PREMSA

Salut Mental Catalunya llança la campanya #DretsEnSalutMental per visibilitzar les vulneracions i discriminacions del col·lectiu
1 desembre 2022 – Descarrega pdf



Les bones pràctiques en salut mental comunitàries, protagonistes del Dia Mundial de la Salut Mental de SMC
7 octubre 2022 – Descarrega pdf



Les bones pràctiques en salut mental comunitàries, protagonistes del Dia Mundial de la Salut Mental de SMC
8 març 2022 – Descarrega pdf

Salut Mental Catalunya defensa els drets del col·lectiu i lamenta la doble vulneració i discriminació per raó de salut mental
9 desembre 2021 – Descarrega pdf



“Fent costat entre famílies” a Lleida, una iniciativa de suport des de l’experiència entre famílies de persones amb problemes de salut mental
12 novembre 2021 – Descarrega pdf



En la celebració del seu 25è aniversari i del Dia Mundial, Salut Mental Catalunya reclama el desplegament immediat del Pacte Nacional
7 0ctubre 2021 – Descarrega pdf



El sector de la salut mental i les addiccions celebra la creació d’una comissió parlamentària d’estudi en aquests àmbits
16 juny 2021 – Descarrega pdf



Guies temàtiques i tallers per millorar l’acompanyament a infants, adolescents i joves amb problemes de salut mental
27 maig 2021 – Descarrega pdf – Dossier en pdf



S’inicia la formació a professionals en el Manual de recuperació i autogestió del benestar als serveis de salut mental de Catalunya
19 maig 2021 – Descarrega pdf



Les dones amb problemes de salut mental s’autoorganitzen per lluitar contra la doble discriminació
8 març 2021 – Descarrega pdf

Salut Mental Catalunya demana més inversió i major coordinació per pal·liar els efectes de la pandèmia en la salut mental
8 octubre 2020 – Descarrega pdf



Reclamem un pla de desescalada comunitari i amb suports suficients
27 maig 2020 – Descarrega pdf



La xarxa associativa de salut mental intensifica la seva activitat i alerta de la vulnerabilitat del col·lectiu per l’emergència de la Covid-19
15 abril 2020 – Descarrega pdf



Les dones amb problemes de salut mental reivindiquen la perspectiva de gènere per millorar la seva qualitat de vida
6 març 2020 – Descarrega pdf

The Gospel Viu Choir dedica un concert solidari en benefici de Salut Mental Catalunya
8 novembre 2019 – Descarrega pdf


Sort reclama l’impuls de polítiques específiques de salut mental i un Pla Nacional de Prevenció de la mort per suïcidi
12 octubre 2019 – Descarrega pdf


“Parlar i escoltar, salva vides”: campanya de prevenció de la mort per suïcidi coincidint amb el Dia Mundial
10 setembre 2019 – Descarrega pdf


Entitats representants del sector de la salut mental i les addiccions reclamen al Govern que aquests àmbits siguin una prioritat de país
1 agost 2019 – Descarrega pdf


La Garriga acull el nou local del Club Social El Far – La Garriga per la recuperació, inclusió i participació comunitària en salut mental
25 juliol 2019 – Descarrega pdf


La festa del futbol sala i la salut mental aplega més de 200 jugadors a la Cloenda de la Lliga Esport i Salut
29 juny 2019 – Descarrega pdf


L’Activa’t atén a Lleida més de 450 participants per millorar la seva recuperació i apoderament en salut mental
20 febrer 2019 – Descarrega pdf


La Federació Salut Mental Catalunya presenta al Palau Macaya de “la Caixa” un informe amb propostes per garantir el dret a la capacitat jurídica en salut mental
18 gener 2019 – Descarrega pdf

Activa’t per la salut mental: millora en la recuperació i apoderament de les persones i en la coordinació dels diferents serveis
23 novembre 2018 – Descarrega pdf

Les problemàtiques de salut mental poden afectar les relacions socials, el treball, l’educació i la formació de les persones que hi conviuen i del seu entorn, arribant, en ocasions, a situacions d’exclusió social. A vegades poden generar situacions d’aïllament i desvinculació de la comunitat, i una dificultat per restablir xarxes relacionals, de suport i de participació en entorns comunitaris, tots ells elements molt rellevants en el procés de recuperació de les persones. 

Des de Salut Mental Catalunya trobem fonamental la promoció i el desenvolupament de Grups d’Ajuda Mutua (GAM) com a part imprescindible del projecte d’acció comunitària ‘Activa’t per la salut mental’, que pretén aconseguir que persones amb problemes de salut mental —o risc de tenir-ne— i els seus familiars puguin esdevenir agents de salut actius en el seu propi procés de recuperació, i millorar així la seva qualitat de vida.
En el context de la situació excepcional viscuda durant els darrers anys de pandèmia, el malestar emocional —de la ciutadania en general i de les persones amb problemes de salut mental previs en particular— s’ha vist molt afectat. Fruit de l’experiència i trajectòria de Salut Mental Catalunya hem pogut constatar com el suport mutu és essencial i els GAM són una eina clau per contribuir al benestar de la comunitat com a part de les xarxes de suport social que cal promoure i reforçar.

QUÈ SÓN ELS GRUPS D’AJUDA MÚTUA (GAM)?

Els GAM es consideren un element clau del model comunitari en salut mental per a la seva prevenció i promoció. Són grups d’iguals autogestionats, sense professional, que es defineixen com espais d’escolta, comprensió i suport mutu i on diverses persones que comparteixen experiències similars es reuneixen per intentar superar o millorar la seva situació, així com per lluitar contra l’estigma i refer o enfortir la xarxa de suport social. Es basen en principis bàsics com el respecte, la inclusió, l’horitzontalitat, la confidencialitat i la voluntarietat. Són espais que fomenten l’empoderament i la recuperació, que són possibles gràcies a la força del propi grup i al fet de donar valor a la pròpia experiència.

Segons l’estudi L’Estat dels Grups d’Ajuda Mútua en Salut Mental a Catalunya (2017), elaborat per la consultoria social Spora en coordinació amb la Federació Salut Mental Catalunya, els beneficis de participar en un GAM són diversos: presa de consciència sobre la situació viscuda, autoestima, acceptació, reducció de l’estigma i l’autoestigma, promoció de l’empoderament i la corresponsabilització respecte al propi procés de cura o autocura.
A més, participar en un GAM permet canviar la percepció d’una mateixa, passant d’un rol passiu a un rol actiu i valorat, que ajuda altres persones a partir de l’experiència pròpia. Els GAM també contribueixen a la promoció del coneixement de la xarxa de serveis de salut mental, així com a la creació d’espais i activitats socials o la implicació en entitats i el foment de l’activisme; a més de promocionar les relacions socioafectives, ampliant la xarxa d’amistats i la creació de xarxes de suport informals en la comunitat.

ELS GAM PER AL BENESTAR EMOCIONAL

Des del programa de suport mutu de Salut Mental Catalunya impulsem GAM arreu de Catalunya per a persones amb problemes de salut mental, familiars o entorn i també els GAM per al Benestar Emocional, oberts a tota la ciutadania, i amb els quals treballem tant amb les persones, com amb les associacions i professionals de la xarxa de salut mental o d’altres serveis i entitats.
Els GAM per al Benestar Emocional van néixer durant la pandèmia amb la voluntat de donar una resposta necessària per ajudar a pal·liar el malestar emocional de la població que no estava familiaritzada amb problemes de salut mental i que va començar a patir afectacions emocionals i d’altres conseqüències.

LA NECESSITAT DE POSAR LES PERSONES AL CENTRE

La promoció de les xarxes de suport mutu fomenta un canvi de paradigma, passant del model biomèdic al model de recuperació, on es dona veu i protagonisme a la persona i on la professional acompanya el procés de recuperació. A més, són espais totalment horitzontals, aspecte revolucionari i transformador pel canvi, en un món on predominen les relacions verticals i de poder. Malgrat les reticències que pot causar l’absència de la figura professional, els GAM s’han consolidat com un recurs comunitari valuós i una oportunitat de treball conjunt.

Front aquest canvi de mirada, des de Salut Mental Catalunya apostem per treballar d’una altra manera, posant la persona al centre, tenint en compte les seves dimensions personals i socials. Sentir que ens escolten, no ens jutgen, ens acompanyen o estimen són elements importants que es respiren a un GAM. Com a societat necessitem més intercanvi d’amor, més solidaritat, més cooperació, més acompanyament i creure i confiar en les persones i en les seves potencialitats. En definitiva, necessitem més receptes amb afecte i vincles i no tantes receptes amb medicació.


Alba de la Torre
Responsable de programes de suport mutu a Salut Mental Catalunya
Article publicat al Social.cat

Els problemes de salut mental històricament van ser ignorats i arraconats fora de la societat. Fins fa només poques dècades, molt poques, es van incloure dins el sistema de salut i els vam anar posant noms. Certament, això ens ha estat útil en algunes circumstàncies. També els estem incorporant dins el sistema social, en el qual encara tenim molt més camí a recórrer.
  
En els darrers anys, a mida que hem anat avançant en aquesta pandèmia, amb les onades, les persones infectades, les vacunes i, malauradament, el nombre d’ingressos i de persones que ens han anat deixant, s’han anat evidenciant més clarament els seus efectes en la salut mental de la ciutadania. I tot això ens està dibuixant un panorama cada dia més confós, que fa més difícil posar nom al patiment emocional i, encara més complex, buscar-ne solucions. Unes solucions que sovint s’allunyen de les mans de la medicina i són cada cop més a prop de l’entorn social i comunitari de la persona.
 
Possiblement cada dia veiem més patiment emocional que costa de classificar com a trastorns mentals amb els manuals de sempre. Persones que possiblement estan a la frontera, entre la salut mental i el diagnòstic. Una àmplia frontera que inclou situacions molt diverses, per a les quals sovint busquem nom. Però potser no cal buscar-n’hi, perquè si el trobes, potser llavors voldràs trobar una pastilla. I en molts casos la pastilla potser no farà falta o, si més no, només de forma transitòria. El que realment fa més falta és molt acompanyament, molta comprensió i menys egoisme, molta empatia i poca competitivitat, un sou digne per a tothom, cap desnonament, menys capitalisme salvatge i més mirada humanista.
 
Quan aquesta societat que estem construint entre totes i tots treballi realment per fer un món millor, on les persones tinguem un present tranquil·litzador i expectatives de futur, molt probablement la salut mental de la població millori, perquè el patiment emocional simplement es farà petit.
 
Necessitem fer salut mental comunitàri. Necessitem una mirada conjunta i posar en valor que tots i totes som agents de prevenció i alhora de suport en salut mental. Hem de ser conscients que cadascú de nosaltres tenim un paper en la millora de la salut mental de la nostra comunitat, perquè la comunitat som: des de la persona que fa voluntariat a una associació, a qui fa castells o està a la banda municipal del seu poble, a la que despatxa al forn de la cantonada, al cambrer del bar del barri, a qui entrena un equip de bàsquet aleví, a l’oficinista que té un equip de treball per coordinar, a l‘empresària que té uns treballadors i treballadores pels quals vetllar, als publicistes que envien missatges a la ciutadania, al regidor de cultura d’un ajuntament, a l’alcaldessa d’un petit poble de costa, a qui ostenta més o menys poder a les administracions públiques del nostre país.
 
Tots i totes tenim la nostra responsabilitat de fer un país on valgui la pena viure, on la ciutadania pensi que les seves vides val la pena que siguin viscudes. I també està clar que algunes persones tenen més responsabilitat que altres en encarar i potenciar aquest enfocament. Un gir de valors que comenci a enterrar el capitalisme i a posar en valor el bé comú hi ajudaria, segur.
 
 
Elisenda Ferrer
Directora d’Incidència, Comunicació i Aliances de Salut Mental Catalunya

Malgrat l’augment de casos de malestar emocional en persones joves durant i després de la pandèmia, la situació ja era preocupant abans de l’arribada de la Covid-19. La necessitat de plantejar estratègies que contribueixin a reforçar el model de suport i acompanyament als i les joves ve de lluny.
 
Un 17% dels joves abandonen prematurament els estudis (Idescat, 2022); la ràtio de professionals és del tot insuficient, amb 6 per cada 100.000 habitants (Defensor del Pueblo, 2020) i darrerament han augmentat de forma molt significativa les temptatives de suïcidi, especialment en les noies. Aquestes són només algunes dades que ens demostren que els factors de risc són diversos: el context social, la precarització del sistema laboral, la pressió de les xarxes socials o la manca d’expectatives, per exemple.
 
Per tot això, des de Salut Mental Catalunya reivindiquem que l’atenció a les persones joves requereix una mirada transversal en clau comunitària. Estem davant d’un problema que no és només sanitari, si no que requereix d’una anàlisi profunda i un abordatge global, multidsciplinar, orientat a la recuperació, on la persona jove i la seva comunitat han de ser-ne les protagonistes. Massa sovint parlem i dissenyem estratègies per als i les joves sense escoltar ni tenir en compte el seu punt de vista. Per això és fonamental comptar amb la participació activa dels i les joves en els processos de disseny, desenvolupament i avaluació dels serveis.
 
EL PAPER CABDAL DE LA XARXA DE SERVEIS I PROFESSIONALS DE DIFERENTS ÀMBITS
 
Tenim una xarxa àmplia de serveis sanitaris, socials i educatius comunitaris, però molt sovint són serveis saturats, poc accessibles i amb una gran manca d’equitat territorial. Per tal de revertir aquesta situació, cal dotar-los de majors recursos i millorar el seu treball en xarxa per poder donar les respostes que els nois i les noies necessiten. Per aconseguir-ho, és imprescindible implicar tots i totes les professionals en aquest repte, de l’àmbit educatiu, formal i no formal, dels serveis socials i sanitaris, i totes aquelles professions vinculades a recursos comunitaris. Per això la formació i l’adquisició d’eines és fonamental. A més, cal dissenyar una estratègia que la garanteixi més enllà de les iniciatives puntuals.
 
OPORTUNITATS, ESPERANÇA I EXPECTATIVES DE FUTUR
 
L’impacte dels determinants socials, del context com a factor de risc, és un aspecte cabdal a combatre. El gran repte és com comencem a plantejar un entorn menys hostil, menys estressant i més amable, proper i confiable per als i les joves.
 
Per tal d’encetar un camí de generació d’oportunitats reals i un context d’esperança i d’expectativa per aquestes joves, des de Salut Mental Catalunya vam crear, ara fa més de 5 anys, el programa XarXaJoves. Un programa d’acompanyament integral per a joves entre 16 i 25 anys amb problemes de salut mental i les seves famílies que pretén oferir suport en aquelles fites que el jove es vulgui plantejar: estudis, feina, oci saludable, vinculació amb la xarxa sanitària…
 
El programa va ser avaluat en la seva fase de pilotatge (2017-2019) a càrrec de DEP Institut (això que sigui un enllaç al web de DEP), per tal de demostrar la seva eficàcia i reivindicar els recursos necessaris per implantar-lo més enllà dels tres territoris pilot on es desenvolupa actualment: Barcelona ciutat, Barcelonès nord i Lleida ciutat.
L’avaluació del programa va comptar amb la participació de 39 joves, 16 professionals i 21 familiars. Alguns dels principals resultats va ser la percepció dels i les joves participants és que havia millorat el seu benestar, la capacitat d’autocura, la relació amb el grup d’iguals, la construcció d’un projecte de vida, l’empoderament i la vinculació amb l’entorn comunitari. També la satisfacció de les famílies, que se sentien més tranquil·les i millor emocionalment; i disposaven d’un espai on compartir preocupacions, una millora de la informació i coneixement sobre els recursos i serveis útils i la millora de la convivència familiar. Per la seva banda, les professionals dels pilots també destacaven una millora en la comprensió de la problemàtica dels seus fills i filles per part d’algunes famílies. Per tot això, es va concloure que el programa XarXaJoves és vist com un servei que omple un buit existent en l’atenció a la salut mental del públic juvenil i que serà una necessitat creixent.
 
Som conscients que si no es garanteixen oportunitats de present i futur per a les persones, els problemes de salut mental seguiran sent una de les principals causes de patiment en la nostra societat, i especialment dels i les joves.
 
Afortunadament, avui disposem eines ja dissenyades com el Pla de Prevenció del Suïcidi de Catalunya 2021-2025, extens i ambiciós, que cal aterrar i dotar de recursos adients; o el Pacte Nacional de Salut Mental, encara ens construcció, que ens ha de permetre identificar necessitats, invertir amb nous recursos i orientar-los correctament; entre altres. Des de Salut Mental Catalunya, com a representants de més de 70 entitats de persones amb problemes de salut mental i les seves famílies d’arreu del país i experts en salut mental comunitària, estem a punt per seguir treballant i col·laborar en aquest canvi que els i les joves demanen amb urgència.
 
 

Carles Bonete, responsable de programes sociocomunitaris
Article publicat al social.cat

El club social és un servei social especialitzat adreçat a persones que, a causa de tenir un trastorn mental, tenen dificultats en la seva inclusió social i comunitària. Aquest servei té com a finalitat fomentar el manteniment dels vincles afectius i de relació amb l’entorn, i generar espais que possibilitin l’adquisició d’habilitats i competències personals mitjançant l’ocupació significativa del temps lliure […]. D’aquesta manera defineix l’Ordre BSF/186/2015, de 5 de juny, el servei de club social per a persones amb problemàtica social derivada d’un problema de salut mental (tot i que en l’ordre ho expressa com a malaltia mental).

A Catalunya, no és fins la dècada dels anys 80 que es comencen a desenvolupar tot un conjunt d’experiències similars a les del club social viscudes a Anglaterra durant la dècada dels 70, a través de les associacions de familiars de persones amb problemes de salut mental i, per entitats de professionals de la salut mental.

Entesos com a serveis especialitzats dins l’àmbit de la salut mental, en el nostre territori troben el seu origen en la necessitat detectada des de les organitzacions de trobar espais on les persones amb problemes de salut mental vinculades al teixit associatiu poguessin relacionar-se amb altres, gaudir del seu temps d’oci i establir relacions socials amb la seva comunitat propera.

Tot això, en un moment on la xarxa de serveis comunitaris en salut mental era limitada, escassa i amb una gran dificultat d’accés.

Per tant, parlem d’una època on gràcies a l’organització associativa, voluntarietat i empenta de les famílies i les professionals, es generen espais on es produeix quelcom clau: la socialització, el reconeixement i la vida quotidiana.

Al nostre territori, al 1982 i 1983, respectivament, apareixen les primeres experiències de club social: es posa en funcionament el Club Social vinculat a AREP, i posteriorment el Club Social l’Oreneta, vinculat a l’Hospital de dia del CPB, entitat que també desplegaria 3 clubs socials més al territori de Barcelona.

Entrada la dècada dels anys 90, associacions de familiars i entitats professionals com La Llum (Mollet del Vallès), Tu Tries (Mataró) , El Turó (Vilafranca del Penedès) , Joia (Barcelona) , Tres Turons (Barcelona), Centre d’Higiene Mental (Barcelona), van ser, entre d’altres, impulsores d’experiències similars al model de club social.

Tanmateix, no és fins l’any 2002 que s’impulsa des del sector públic la implementació territorial del servei, i no és fins el 2015 que s’elabora i es publica l’ordre BSF/186/2015, que és la que actualment el regula.

QUI POT ACCEDIR ALS CLUBS SOCIALS?

Segons aquesta ordre, els requisits d’accés que han d’acreditar les persones que vulguin accedir al servei són els següents:
– Complir criteris de trastorn mental acreditat mitjançant informe d’un professional de l’àmbit de salut mental.
– Tenir més de 18 anys.
– Tenir la residència en un municipi de Catalunya i, per a les persones estrangeres, complir els requisits que estableix la normativa vigent d’estrangeria i d’acollida i integració de les persones immigrades.
– Estar en un període d’estabilitat clínica de la seva malaltia i mantenir una motivació i autonomia suficients per realitzar les activitats pròpies del servei, que s’ha d’acreditar mitjançant un informe signat pel professional que coordina el servei.

MILLORAR LA SOCIALITZACIÓ

En dita ordre, l’objectiu i finalitat del club social ha de ser la de «promoure un increment de la socialització i, per tant, de l’autonomia personal i de la qualitat de vida». I les funcions a acomplir per poder assolir-ho són:
– Mantenir-se com a alternativa eficaç de suport social.
– Potenciar i afavorir la utilització autònoma dels recursos de lleure i culturals que la comunitat ofereix als ciutadans.
– Potenciar la participació en activitats associades al benestar i a la satisfacció personal.
– Promoure la creació de vincles afectius, d’amistat i d’ajuda mútua entre les persones ateses.
– Estimular l’interès i la motivació en la realització d’activitats, amb la finalitat de superar la tendència a l’aïllament i a la passivitat.
– Desenvolupar rols i ocupacions socialment significatius.
– Col·laborar en el procés d’atenció integral de la persona atesa incloent, si s’escau, la vinculació a un servei o un professional de salut mental i el tractament.
– Sensibilitzar l’entorn comunitari immediat per afavorir la participació activa de la persona usuària del club social en activitats i recursos propis de la comunitat.
– Fomentar valors de convivència, inclusió i socialització de la població en general, i potenciar el club social com un servei actiu dins del municipi.

Autonomia personal, benestar i vincles, destaquen entre aquestes funcions com eines i a la vegada objectius del club social. No obstant, l’ordre del 2015 respon a una part de la realitat dels clubs socials en l’actualitat, però el cert és que la gran particularitat i proposta de valor del servei és que evoluciona i es desenvolupa d’acord a la realitat actual de cada moment, d’acord a les necessitats de les persones segons el context social, cultural i econòmic global però també de la seva comunitat propera, i això interpel·la de forma directa en la metodologia de treball, el perfil de persones ateses i la perspectiva de futur del club.

Tot això, partint de la perspectiva comunitària, de la persona com eix central de tota actuació i de la visió de la salut mental de forma àmplia, no restringida a un diagnòstic ni a un àmbit d’actuació concret.

En l’actualitat, com portem defensant des de Salut Mental Catalunya, i tal i com expressen els Clubs Socials En Acció (agrupació de 23 clubs socials d’arreu de Catalunya amb un funcionament autogestionat), el club social és, a més «un espai comunitari d’encontre, de creació de vincles on desenvolupar-se a nivell personal, humà, de relació, en i com a societat. En el qual totes les persones participants, professionals, veïnes, entitats del territori i entorn sociocultural som agents actius, construint entre totes un teixit d’acompanyament i suport mutu. […] no ens entenem com un servei aïllat sinó com una part més de la xarxa que conforma un projecte vital, posant en valor l’expressió de la singularitat en i com a part més de la comunitat».

UN ELEMENT D’ENGRANATGE SOCIAL EN LA COMUNITAT

Tenint present aquestes dues definicions, el valor que hi trobem és que el servei de club social, actualment, traspassa l’àmbit del trastorn mental sever, la seva intervenció va més enllà de la socialització i l’augment de l’autonomia personal i trenca la idea de ser únicament un servei dins la xarxa de salut mental comunitària per identificar-se com un engranatge social en la comunitat, que acull diverses mirades, realitats i vivències; sense oblidar el seu origen i la seva raó de ser.

Per assolir-ho segueix treballant mitjançant una eina fonamental per la intervenció, el Pla d’Intervenció Individualitzat (PII), que estableix els objectius i les accions plantejades, acordades i consensuades amb la persona beneficiària. Segueix, segons defineix l’ordre, establint activitats internes realitzades en l’espai físic del club, activitats externes, en el sí de la comunitat, i activitats auto organitzades i autogestionades per les persones beneficiàries del servei.

L’evolució del club com a engranatge comunitari ha significat un canvi de mirada. Tradicionalment, era vist, per la xarxa de serveis, per la comunitat i inclús per les pròpies entitats gestores, com un espai on es realitzen activitats i intervencions i on es convida a participar: des de dins es convida a entrar.

L’actualitat ens mostra que el club social també disposa de la capacitat i presència suficient per participar i fer partícip la comunitat, per establir-se en espais on es desenvolupa la vida quotidiana, on s’estableixen les relacions del dia a dia, i d’aquesta manera augmenta exponencialment el seu impacte d’intervenció, de prevenció i de sensibilització en salut mental, tant a les persones vinculades al servei com a la ciutadania en general.

Això comporta que, de forma indirecta, també doni un servei públic d’abast general, ofereixi una resposta a necessitats del col·lectiu de persones amb problemes de salut mental però també faciliti alternatives d’espais relacionals i de participació social a les entitats del seu territori, a les veïnes, les escoles, els casals de gent gran i de gent jove, les entitats de voluntariat i tot el conjunt d’associacions i agrupacions de persones que conviuen en comunitat.

Per tant, també traspassa l’ordre en la seva capacitat d’atenció determinada en base a dos mòduls d’atenció (Mòdul A – de 15 a 30 persones beneficiàries a la setmana; Mòdul B – de 31 a 70 persones beneficiàries a la setmana), atenent de forma directa o indirecta un sector de població més ampli, divers i heterogeni.

Així doncs, ens trobem amb un servei i un model d’atenció singular, canviant, adaptatiu i flexible a la realitat que l’envolta. Amb un marc normatiu senzill que deixa les portes obertes a la creativitat, l’ingeni i la construcció col·lectiva. Es representa com el mirall del territori al que pertany, n’agafa la seva essència i hi participa oferint alternatives i oportunitats.
Un clar exemple de com des de la singularitat s’impacta en la comunitat.


Carles Bonete, responsable de programes sociocomunitaris
Article publicat al Som360

Darrerament hem evidenciat un increment del malestar emocional i de les problemàtiques de salut mental. La pandèmia i els seus efectes en forma d’aïllament social, dols, incertesa i la crisi socioeconòmica han afectat en gran mesura. Segons l’OMS, l’ansietat i la depressió han augmentat un 25% a tot el món.

Ara bé, què entenem per salut mental? Una bona salut mental és un estat de benestar que ens permet fer front als moments d’estrès, desenvolupar les nostres habilitats, poder aprendre i desenvolupar una ocupació significativa i contribuir a la comunitat (OMS).

Al llarg de la vida, múltiples determinants individuals i socials es poden combinar per protegir o posar en risc la nostra salut mental. Entre aquests, l’OMS afirma que ser dona és un factor de risc per desenvolupar un problema de salut mental, a causa de les desigualtats socials i econòmiques que vivim.

Quin paper hi té l’entorn laboral? D’una banda, l’entorn laboral pot esdevenir un factor de risc. Entorns on hi ha estigma, discriminació o desigualtat, càrregues de treball excessives, estrès o dificultats de conciliació perjudiquen la salut mental. D’altra banda, és un espai d’interacció on es manifesten les problemàtiques de salut mental i els malestars. Un patiment propi o de familiars és indissociable de la persona: encara que no estigui originat a la feina, també pot tenir efectes en l’àmbit laboral.

El benestar de les persones hauria de ser un motiu per si sol per promoure empreses més saludables. Però, a més, el malestar emocional també pot impactar en el rendiment i en els resultats de l’empresa. Segons l’OMS, el 15% de les persones en edat de treballar van experimentar un trastorn mental el 2019. I s’estima que cada any es perden 12.000 milions de dies de treball a causa de la depressió i l’ansietat.

Què hi podem fer, les organitzacions? Les directrius de l’OMS sobre salut mental a la feina plantegen tres eixos d’actuació:

1. Prevenir els problemes de salut mental relacionats amb la feina i amb la gestió dels riscos psicosocials.

2. Protegir i promoure la salut mental a la feina, capacitant persones treballadores i comandaments per poder reconèixer els problemes de salut mental i saber quines mesures prendre per fer-hi front.

3. Donar suport als i les treballadores amb problemes de salut mental.

És especialment rellevant formar responsables d’equips –que es trobaran amb persones amb patiment emocional–, per tal de poder acompanyar aquestes situacions. També cal sensibilitzar l’equip per mirar de reduir l’estigma i proporcionar eines per a la cura pròpia i de les companyes.

L’entorn laboral pot ser una oportunitat o un escull per a la nostra salut mental. Per això tenim un gran repte al davant: fer les nostres organitzacions més saludables. I només ho podem fer amb la implicació de tothom: comandaments, equips, experts de l’àmbit associatiu, serveis de salut i, sobretot, amb persones amb experiència pròpia en salut mental.



Gemma Marcet, Responsable d’Aliances i Fundraising
Article publicat a l’Econòmic.cat

Segons l’OMS, al 2030, els problemes de salut mental seran la primera causa de discapacitat. L’Enquesta de Salut de Catalunya (ESCA) situa els trastorns mentals entre les primeres malalties cròniques que pateix la població catalana i que afecten de manera greu la qualitat de vida de les persones. Actualment, segons dades de l’IDESCAT, la salut mental és la tercera causa de discapacitat i ha augmentat considerablement en els darrers anys.
 
Aquestes són algunes de les dades que ens mostren com la fragilitat del model actual suposa una manca de respostes adients en molts casos, amb un greu impacte a nivell personal, social i econòmic.
 
PROBLEMES DETECTATS EN EL SISTEMA D’ASSISTÈNCIA SANITÀRIA

Pel que fa al sistema d’assistència sanitària als grups de treball organitzats per la Federació Salut Mental Catalunya amb entitats de tots els territoris, formats tant per persones afectades com per familiars i professionals, hem detectem molts problemes, alguns dels quals són: les llistes d’espera elevades i atenció de baixa qualitat;  les ràtios per sota la llei i iniquitat territorial; la falta de noves figures professionals i de serveis més especialitzats; l’acompanyament jeràrquic en la presa de decisions; les dificultats per incloure la família en la intervenció; les diferències d’atenció depenent del proveïdor de serveis de salut mental; la falta d’una mirada clínica de la recuperació; el fet que molts recursos estan allunyats de la comunitat: l’error de no diferenciar entre l’atenció al malestar emocional i l’atenció al trastorn mental sever; la no incorporació de les primeres persones i els familiars com actius dins del procés de recuperació; els ingressos viscuts com un trauma i les contencions; la falta de transició amable entre el Centre de Salut Mental InfantoJuvenil i el Centre de Salut Mental d’Adults o la necessitat de Suport psicològic i de psicoteràpia, entre altres.
 
PROCESSOS DE MILLORA I TRANSFORMACIÓ PER SEGUIR AVANÇANT

 Per tot això, doncs, és necessari que posem el focus en les següents accions prioritàries i imprescindibles:
 
1.     Disposar de dades en tots els àmbits que ens permetin orientar bé les intervencions i els recursos.
2.     Incorporar la perspectiva de drets en el disseny i la construcció dels models d’intervenció.
3.     Incorporar un model d’atenció social i sanitària. Cal definir models flexibles que garanteixin suports intensius a la comunitat.
4.     Incrementar i millorar els recursos adients per atendre els casos d’elevada complexitat.
5.     Incrementar els professionals especialitzats per donar resposta a les necessitats emergents.
6.     Definir estratègies que garanteixin el suport adient a les persones amb discapacitat que també presenten problemàtiques de salut mental.
7.     Analitzar els recursos actuals i posar els mitjans econòmics i tècnics que calgui per invertir en els àmbits on actualment hi ha més mancances.
8.     Desplegar iniciatives que contribueixin a millorar les competències dels professionals i que els permetin treballar des del model de recuperació i atenció comunitària.
9.     Definir el model de governança en salut mental: garantir la coordinació de tots els departaments i administracions implicats en salut mental.
10.  Destinar recursos a la prevenció i promoció de la salut mental.
11.  Posar definitivament la persona al centre i que el model d’atenció sigui flexible i coordinat.
 
En definitiva, el que més necessitem en aquests moments en salut mental és que es desplegui d’una vegada per totes una estructura organitzativa i de funcionament que permeti un ampli ventall de suports psicosocials a la comunitat per acompanyar les persones amb problemes de salut mental i les seves famílies al seu propi entorn: la comunitat. Donar resposta a les seves necessitats per poder tenir la mateixa oportunitat de viure una vida plena, lliure, saludable i feliç com la resta de persones i famílies que conformen la nostra societat.
 
 
Eva Barta, vicepresidenta 2a de la Federació Salut Mental Catalunya,
expresidenta de l’Associació Salut Mental Ponent
i germana i tutora de dues persones amb trastorn mental sever amb un 75% de discapacitat derivada d’aquest trastorn.

Fragment de la Compareixença a la sessió de la Comissió d’Estudi sobre Salut Mental i les Addiccions del Parlament de Catalunya (20/01/2023). Accedeix a la compareixença completa.

Així com en les residències de gent gran s’ha evidenciat la necessitat de personal sanitari, en l’àmbit de la salut mental hi ha hagut un excés de tractament hospitalari i manquen atencions més psicosocials en entorns més comunitaris, a la pròpia llar o en llars amb suport. Totes les persones tenen el dret a viure en una llar, també les que necessiten un suport més intensiu.
 
Abans de la pandèmia ja sabíem que un 25% de la població pot patir un trastorn mental en un moment de la seva vida, ara segur que són molts més. Sabem que almenys un 1% pateix un trastorn mental sever.
 
Espanya és un dels països amb menys llits de llarga estada però alhora amb menys professionals de la psicologia, de la psiquiatria, del treball social i d’altres disciplines necessàries per atendre la salut mental; amb menys recursos a la primària i molts pocs suports a domicili ni residències… Així doncs, ens hem de preguntar com s’aguanta tot això? La conclusió sembla fàcil: gràcies a l’entorn de les persones, gairebé sempre familiar. Però, a quin preu?
 
Ens trobem, per una banda, amb aquelles persones que encara no han pogut sortir de la vida hospitalària, tot i estar estables, per manca de desplegament de suports intensius a la comunitat, ja que són casos d’una gran complexitat que necessiten una gran atenció.
 
I, per altra banda, amb persones que estan al seu propi domicili i no tenen el suport adequat. Aquestes famílies es troben en molts casos desbordades i esgotades.
La situació de moltes d’elles és molt complexa i de desemparament i gran fragilitat emocional, per la sobrecàrrega que suposa la cura i el poc suport que ofereix el sistema.
 
EL PAPER DE LES FAMÍLIES COM A GARANTS I EXPERTES DE L’ATENCIÓ COMUNITÀRIA
 
Les famílies han estat les cuidadores silencioses que han sustentat com han pogut l’atenció comunitària al nostre país. I dins les famílies és molt just i necessari dir que han estat en molts casos les dones, les que han hagut d’assumir aquest rol amb una gran càrrega que les ha impossibilitat viure la seva pròpia vida.
 
Les persones afectades i les famílies s’han vist obligades a autoorganitzar-se en entitats on donar-se suport mutu i han creat amb pocs recursos alguns serveis que poguessin alleugerir-les d’aquesta situació tan complexa.
 
Moltes persones no troben respostes a la xarxa formal de recursos sanitaris i socials. Les entitats acullen i acompanyen el malestar de les persones que busquen algun tipus de suport.
 
Amb els anys, aquestes entitats ens hem convertit en expertes en atenció comunitària, en la detecció de necessitats, en la lluita contra l’estigma i en la defensa dels drets de les persones amb problemes de salut mental i les seves famílies. Un moviment sorgit d’entre les famílies i per a les famílies, que avui en dia compta entre els seus membres amb moltes persones amb experiència pròpia en salut mental. Qui millor que elles mateixes per defensar els seus drets i per posar de manifest les seves necessitats.
 
L’atenció a la salut mental actualment encara pivota en l’àmbit sanitari, la recuperació de les persones requereix una aposta seriosa des de les polítiques socials, educatives, d’ocupació, etc…i, per tant, cal estructurar i definir estratègies en aquest sentit, actualment molt deficitàries i escasses.
 
Tenint en compte l’experiència de tots aquests anys i les necessitats que detectem, és fonamental posar en marxa suports psicosocials a la comunitat, directament a l’entorn de la pròpia persona afectada i al de la seva família cuidadora. Suports a domicili, a la pròpia llar, en mini residències, al lloc de treball i en tots els àmbits de vida de la persona afectada i el seu entorn cuidador. Una figura que esdevé clau, doncs, és la de l’assistent personal, per tal de facilitar el dia a dia de la persona i el seu entorn.
 
 
 
Eva Barta, vicepresidenta 2a de la Federació Salut Mental Catalunya,
expresidenta de l’Associació Salut Mental Ponent
i germana i tutora de dues persones amb trastorn mental sever amb un 75% de discapacitat derivada d’aquest trastorn.

Fragment de la Compareixença a la sessió de la Comissió d’Estudi sobre Salut Mental i les Addiccions del Parlament de Catalunya (20/01/2023). Accedeix a la compareixença completa.
 

Si mirem al passat, trobem tres etapes claus que defineixen la situació actual de la salut mental al nostre país: la reforma psiquiàtrica que es va aprovar el 1986, la crisi econòmica del 2008 i la pandèmia de la Covid-19 del 2020. Només amb una breu repassada podrem constatar la pila de reptes que continuem tenint damunt la taula.
  
LA REFORMA PSIQUIÀTRICA APROVADA L’ANY 1986
 
La reforma psiquiàtrica determinava el tancament dels antics psiquiàtrics i la reconversió a un model d’atenció comunitària. Totes sabem que no s’ha complert amb unes conseqüències nefastes per les persones i les seves famílies, desbordades per la impossibilitat de fer-hi front en condicions adequades.
 
La salut mental ha estat la ventafocs del sistema sanitari i no s’ha atès de forma universal com sí s’ha fet amb les malalties físiques. A més, ha estat oblidada des d’altres àmbits molt rellevants com el sistema de serveis social i l’educatiu. No s’han posat en marxa tots el recursos necessaris adequats perquè les persones puguin viure integrades de forma plena a la societat, ni s’ha posat a disposició els professionals necessaris per fer-ho possible.
 
Avui a Catalunya hi ha aproximadament 2.000 persones ingressades en unitats de mitja i llarga estada, les anomenades MILLE. En alguns d’aquests hospitals es produeixen vulneracions de drets, com les contencions mecàniques, que causen un trauma molt dolorós a les persones que les pateixen.
 
Veníem, per tant, d’una situació prèvia desfavorable que la crisi del 2008 no va fer res més que va empitjorar.
 
 CRISI DEL 2008
 
La crisi econòmica del 2008 va provocar un augment dels trastorns mentals. L’Enquesta de salut de Catalunya (ESCA) ens diu que com més baixa és la classe social, més alta és la probabilitat de patir ansietat o depressió. Sabem que el 80% de les persones sense sostre pateixen un trastorn mental.
Els suïcidis van augmentar un 36% a Catalunya els últims anys com a conseqüència de la crisis econòmica i ja són la mortalitat evitable que més ha crescut, segons l’Agència de Qualitat i Avaluació Sanitària (AQUAS).
 
Existeix una relació entre els factors socials de risc i la salut mental i a la inversa. Sabem dons, que els determinants socials tenen un impacte directe en la salut mental de la població.
 
PANDÈMIA DE COVID-19 DEL 2020
 
Si la situació ja era deficitària, el context de pandèmia va agreujar-la incrementant el nombre de persones afectades per una problemàtica de salut mental i la seva complexitat. A més de les greus conseqüències econòmiques i socials.
 
En un moment tan difícil, es van habilitar mecanismes de suport i acompanyament a la població excel·lents, com la creació de l’aplicació GestioEmocional.cat, que ajudava la ciutadania en la gestió i la millora de la seva salut emocional.
La pandèmia va visualitzar clarament que tothom pot patir un problema de salut mental i que una situació dura i traumàtica pot causar-ne la seva aparició.
 
La resposta a la pandèmia per part de les persones que ja patien un trastorn mental sever va ser admirable, les quals van fer un gran esforç de solidaritat per complir amb el confinament i l’aïllament amb totes les dificultats que els comportava.
 
Les famílies i les entitats en primera persona i de familiars vàrem estar atenent i donant suport a les persones que ja patien un trastorn mental i vàrem contribuir de forma important a parar el cop del que hagués pogut ser un problema molt més greu.
 
Les persones que ja patien un trastorn mental abans de la pandèmia han viscut situacions molt dures al llarg de la seva vida, amb tractament a base d’aïllaments, tractes vexatoris com contencions mecàniques i institucionalització de molts anys per manca de suports adequats en entorns comunitaris i també al seu entorn familiar.
Moltes d’elles encara estan vivint institucionalitzades. Viuen en un estat permanent de confinament, del qual poden sortir només molt de tant en tant.
 
No s’ha reconegut mai el seu patiment emocional a causa d’aquest fet, ni se l’ha tractat i, fins ara, no s’han destinat els recursos necessaris per possibilitar un canvi totalment necessari. L’única resposta quan algú no vol o no pot adaptar-se a aquesta forma de vida ha estat, en molts casos, més aïllament, tractes vexatoris com les contencions mecàniques o més tractament farmacològic.
 
Considerem inacceptable que no s’abordin algunes vulneracions de drets humans que s’han produït i s’estan produint al sistema d’atenció a la salut mental.
 
És difícil per a nosaltres veure com es concedeix la gestió de nous serveis a entitats o institucions que no són respectuoses amb els drets de les persones i que utilitzen pràctiques contencioses habitualment.
 
La vida de moltes persones continua estant sota el seu domini, moltes d’elles incapacitades judicialment en mans de fundacions creades per aquestes pròpies institucions.
 
La Covid ha visibilitzat amb nítida claredat les deficiències del sistema.
Tenim un deute pendent com a societat amb aquestes persones i amb les seves famílies. És urgent accelerar el procés de creació de recursos comunitaris.
 
 

Eva Barta, vicepresidenta 2a de la Federació Salut Mental Catalunya,
expresidenta de l’Associació Salut Mental Ponent
i germana i tutora de dues persones amb trastorn mental sever amb un 75% de discapacitat derivada d’aquest trastorn.

Fragment de la Compareixença a la sessió de la Comissió d’Estudi sobre Salut Mental i les Addiccions del Parlament de Catalunya (20/01/2023). Accedeix a la compareixença completa.

Aquesta setmana, concretament el 10 de desembre, es commemora el 74è aniversari de la Declaració Universal dels Drets Humans (Nacions Unides, 1948). Una fita històrica que pretenia ser un punt de partida en drets i llibertats inalienables i inherents a tots els éssers humans.

En ple segle XXI, la realitat és una altra. Les persones amb trastorns de salut mental pateixen situacions de discriminació per la seva condició de funcionalitat no hegemònica. L’estigma social associat als diagnòstics de salut mental impacta de manera negativa en la qualitat de vida de les persones amb patiment psíquic i les seves famílies.

VIOLÈNCIES EN SALUT MENTAL: CAP A UNA DILIGÈNCIA DEGUDA*

Les persones amb patiment psíquic tenen dret a rebre un tractament empàtic i humà que eviti al màxim qualsevol forma de reclusió o maltractament. Actualment i per raó de salut mental es produeixen praxis sanitàries que suposen una vulneració a la integritat física i moral de la persona: ingrés involuntari; medicació forçosa i sobremedicació; aïllament i contenció mecànica; teràpia electroconvulsiva.

Tot sota un paraigua on la coerció queda invisible sota un discurs de protecció per la mateixa persona i per tercers. Intervencions validades segons discursos nosològics, on encara impera el tractament biomèdic. En aquesta línia, l’Assemblea Parlamentària de Consell d’Europa va aprovar la resolució 2291 (2019) on insta els Estats Membres que iniciïn immediatament la transició cap a l’abolició de les pràctiques coercitives als serveis de salut mental. Nacions Unides ha posat de manifest que alguns dels “tractaments mèdics” que reben les persones poden constituir tortura i maltractaments (Informe del Relator Especial de l’ONU, 2020).

Com a professionals hem de ser crítics amb la nostra praxi diària, ser coneixedores i reflexionar sobre una intervenció que amb l’afany de “tenir cura” vulnera drets. És des d’aquesta diligència deguda que hem de ser capaces de transformar el sistema. Quan parlem obertament de violència institucional en salut mental en cap cas és un atac individual, l’embat és més ampli. Tenim enfront un repte major: deconstruir un sistema d’atenció social i sanitari.

PERSPECTIVA DE DRETS EN SALUT MENTAL: CAP A LA PLENA CIUTADANIA

En aquest context de violència estructural i de vulneració de drets que pateix el col·lectiu, l’Organització de les Nacions Unides va aprovar La Convenció sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat (CDPD) (ONU, 2006). Aquesta declaració de 50 articles pretén ser un marc per garantir els drets humans i la plena ciutadania de les persones amb discapacitat.

La CDPD és un punt d’inflexió en la reformulació i canvis legislatius a l’Estat espanyol, amb un impacte a Catalunya: Ley 8/2021, de 2 de juny, per la qual es reforma la legislació civil i processal per al suport a les persones amb discapacitat en l’exercici de la seva capacitat jurídica; Decret Llei 19/2021, de 31 d’agost, que regula els suports a l’exercici de la capacitat jurídica de les persones amb discapacitat a Catalunya; Llei 19/2020, del 30 de desembre, d’igualtat de tracte i no-discriminació.
No obstant això, la perspectiva de drets en salut mental requereix una combinació entre canvis normatius (lleis i protocols) i actituds (praxi professional/població). I en aquest canvi de model, Salut Mental Catalunya hi té trajectòria. El programa Activa’t per la Salut Mental promou un canvi de paradigma on la narrativa de la persona pren rellevància i on la professional acompanya el procés de recuperació. L’objectiu és que la persona amb un diagnòstic de salut mental esdevingui un subjecte actiu de la seva comunitat: un ciutadà de ple dret. El projecte Activa’t per la Salut Mental és un recurs clau per la recuperació (Eiroa-Arosa et al., 2022).

CONTEXT ACTUAL: UNA FINESTRA D’OPORTUNITAT

Arran de la pandèmia de la Covid-19, la salut mental s’ha situat a primera línia del discurs polític. S’ha produït un punt d’inflexió. El discurs de l’activista Mercè Torrentallé en el debat específic sobre salut mental al Parlament de Catalunya del desembre de 2021 és d’una gran transcendència per al col·lectiu. En ell sentim plenament representades les tres potes: persones amb experiència pròpia en salut mental, famílies i professionals.
Per últim, tenim el gran repte de col·laborar en la construcció del Pacte Nacional de la Salut Mental, traslladant a través seu la perspectiva de drets en salut mental a tots els departaments del Govern. Ben segur el conveni amb l’OMS per impulsar els Quality Rights tindrà el seu impacte.

CAMPANYA DRETS EN SALUT MENTAL

I amb aquesta voluntat de generar un imaginari col·lectiu en pro de la salut mental d’acord amb els drets, des de Salut Mental Catalunya hem iniciat una campanya impulsada per les més de 70 entitats federades. Oferim un seguit de recursos, informacions i infografies amb la voluntat de sensibilitzar i donar a conèixer els drets en salut mental. A més, aquest any, amb l’objectiu de combatre la infradenúncia, posem a l’abast de la ciutadania una bústia confidencial de denúncia en matèria de drets en salut mental, on qualsevol persona pot explicar una situació on hagi sentit vulnerats els seus drets. La campanya serà a les xarxes fins al dia 18 de desembre, però de ben segur que en farem noves edicions. Podeu seguir-la a #DretsEnSalutMental.

*Diligència deguda: identificar, prevenir, mitigar i retre comptes pels impactes negatius sobre els drets humans de les seves activitats o de les que es derivin de les seves relacions.


Ivan Cano, Tècnic d’Incidència i Drets
Article publicat a social.cat.

Som vàries les pedagogues que ens dediquem a l’àmbit de salut mental, un terreny on la nostra actuació té una repercussió tant individual com col·lectiva i cal que en fem ressò. En aquest sentit, el Col·legi Oficial de Pedagogia de Catalunya m’ha convidat a fer visible la nostra tasca professional i la proposta m’ha semblat tant engrescadora a escala personal com important a escala professional i social.

Així doncs, aprofitaré aquesta oportunitat per parlar de la meva experiència professional per manifestar la nostra aportació com a expertes en educació en la labor sociocomunitària, tant en atenció directa a primeres persones com en la promoció i la prevenció en salut mental.

Em vaig llicenciar en Pedagogia per la UB l’any 2012. Porto a la motxilla deu anys d’experiència en atenció directa en el temps d’oci de persones adultes amb diagnòstic de salut mental sever. Anteriorment, i paral·lelament, també vaig treballar-ne set anys en educació en el lleure d’infància i joventut. Així com vaig dedicar-me també a altres feines relacionades sempre en el món educatiu i social. És per aquest motiu que he anat complementat els meus estudis formant-me en coneixements enfocats a l’acompanyament emocional com són la psicoteràpia Gestalt i l’enfocament bioenergètic de la construcció del caràcter psicològic.

He treballat com a tècnica i, posteriorment, coordinadora en diversos Clubs Socials de la Fundació Privada Salut Mental Catalunya. Entremig, també vaig combinar les meves funcions en aquests espais amb les del programa de Suport a la Vida Independent a la Llar de la mateixa fundació (dedicat a l’acompanyament a l’autonomia en les tasques diàries al domicili). En l’actualitat, estic coordinant el Club Social Egara de la ciutat de Terrassa.

Els Clubs Socials són recursos de la Cartera de Serveis Socials de la Generalitat de Catalunya dedicats a atendre a persones adultes amb problemes greus de salut mental. S’hi treballa des del model de recuperació a partir de l’ocupació significativa del temps d’oci per afavorir la vinculació social. Les finalitats cabdals d’aquest servei són fomentar la socialització, potenciar la inserció a la comunitat de les participants, així com lluitar contra l’estigma en salut mental i promoure la cura del benestar emocional a escala comunitària.

Des del meu punt de vista, la perspectiva pedagògica resulta imprescindible per garantir un servei de qualitat. No podem oblidar que les pedagogues durant els nostres estudis ens formem intrínsecament en antropologia, en psicologia, filosofia, sociologia, entre altres coneixements que ens doten de múltiples eines humanistes fonamentals per a l’adquisició d’una visió holística de notable necessitat vers el treball en atenció directa amb persones.

Tanmateix, no podem oblidar l’enriquiment que comporta comptar amb un equip multidisciplinari. Personalment, tinc el plaer de tenir una companya formada en psicologia i un company expert en filosofia amb els quals la meva mirada i tasca es complementa i es nodreix diàriament.

Com a experta en pedagogia, la meva aportació distintiva en aquest terreny és principalment la part de tenir sempre presents els objectius per als quals dissenyem i programem qualsevol proposta d’intervenció. Així com promoure el fet de posar èmfasi en la part didàctica, metodològica, organitzativa i avaluativa de cadascuna de les actuacions professionals. Això fa que col·laborem en fomentar el desenvolupament de totes les persones per a qui i amb les que treballem tenint en compte les seves necessitats particulars, les seves potencialitats i els seus límits.

Amb tot, la funció pedagògica als Clubs Socials s’estén més enllà de la tasca amb les persones participants del centre. Per poder vetllar pels nostres propòsits cal que també treballem amb les seves famílies i amb l’entorn comunitari. D’altra manera, la feina quedaria coixa, ja que no es pot pretendre una autèntica recuperació si, tant a casa com al carrer, no remem totes en la mateixa direcció.

Per aquest motiu, periòdicament dinamitzem sessions amb les famílies de les persones usuàries del servei on reflexionem plegades diversos aspectes que puguin contribuir en la millora de qualitat de vida, de gestió de les relacions i en l’augment de l’autonomia de les sòcies.

En la meva feina també és necessària la funció pedagògica quan realitzem xerrades, dinàmiques i formacions dedicades a la prevenció i promoció del benestar emocional a centres educatius de secundària, de batxillerat, de cicles formatius, d’escoles d’adults i també d’universitats.

De la mateixa manera, és també imprescindible l’expertesa en la nostra ciència a l’hora d’organitzar activitats amb altres entitats del territori per tal fomentant el treball conjunt. L’objectiu d’aquestes recau en promoure l’oci saludable i, d’una manera més o menys directa, continuar vetllant per acabar amb els prejudicis vers la salut mental.

Considero que la meva formació i convicció en la importància sociocomunitària de la pedagogia determina i tenyeix notablement la perspectiva i l’enfocament de treball del servei on dedico els meus esforços professionals i personals. Des de les arrels, pel que fa a valors, fins a cadascuna de les fulles, com són les intervencions concretes.

Vull dir, per concloure, que des del meu punt de vista allà on ens trobem un grup de persones tindran lloc aprenentatges i, per tant, educació en el sentit més ampli de la paraula. Aleshores, sense dubte, també en aquest territori les pedagogues hi tenim molt a dir.


Carme Ortega, Coordinadora Club Social Egara – Terrassa
Article publicat a social.cat.

Les persones amb problemes de salut mental encara són avui en dia discriminades pel seu diagnòstic, estigmatitzades per un funcionament que no concebem en la nostra societat. En el cas de les dones amb experiència pròpia en salut mental, aquestes pateixen un agreujant per una única raó: ser dona. El gènere, com a constructe social, impacta en totes les esferes de la nostra vida, especialment en la nostra salut mental. Així doncs, el col·lectiu de dones viu un doble estigma, que es converteix en autoestigma, fruit de la internalització de l’estigma social associat als trastorns de salut mental i de conviure en una societat patriarcal, construïda basant-se en uns rols i estereotips, que desgasta la seva autoestima.

El col·lectiu de dones amb problemes de salut mental, històricament silenciat i invisibilitzat, ha de fer front a actituds paternalistes i infantilitzants en el seu dia a dia, ja sigui per part de la pròpia família, dels i les professionals o de la societat en general, i veure com es posa en dubte el seu relat en diferents situacions.

Tot plegat resulta en el fet que les dones amb trastorns de salut mental sovint tenen dificultats per veure’s com a subjectes de drets, amb capacitat per decidir sobre la seva salut i el seu projecte de vida i, el que és més greu, per reconèixer o denunciar situacions de vulneracions de drets i violència masclista.

EMPODERAMENT

La situació del col·lectiu esdevé especialment rellevant en un moment com l’actual, on parlem de model de recuperació, d’atenció centrada en la persona, d’empoderament i promoció de la salut, conceptes tots ells interrelacionats. No és possible avançar en aquest sentit, si no es posa al seu abast la informació i els recursos necessaris, tant en l’àmbit individual com en el col·lectiu, per organitzar-se, donar-se suport i esdevenir les protagonistes del seu propi procés de recuperació, de la construcció del seu projecte de vida i de la defensa en primera persona dels seus drets. Aquest és un treball de fons i de llarg recorregut, on tots com a societat, hi tenim part de responsabilitat.

L’empoderament, segons la Declaració de Salut Mental per Europa de l’Organització Mundial de la Salut “és un procés de presa de control i de responsabilitat de les actuacions, que té com a propòsit assolir la totalitat de la capacitat de l’individu”. En el context de la salut mental, l’empoderament es refereix al nivell d’elecció, influència i control que les persones amb problemes de salut mental exerceixen en les situacions relatives a la seva vida i com a usuàries dels serveis.

Així doncs, l’empoderament és essencial per a la promoció de la salut i la recuperació de les persones amb problemes de salut mental. Tanmateix, per tal que aquest sigui possible, és imprescindible que els nivells individual, social i institucional (serveis, administració…) estiguin alineats i tots treballant en una mateixa direcció. En cas contrari, no hi haurà un avenç real, les iniciatives i esforços de les dones amb problemes de salut mental no seran efectius, i autoestigma, estigma, discriminació i marginació continuaran impossibilitant la millora de la seva qualitat de vida.

LES XARXES DE SUPORT ENTRE DONES

Les comunitats, a través del moviment associatiu i les xarxes de suport socials, juguen un paper cabdal en el procés d’empoderament i de suport als individus.

Les xarxes de suport social en salut mental representen l’entorn social de la persona i proveeixen reforç emocional, suport pràctic, acompanyament i faciliten i impulsen el creixement personal i el benestar, particularment, en períodes de vulnerabilitat, i esdevenen un recurs fonamental per a la promoció i prevenció de la salut mental.

Els grups de dones amb problemes de salut mental són eines molt útils per a la creació d’aquestes xarxes de suport entre dones. El treball grupal facilita connectar-se les unes amb altres, l’intercanvi d’experiències vitals, percepcions, idees, sentiments, sortir de l’aïllament i participar en un espai d’escolta activa i on sentir-se compreses. (Migallón i Galvez, 1999). I, sobretot, perquè treballar en grups ajuda a comprendre que moltes qüestions que hem sentit com a individuals i intrapsíquiques són comunes a moltes dones, marcades pel gènere, la cultura i el fet de tenir una problemàtica de salut mental i, per tant, a prendre consciència de la seva situació, a la no victimització, l’assumpció de la presa de decisions i entrar en contacte amb models alternatius de pensar, sentir i actuar (Nogueiras et al., 2005).

En definitiva, els grups de dones permeten un procés de globalització d’inquietuds, necessitats i interessos comuns, afavoreixen la sororitat i la creació de vincles significatius que seran cabdals per al procés de recuperació.

MOVIMENT ASSOCIATIU

Davant la necessitat de promoure l’empoderament de les dones amb problemes de salut mental, a través del coneixement dels propis drets per a la seva defensa en primera persona, fer efectius els drets humans i oferir el suport necessari.
Per això s’ha creat el programa en xarxa Dona i Salut Mental dins el moviment associatiu de Salut Mental Catalunya, des d’on oferim suport i recursos a la creació, consolidació i creixement de grups de dones (xarxes de suport entre dones), ja sigui en format de grups autogestionats (grups d’ajuda mútua presencials i virtuals) o en grups de dones dinamitzats per una professional. L’objectiu és la promoció de xarxes de suport entre dones persona amb experiència pròpia en salut mental amb la finalitat última de la millora de la seva qualitat de vida.


Laura Pellisé
Article publicat a social.cat.

Ser dona és un factor de risc per tenir un problema de salut mental. Tal com assenyala l’Organització Mundial de la Salut (OMS), el gènere afecta de manera fonamental la salut mental en determinar una posició de desigualtat social i econòmica i en dificulta la seva atenció i recuperació. De fet, les dones tenim tres vegades més risc desenvolupar depressió, el problema de salut mental més freqüent i que serà la principal causa de discapacitat en el món al 2030. 
El biaix de gènere, a més, influeix en el diagnòstic i el tractament, i pot originar sobremedicació, problemes de salut i empitjorament de la qualitat de vida.

Les dones amb experiència pròpia en salut mental experimenten encara més discriminació que els homes amb problemes de salut mental i que la resta de dones. Així, autoestigma i estigma afecten per igual a aquest col·lectiu de dones.

Ser dona és un factor de risc per tenir un problema de salut mental. Tal com assenyala l’Organització Mundial de la Salut (OMS), el gènere afecta de manera fonamental la salut mental en determinar una posició de desigualtat social i econòmica i en dificulta la seva atenció i recuperació. De fet, les dones tenim tres vegades més risc desenvolupar depressió, el problema de salut mental més freqüent i que serà la principal causa de discapacitat en el món al 2030. 
El biaix de gènere, a més, influeix en el diagnòstic i el tractament, i pot originar sobremedicació, problemes de salut i empitjorament de la qualitat de vida.

Les dones amb experiència pròpia en salut mental experimenten encara més discriminació que els homes amb problemes de salut mental i que la resta de dones. Així, autoestigma i estigma afecten per igual a aquest col·lectiu de dones.

Els prejudicis i estereotips existents moltes vegades presenten les dones amb problemes de salut mental com a éssers asexuats o hipersexuals, infantilitzades, incapaces de ser mares, de mantenir una relació de parella o de sostenir arguments veraços. Catalogacions com a «boges», «histèriques», «depressives» o males mares donen raó de la visió que es té encara, avui en dia, del col·lectiu (Red Estatal de Mujeres de SME, 2020), i provoquen la distorsió de la imatge que tenen de si mateixes i de la seva percepció com a ciutadanes de ple dret.

Les dones amb trastorn mental són objecte de múltiples discriminacions: pel fet de ser dones, amb una discapacitat i un problema de salut mental, entre altres factors que poden entrecreuar-se, com l’orientació sexual o l’ètnia, per posar alguns exemples, i que poden agreujar la seva situació.

Tot plegat comporta que, en molts casos, les dones amb un diagnòstic en salut mental no reconeguin que estan vivint una situació de vulneració dels seus drets o, fins i tot, de violència, i sovint, tot i reconèixer la gravetat de la situació, ignoren els mitjans i la manera de fer valer els seus drets. 

Les xifres ens confirmen que, aproximadament el 42% de les dones amb experiència pròpia en salut mental no reconeixen ser víctimes de violència, i que aquelles que sí que ho fan i denuncien la situació, no se’ls hi dona credibilitat, posant en dubte el seu relat, en gran mesura, a causa de l’estigma associat al trastorn mental que tenen (Fedeafes, 2017).

Davant aquest context, les dones amb experiència pròpia en salut mental de la xarxa associativa de Salut Mental Catalunya han decidit fer un pas endavant i unir-se per crear un espai propi dins el moviment associatiu en salut mental. L’objectiu d’aquesta unió és  donar-se suport, reflexionar conjuntament sobre les seves necessitats i treballar la millora de la qualitat de vida del col·lectiu. Perquè, qui millor que elles per fer-ho?

PER QUÈ UNIR-SE EN GRUPS DE DONES?

El treball grupal s’ha demostrat eficaç per iniciar el camí cap a l’empoderament. Els espais grupals de dones ajuden a connectar-se les unes amb les altres, sortir de l’aïllament i participar d’un espai d’escolta, on compartir experiències vitals (situacions que viuen pel fet de ser dones), percepcions, idees i sentiments, sentir-se compreses i prendre consciència de la seva situació (Migallón i Galvez, 1999).

En definitiva, els grups de dones faciliten que les participants esdevinguin agents de salut del seu propi procés de recuperació, impulsen la participació activa en primera persona, promouen la sororitat i la creació de vincles significatius entre les participants.  (Caballero et al., 2012).

I sobretot, perquè treballar en grups les fa ser conscients i adonar-se que moltes qüestions que els han fet sentir com a individuals i intrapsíquiques són comunes a moltes dones, marcades pel gènere, la cultura i el fet de tenir una problemàtica de salut mental (Nogueiras et al., 2005); i afavoreix l’exposició a models alternatius de pensar, sentir i actuar.

LES XARXES DE SUPORT ENTRE IGUALS

Les xarxes socials es defineixen com la col·lecció de vincles interpersonals que les persones mantenen i que les proveeix de diferents suports, recursos i serveis. Les xarxes de suport social són el subsistema que ofereix reforç emocional, orientació cognitiva i assistència pràctica, i faciliten i impulsen el creixement personal, els hàbits saludables i el benestar (Litwin, 2020).

Per tant, les xarxes de suport entre dones són una alternativa per a la promoció i la prevenció de la salut mental.

Des del programa Dona i Salut Mental de Salut Mental Catalunya, oferim suport i recursos a la creació, consolidació i creixement de grups de dones, o el que és el mateix, a les xarxes de suport entre dones, ja sigui en format de grups autogestionats (grups d’ajuda mútua presencials i virtuals) o en grups de dones dinamitzats per una professional. L’objectiu és la promoció de xarxes de suport entre dones en primera persona.

Aquestes xarxes de suport entre dones són especialment clau per aquelles que viuen en àmbits rurals, on els grups de dones i grups d’ajuda mútua de dones presencials o virtuals són una oportunitat per la ruptura de l’aïllament i la creació de vincles i d’una xarxa de suport relacional, en poblacions, on la seva situació encara és més complexa, ja sigui pel context o la geografia pròpia del territori.

Els grups de dones són també impulsors d’activistes que, a través de la seva participació i acció, porten a terme la defensa dels drets del col·lectiu en primera persona.

Les principals reivindicacions del col·lectiu són: la seva visibilització i respecte a la seva capacitat de decisió, educació, treball i vida dignes, drets sexuals i reproductius, maternitat i criança, l’atenció a la salut mental amb perspectiva de gènere, la lluita contra la violència masclista, l’ús de llenguatge inclusiu i, en últim terme, la recuperació i l’empoderament de les dones amb problemes de salut mental.

El programa Dona i Salut Mental de Salut Mental Catalunya és un programa participatiu, creat amb i per les dones amb experiència pròpia en salut mental d’arreu del territori, al qual donem la benvinguda i acollim qualsevol dona o grup de dones amb experiència en salut mental amb ganes de participar-hi i de fer xarxa. Com diu Lourdes Da Costa, una de les seves impulsores: «A les dones que pensen que estan soles, els diria que no esteu soles. Veniu amb nosaltres, hi ha una xarxa, on totes tenim un espai. I sí, la vida és dura, però si les penes són compartides, normalment, per malament que estiguis, sempre te’n vas amb un somriure».


Laura Pellisé
Article publicat a Som 360.

Soc una dona del món rural, vídua, mare de dos fills i una filla, de professió delineant. M’agrada escriure, llegir, pintar, caminar pel bosc. I, entre moltes altres coses, estic diagnosticada d’un trastorn mental sever. Però això no em defineix com a persona, tot i que ha sigut una part molt important de la meva vida, i gràcies a això m’he convertit en activista i voluntària per la salut mental. Un fet que, ara per ara, és clau a la meva vida.

Segons l’OMS, la salut és el benestar físic, psíquic i social, i les persones amb algun trastorn de salut mental acostumem a tenir dificultats en tots tres aspectes. A nivell físic, a causa dels medicaments que puguem prendre —amb el fet agreujant que la gran majoria dels fàrmacs no estan testats amb perspectiva de gènere, un aspecte que s’ha de començar a revertir de seguida. A nivell psíquic, perquè a vegades podem tenir descompensacions químiques. I a nivell social, perquè ens costa gestionar els mals de la vida, els dols i l’estrès.

Les persones amb trastorns de salut mental també patim una vulneració de drets que, a vegades, és més punyent per a les dones, que patim una doble discriminació. Tres de cada quatre dones amb trastorn mental confessa haver patit violència domèstica dins de la llar o la família, una dada esgarrifosa.

Al món laboral hi ha poques feines específiques per a persones amb dificultats emocionals, i les que hi ha acostumen a ser són precàries i amb sous molt baixos. Això fa que dins el nostre col·lectiu hi hagi uns nivells de pobresa molt elevats. Sovint ens costa cobrir necessitats bàsiques per poder portar una vida digna, com l’habitatge. Però també hi ha moltes persones que estan al treball ordinari i no gosen a dir-ho per por al rebuig, a l’estigma i que els facin fora.

En l’àmbit sanitari encara es practiquen contencions involuntàries, tant físiques com farmacològiques. Això vol dir que et lliguen al llit. Jo vaig estar quatre dies amb aquesta situació, sense poder demanar ajuda ni que em vinguessin a canviar. L’OMS considera aquestes pràctiques com un acte de tortura. Però sabem que avui, a Catalunya, en aquests moments, encara es practiquen. Quin sofriment tan gran per a tantes persones! Però també sabem que hi ha alternatives molt positives que ja es porten a terme arreu d’Europa. Hem de lluitar per aconseguir una contenció zero.

En molts àmbits de la societat, les persones amb problemes de salut mental no som escoltades. Es prenen decisions sobre la nostra pròpia vida sense escoltar la nostra voluntat.

El cervell pot emmalaltir, com qualsevol altra part del cos. Les persones amb trastorns de salut mental no som malalties amb potes, no estem brotats ni els 365 dies de l’any ni les 24 hores del dia. Volem ser responsables de les nostres pròpies decisions i tenir una vida digna com la resta de la ciutadania.

Per això és molt important que treballem tots els aspectes de la persona. Per això és imprescindible que, des de les administracions, es creïn polítiques interdepartamentals. No som trossets, som persones completes! S’ha de treballar des de l’ensenyament, des de la justícia, des del benestar social, des de la sanitat… I aquestes polítiques han d’estar dotades de recursos. És incomprensible que, a vegades, persones amb diagnòstics de salut mental hagin de pagar-se de la pròpia butxaca programes que han estat consensuats per l’administració.

Una de cada quatre persones, al llarg de la seva vida, pot patir un trastorn de salut mental. I tothom, tothom coneix a quatre persones. Per tant, el problema de salut mental el podem patir nosaltres mateixos o algú del nostre entorn proper.
Hi ha dos factors molt importants a l’hora de valorar el patiment, a part del patiment del mateix trastorn. Un és la manca de suports comunitaris i, l’altre, el rebuig, l’estigma i l’autoestigma. I si a més, hi ha un problema d’addiccions, el patiment s’agreuja encara més. En el poble on vivia, de només 2.500 habitants, no només em van marginar a mi, sinó a la meva filla, i això em va fer molt de mal.

Soc filla adoptiva de la comarca de la Noguera, una terra aspra i plena de noguers. El noguer és un arbre de creixement lent, de fusta noble i molt apreciada. Triga anys a donar fruits. Els seus fruits tenen tres capes: la primera verda i tendra, la segona de closca dura, i la tercera que dona llavors. Nosaltres, els activistes, som com els noguers. Som de creixement lent, mentre fem fusta, de soca resistent, noble i apreciada. Les flors són poc vistoses, però tenim un fruit amb tres capses: una verda, tendra i sensible; l’altra de closca dura i resistent, que perdura en el temps i que en el seu interior dona fruit abundós, que es converteix en llavor i aliment per a persones en el seu procés de recuperació. No hem de defallir. La nostra tasca, a vegades, necessita picar pedra i recursos específics. Però sempre hi ha algú que podrà aprofitar aquesta llavor i donarà fruits.

Si us plau, sigueu nous, sigueu llavors per generar fruites, i que totes les persones puguem tenir una vida sense tant patiment emocional. Cadascú des del seu posicionament, amb la finalitat de fer una societat més justa, inclusiva i amb perspectiva de gènere. Hem de treballar tots per a l’empoderament de les persones, perquè tots arribem a ser ciutadans de ple dret de veritat.

És imprescindible, també, que s’escolti la veu de les famílies i del món associatiu, que tira endavant iniciatives molt potents. Les hem de tenir en compte i entre tots crear xarxa, una xarxa guaridora de la salut mental.


Mercè Torrentallé, presidenta de l’Associació de Salut Mental La Noguera i vocal de la junta de la Federació Salut Mental Catalunya.
Article publicat a social.cat.