció social. Malauradament, un cop més, la inestabilitat política té un impacte directe en les persones que es troben en situació de vulnerabilitat.
En els darrers anys ens han posat la mel a la boca, hem sentit a parlar molt de salut mental i s’han posat en marxa moltes iniciatives esperançadores, però els resultats encara no han arribat a la ciutadania, som encara a les portes dels canvis profunds i l’aposta real que ens cal. La salut mental i el benestar són drets inherents a totes les persones, per això és imprescindible que els governs hi destinin recursos significatius per tal de garantir-los. Ignorar la importància del benestar emocional i la salut mental pot suposar grans costos personals, socials i econòmics, amb repercussions tant a curt com a llarg termini, per a tota la ciutadania i el nostre país. És essencial impulsar el model de salut mental comunitària com una resposta imprescindible davant de la situació actual. Un model de visió transversal centrat en la recuperació de les persones i la construcció d’un projecte de vida significatiu, i en la protecció dels drets individuals i col·lectius. És un enfocament que assegura respostes adequades a una diversitat de necessitats: de salut, socials, educatives, d’inclusió laboral i altres. I és que el 80% dels problemes de salut mental, tal i com afirma l’OMS, tenen les seves arrels en els determinants socials de la salut. Per assolir aquest model, necessitem la implicació ferma i decidida de totes les forces polítiques per implementar polítiques públiques i socials que incorporin la salut mental des d’una visió comunitària.
Per això, des del moviment social en pro de la salut mental, esperem que el Parlament i el govern que es constitueixin per encarar la pròxima legislatura s’arremanguin de seguida, sense vacil·lar i amb fermesa i valentia. La situació ho requereix, les dades obliguen a actuar amb diligència. La ciutadania necessitem que es continuïn algunes de les línies encetades que ara han quedat estroncades: la Comissió d’estudi de salut mental i addiccions del Parlament, la creació de l’Agència integrada social i sanitària, els avenços per la desinstitucionalització de les més de 2.000 persones que avui en dia a Catalunya encara viuen en centres psiquiàtrics, els avenços que darrerament havia fet el Departament de Drets Socials per endreçar el sistema de prestació de serveis o el desplegament de les estratègies definides pel Pacte Nacional de Salut Mental. I evidentment, tot això amb el pressupost adequat, perquè si no, seguirem fent informes i dossiers que acaben només en declaracions d’intencions.
Carmen Prieto, Activista de Dona i Salut Mental del Club Social Tu Tries
Quan era petita no volia ser com la meva mare, pensava que era injust que ella hagués de ser la responsable tant de la casa com de la nostra cura. Jo ho tenia clar, volia ser com el meu pare: treballar fora de casa, tenir diners i no haver de demanar res a ningú, ni tan sols permís. Passar el dia fora i, en arribar a casa, només dir: “Què hi ha avui per sopar?”.
Sempre vaig creure injust que la meva mare no pogués fer i dir el mateix, però, com que mai no es queixava, pensava que era el que li tocava fer o que potser ja li estava bé. Per això, des de ben petita vaig decidir que volia estudiar i anar a la universitat. I així ho vaig fer: vaig iniciar els estudis de Medicina a principis de la dècada dels 80.
Tampoc pensava casar-me mai! Però el segon any de carrera, quan tot just tenia 20 anys, em vaig quedar embarassada i, creient que no tenia cap altra opció, vaig casar-me i vaig tenir el nen. Malgrat tot, com que seguia sense voler assemblar-me a la meva mare, vaig voler continuar estudiant. Ara, però, no podia seguir mantenint les exigències de la carrera i vaig haver de canviar d’estudis. La diplomatura d’Infermeria era més curta i, per tant, em permetria treballar abans al sector en el qual m’estava formant.
Per aconseguir-ho, necessitava diners, així que també vaig començar a treballar en paral·lel. Ara ja era com el meu pare, per fi! Malauradament, però, també m’assemblava a la meva mare: al matí anava a la universitat, a la tarda treballava i, entremig, també tenia cura de la casa, del marit i del nen. I, a la nit, quan tots ja dormien, repassava els apunts de classe.
A diferència de la meva mare, algunes vegades em queixava pel fet de no obtenir ajuda, i va ser llavors quan vaig començar a ser víctima de violència de gènere. En aquell moment jo no ho vaig identificar com a tal, pensava que era culpa meva perquè m’estava desviant del paper que em corresponia.
Quan, 26 anys més tard, vaig voler seguir amb la meva vida pel meu compte, la violència va augmentar: ell no estava disposat a perdre res que era “seu”. És a dir, a mi.
L’acumulació de tantes responsabilitats, el volum de feina que vaig voler abastar i, sobretot, la manca de suport i la violència rebuda van desencadenar un daltabaix emocional que em va obligar, entre altres coses, a deixar aquella feina que amb tant d’esforç havia aconseguit i tanta il·lusió m’havia regalat. El trastorn de salut mental va envair la meva vida, i la va trastocar.
Era la violència de gènere causa o efecte del trastorn mental? Sens dubte va ser determinant en l’equació, sí. Però també el fet de ser dona i haver d’acceptar el que, en aquell moment, s’esperava de mi.
Avui dia, ja en la seixantena, miro enrere i celebro que el paper de la dona ha canviat força, per sort. Tot i això, seguim suportant la major part de les tasques de cura de la llar, dels nostres fills i filles i també d’aquelles persones que tenen necessitats de cura al nostre entorn. A aquesta càrrega mental cal sumar-li la violència masclista.
Per això sempre em pregunto… Com no s’ha de veure ressentida la salut de les dones, tan físicament com emocional, davant de tot això?