Les persones amb problemàtiques de salut mental patim dificultats d’integració social derivades del trastorn, del tractament, i sobre tot a causa de l’estigma i la discriminació: exclusió social pel que fa a oportunitats, al treball, a l’habitatge, i, en definitiva, a participar en la societat com a ciutadans de ple dret.
La inclusió social és un procés essencial per a la nostra recuperació, que ha d’assegurar-nos tenir les oportunitats i recursos necessaris per participar a la vida econòmica, social i cultural, gaudint d’un nivell de vida i benestar que es consideri normal en la societat en la qual vivim.
Existeixen diversos serveis d’inclusió sociocomunitària i laboral que tenen per finalitat augmentar la participació i la vinculació de les persones amb trastorn mental a la comunitat, a través del lleure, l’esport, la cultura o la formació.
Més informació: 
Federació Salut Mental Catalunya: Inserció social i laboral 
Federació VEUS (Entitats Catalanes de Salut Mental en 1a Persona)

Una bona nutrició és essencial per a la nostra salut mental. Els aliments juguen un paper important en el desenvolupament, la recuperació i la prevenció dels problemes de salut mental.
Els estudis avalen que una dieta a base d’aliments saludables (fruites i verdures fresques) i que proporcioni quantitats adequades de carbohidrats complexos, grasses essencials, vitamines i minerals afavoreix un estat d’ànim equilibrat i un major benestar emocional. En canvi, els aliments amb un alt índex de sucre afegit s’han d’evitar, donat que s’absorbeixen ràpidament i poden causar una immediata energia que aviat desapareix, deixant-nos cansats i amb l’ànim baix o amb canvis d’humor.
L’obesitat és un problema seriós en la població general, però més important entre les persones amb trastorn mental, en les quals és freqüent l’aparició del síndrome metabòlic, causat per mals hàbits de salut i el tractament amb psicofàrmacs. Demana al teu metge que revisi la teva dieta i fes-te anàlisis de sang periòdicament per detectar i prevenir possibles malalties cardiovasculars.

Les nostres amistats són relacions valuoses que hem de cuidar. Podem conversar amb amics de confiança sobre temes que no parlaríem amb familiars o companys de feina. L’amistat és un element crucial per cuidar la nostra salut mental, ja que ens poden ajudar a mantenir-nos amb els peus en terra o veure les coses amb perspectiva, i per tant a fer front als problemes o estats d’ànims amb què ens podem trobar. Així doncs, val la pena posar-hi esforç en mantenir les nostres amistats i fer-ne de noves.
L’amistat pot esdevenir clau en ajudar algú a conviure o recuperar-se d’un problema de salut mental i superar l’aïllament que sovint es pateix. Moltes persones que mantenen la seva amistat després que una d’elles hagi passat per una crisi de salut mental, senten que l’experiència els ha unit més.
Com pot afectar un problema de salut mental a les amistats?
De vegades, les persones amb trastorns mentals greus tenim xarxes socials més petites , amb menys relacions íntimes. Sovint, anticipem el rebuig d’altres persones degut a l’estigma associat al trastorn mental, o ens sentim discriminats en diversos cercles socials, per la qual cosa evitem el contacte social .
Si tens un amic que està passant per un problema de salut mental i vols donar-li suport, consulta l’apartat d’aquest web per donar suport i consells.

Les noves corrents teòriques i pràctiques en el camp de la salut mental emfatitzen en la necessitat que les mateixes pacients s’apoderin del control dels seus processos terapèutics. Això no implica l’ automedicació, però sí una presa de responsabilitat que apunta l’autogestió de la salut en termes generals, i que contribueix a fer a les persones més autònomes i menys dependents dels sistemes sanitaris.
Els professionals de la salut mental haurien de proporcionar a les persones amb problemes de salut mental d’eines i recursos per tal d’empoderar-les en la gestió i promoció de la seva salut mental, així com en la implicació en el tractament mèdic.

Les persones amb trastorn mental hem de decidir sobre la nostra pròpia vida, el nostre trastorn i el tractament que rebem i reaccionar davant injustícies i la vulneració dels nostres drets, que malauradament ocorren sovint en els serveis de salut mental i tenen a veure amb l’autonomia en la presa de decisions. Degut a l’estigma, en el nostre col·lectiu es qüestiona amb més freqüència la capacitat de la persona per prendre decisions.
El respecte a l’autonomia passa per la provisió de suports i ajudes perquè puguem decidir per nosaltres mateixos. En aquest sentit, per prendre decisions voluntària i lliurement, hem de rebre informació en termes comprensibles i no sesgada al llarg de tota la relació terapèutica.
I aquesta defensa de l’autonomia personal també ha d’incloure una dimensió social: l’atenció en els serveis hauria d’orientar-se cap a una vida  el més autònoma possible a la comunitat.

La incapacitació és un procés judicial que, mitjançant una sentència, reconeix que algú no té capacitat per autogovernar-se. Per tant, incapacitar significa protegir els drets, defensar i vetllar per aquella persona que no pot tenir cura ni de si mateixa ni dels seus béns.
Només un jutge pot declarar incapacitada una persona, i la sentència determina l’extensió i els límits de la incapacitat. En funció d’aquests límits, la incapacitat pot ser:
– Total: La persona no té capacitat per autogovernar-se en cap acte. Des d’una perspectiva jurídica, la incapacitació total es concreta en la tutela, que l’exerceix un tutor o una tutora que representa la persona incapacitada.
– Parcial: La persona no té capacitat per autogovernar-se en determinats actes. La incapacitació parcial es concreta en la curatela, que exerceix un curador o una curadora. A diferència del tutor, no substitueix la persona incapacitada sinó que l’assisteix complementant la seva capacitat.
Més informació:
Departament de Treball, Afers Socials i Famílies: Conceptes bàsics capacitació

Tenir consciència del trastorn mental és tenir la capacitat per part de la persona que el pateix d’entendre i superar el seu trastorn. La falta de consciència augmenta les recaigudes, dificulta l’adherència al tractament i allarga el temps d’abordatge, i té conseqüències en el seu àmbit social, familiar i laboral. Per tant, és important que, si la persona no reconeix el seu trastorn, el seu entorn i els professionals de la salut mental treballin per aconseguir aquesta consciència, implicant-se tots simultàniament en un diàleg terapèutic per compartir la consciència.
L’estigma i la discriminació dels problemes de salut mental són una de les principals barreres per voler acceptar un diagnòstic de salut mental, donat que no es volen identificar amb l’ideari i els prejudicis que hi ha al voltant de les persones amb un trastorn mental, es per aquest motiu que el diagnòstic no ha de surtir del entorn estrictament clínic.
No obstant, prendre consciència del trastorn mental no ha de suposar que la persona assumeixi com a identitaris els símptomes, sinó com a temporals, donat que es poden superar amb un tractament psicològic i/o farmacològic.

En determinades situacions, persones del nostre voltant o nosaltres mateixos entrem en crisi de salut mental. Deprimir-se, escoltar veus, tenir ansietat, abusar de drogues… aquestes són respostes habituals a esdeveniments estresants o traumàtics. Però en moltes ocasions, no sabem respondre adequadament a les necessitats que la situació planteja i no sabem on acudir per demanar ajuda o com oferir-la.
Una crisi és una emergència que representa una amenaça pel benestar físic i emocional. No hi ha una única definició del que implica una crisi, donat que és personal per a cada individu.
Abans d’una crisi hi ha petits canvis que tothom pot fer per buscar el suport que necessita i evitar la crisi. Si ja tens un psiquiatra o professional de referència ves a veure’l, sinó pots visitar el teu metge de capçalera.
Les persones que experimenten una crisi poden ser tractats en els següents serveis, que no són excloents:
Atenció primària: consultar al teu metge de capçalera els símptomes de la crisi, permet que aquest et derivi al professional o servei que consideri necessari.
Serveis i recursos de salut mental: atenció especialitzada.
Urgències: si hi ha una amenaça real i immediata a la salut d’algú

A nivell legal, es defineix com la institució que es designa més freqüentment per a la persona declarada parcialment incapaç, però que conserva cert grau d’autogovern o autonomia  que li permet adoptar les decisions sobre la seva persona o bens. El curador té com a funció assistir-la o complementar-ne la capacitat en la realització d’aquells actes jurídics patrimonials que suposin l’assumpció d’obligacions per part d’aquesta persona, establerts així a la sentència d’incapacitació.

Tothom necessita dormir bé per ajudar el cos a recuperar-se del dia i els experts recomanen unes 7 o 8 hores diàries de son. La falta de son pot fer-nos sentir cansats, però també estressats i ansiosos, així que les persones que estiguin passant per un trastorn mental, haurien de tenir cura en descansar el suficient.
Però de vegades, l’insomni i els trastorns de la son impedeixen aquest descans, empitjorant la nostra salut. Aquí alguns consells per ajudar-te a dormir millor:
Fes exercici amb regularitat, però almenys tres hores abans d’anar al llit.
Evita el té i el cafè i no beguis molt de alcohol.
Intenta anar a dormir i despertar-te a la mateixa hora cada dia.
Fes coses relaxants abans d’anar al llit.
Si no pots dormir, no et preocupis. Aixeca’t i fes alguna cosa relaxant fins que sentis la son.
I si els problemes de la son no tenen a veure amb l’estil de vida, consulta al teu metge perquè t’ajudi a cercar un tractament.

La paraula empoderament es fa servir per parlar del procés pel qual les persones recuperem el poder de prendre decisions que afecten la nostra vida i la nostra societat, i que ens permet superar situacions d’exclusió tant social com laboral.
L’empoderament és una fita, i des d’aquesta perspectiva, es presenta com una via per fomentar la participació en la presa de decisions en tots els àmbits i nivells del trànsit pel sistema sanitari i per assumir un paper actiu en la pròpia recuperació.
Les persones han de ser empoderades per promocionar la seva pròpia salut, i perquè puguin interactuar amb els serveis sanitaris amb consciència i participar activament en la gestió de la seva recuperació.
I, per tal de poder adquirir aquesta presa de control, les persones amb un diagnòstic de salut mental hem de tenir accés a la informació i els recursos, poder escollir entre diverses opcions i assumir poder prendre decisions. En la mateixa línia, des d’aquesta perspectiva, l’entorn sanitari i familiar han de facilitar l’empoderament de la persona afectada, defugint de paternalisme, jerarquies i judicis, i garantint un acompanyament positiu, basat en la confiança i el respecte.

Saber escoltar és molt important en la comunicació i, tot i que no siguem conscients, moltes vegades passem més temps pendents del que nosaltres pensem i volem dir que d’escoltar realment l’altre en una conversa.
L’escolta activa es realitza quan es presta atenció d’una forma intencionada, donant mostres de comprensió i generant empatia. Per tant, l’escolta activa no és escoltar l’altra persona, sinó estar interessat i concentrat en el missatge que l’altre individu intenta comunicar. No és escoltar de manera passiva, sinó que es refereix a l’habilitat de detectar el que la persona no expressa directament, aquells sentiments, idees o pensaments emergents que no es verbalitzen.
En l’escolta activa, l’empatia és important per situar-se en el lloc de l’altre, però també la validació emocional, l’acceptació i el feedback, perquè s’ha d’escoltar sense jutjar i comunicant a la persona que se li ha entès.

L’esperança és la base per aconseguir la recuperació. Hem de tenir esperança en què el patiment o el malestar que estem experimentant en un moment de crisi pot desaparèixer amb un tractament adequat. Hem de recordar les nostres virtuts, habilitats i fortaleses durant els moments difícils. I si no som capaços de fer-ho, podem recórrer al nostre entorn d’amics i familiars perquè ens donin suport.
Els trastorns mentals no han de ser crònics, moltes vegades són transitoris i, en qualsevol cas, ens podem recuperar i podem conviure amb un problema de salut mental i tenir una vida plena. L’esperança ens ajudarà a mantenir la motivació i ens donarà expectatives d’una millor vida individual plena.
Hem de trobar l’esperança i mantenir-la, creure en un mateix i tenir un sentit d’autocontrol i optimisme de cara al futur. Sense esperança no podem construir les nostres vides.

La pràctica de l’esport contribueix a augmentar el benestar físic, emocional i social de les persones que el practiquen. El beneficis que comporta l’esport són molts, alguns relacionats amb la salut física, d’altres amb la salut mental i per últim, també hem de destacar grans beneficis socials ja que l’esport permet obrir espais de relació i comunicació entre els participants i amb la societat en general.
Pel que fa a la salut mental, els principals beneficis són els següents:
Millora l’estat d’ànim. L’esport afavoreix la liberació d’endorfines, una substància que produeix sensació de felicitat i eufòria. Per aquest motiu, les persones que pateixen depressió o ansietat, poden millorar la qualitat de vida practicant exercici.
Redueix l’estrès. L’esport ajuda a desconnectar de les responsabilitats diàries per un moment i millora l’habilitat del nostre cos per tractar la tensió que l’estrès produeix.
Millora l’autoestima. L’exercici diari millora el físic i també la imatge d’un mateix.
Millora les relacions socials. Si la percepció d’un mateix i la salut emocional milloren, les relacions també poden millorar. I si participes a esports d’equip o en classes dirigides, pots conèixer noves persones.

Una de les barreres més grans per recuperar-se d’un trastorn mental és afrontar les actituds negatives de l’altra gent. Això sovint suposa aïllament social i discriminació pel sòl fet d’haver tingut el trastorn.
Una actitud positiva i de suport per part de familiars, amics, companys de feina, serveis de salut, professionals i altres membres de la comunitat cap a la gent amb trastorn mental és vital per assegurar la qualitat de vida i la recuperació.

El suport de familiars i amics constitueix un dels pilars bàsics per la recuperació i el benestar d’una persona que està patint un trastorn mental.
Els familiars poden ser part de l’equip de tractament, entenent per família una extensa xarxa de pares, fills, germans, parelles i d’altres parents, a més d’amics propers. Donat que la detecció precoç és el millor tractament, els membres de la família poden ajudar a reconèixer els primers símptomes d’un trastorn mental: canvis en l’alimentació i la son, augment d’hostilitat o desconfiança, apatia, aïllament, canvis bruscos de personalitat, addiccions….i cercar ajuda professional.
Un cop iniciat el tractament, els membres del grup familiar han de cooperar implicant-se en la teràpia, ajudant a solucionar problemes i prestant assistència habitacional o financera. Per aquesta tasca, és recomanable que estiguin informats i rebin suport per part de professionals i/o d’associacions o grups de familiars de persones amb problemes de salut mental.
D’altra banda, la família ha de considerar-se també com a usuària de la xarxa d’atenció a la salut mental, ha de rebre atenció i disposa d’una cartera de serveis específica, més enllà de l’atenció que rep la pròpia persona afectada pel trastorn mental.
Llistat d’entitats de Federació SMC.

A la nostra vida quotidiana, les persones amb experiència pròpia de salut mental i les nostres famílies ens trobem amb moltes situacions en què es vulneren els nostres drets o podem ser víctimes de discriminació per raó de tenir un diagnòstic. Però hem de recordar i recordar-nos que tenim els mateixos drets que qualsevol altra persona que viu a la nostra societat, així com les nostres aspiracions i expectatives. Necessitem que se’ns garanteixi el dret a l’habitatge, a l’educació, a la cultura, al transport, al treball i a la salut, i a la promoció del nostre benestar col·lectiu com a ciutadans.
De vegades, no rebem el correcte assessorament legal per protegir els nostre drets, o no podem accedir a l’atenció que legalment se’ns hauria d’haver proveït; en ocasions som discriminats en l’accés a serveis comuns (assegurances, escoles, centres d’oci, serveis jurídics), i d’altres en tenim més dificultats per a realitzar tràmits comuns i requereixen d’un acompanyament.
Si ets una persona amb un problema de salut mental o familiar d’aquesta i necessites d’assessorament o orientació jurídica per una qüestió civil, laboral o penal amb coneixement específic i sensibilitat en salut mental, pots adreçar-te al  servei Justament de Salut Mental Catalunya.

Escull el llenguatge adequat per parlar de les persones amb problemes
de salut mental. L’ús de termes inexactes pot reforçar els estereotips i
l’estigmatització del col·lectiu. “Boig”, “maníac”, “tarat”, “llunàtic” o “dement” són paraules que solen vincular a perillositat, estrany o diferent i utilitzar els termes “bipolar”, “psicòtic” o “depressiu” per descriure situacions o coses caòtiques, irracionals o extravagants perpetua mites.
Evita fer servir el diagnòstic mèdic per descriure i etiquetar així una persona amb problemes de salut mental. El diagnòstic no les defineix! En compte de dir un “esquizofrènic” seria preferible parlar de “persona amb símptomes d’esquizofrènia”.

Pacient Expert és un programa d’educació per a la salut que té l’objectiu de potenciar l’autocura, la coresponsabilitat i l’autonomia de les persones que tenen un trastorn mental. El protagonista és el pacient expert, que transmet el seus coneixements i compateix experiències amb altres persones que tenen el mateix diagnòstic.
Un pacient expert és aquella persona afectada per un problema de salut mental que és capaç de responsabilitzar-se’n i cuidar-se, sabent identificar els símptomes, respondre-hi apropiadament i adquirir habilitats que l’ajudin a gestionar l’impacte físic, emocional i social de la patologia, millorant així la seva qualitat de vida.
Aquest programa, promogut en l’àmbit de l’atenció primària i salut comunitària, es porta a terme en la majoria dels centres sanitaris de Catalunya amb l’ajuda d’aquests pacients.

En salut mental, quan parlem de recuperació no ens referim a la desaparició del problema o problemes de salut mental (el que anomenaríem “recuperació clínica”), com és habitual en el camp de la salut física. Entenem el concepte com la recuperació del control de la pròpia vida, malgrat viure o haver viscut problemes de salut mental. Fer passos per  aconseguir allò que volem a nivell emocional, espiritual i social.
No hi ha una única definició de recuperació però hi ha un principi fonamental: la recuperació de l’esperança vers el futur, és a dir, la creença de que és possible tenir una vida plena i satisfactòria, malgrat els problemes de salut mental a partir de la recuperació de la il·lusió i els nostres somnis.

Les persones tenim responsabilitats com a ciutadans i usuaris de serveis com ara, el deure de cuidar la nostra salut i ser-ne responsables d’una manera activa. També som responsables de conèixer quines són les conseqüències i els riscos sobre terceres persones derivades de la no-adopció de mesures preventives individuals.
Tenim el deure de conèixer les conseqüències derivades del rebuig o l’acceptació d’un determinat tractament, prova diagnòstica o qualsevol actuació sanitària i en aquest cas, el deure de deixar constància explícita, verbal i/o escrita de la negativa després d’haver estat suficientment informat.
Altres deures són ser corresponsable del procés assistencial, conèixer les característiques del trastorn mental, les implicacions del tractament i participar de manera activa amb els professionals que estan implicats en el procés terapèutic.

Sovint es fa una clara distinció entre salut física i salut mental, però no les hem de considerar per separat: una mala salut física pot conduir a un major risc de desenvolupar un problema de salut mental i, de la mateixa manera, una salut mental deteriorada pot tenir un impacte negatiu en la salut física. Per exemple, la depressió i l’esquizofrènia estan relacionades amb un major risc de mort per malaltia cardiaca.
L’estil de vida: hi ha factor de l’estil de vida que poden influir en l’estat de la teva salut física i mental.
L’exercici: l’activitat física és una bona manera per mantenir-se físicament sa i per millorar el benestar mental.
Dieta: una bona nutrició és important per sentir-nos millor, ja sigui física com emocionalment. Els aliments que mengem poden influir en el desenvolupament o la prevenció de nombrosos trastorns mentals, com ara la depressió. (enllaç a alimentació i salut mental).
Fumar: el tabac té un impacte negatiu en la nostra salut física i mental. Moltes persones amb un problema de salut mental fumen, degut a que la nicotina augmenta els nivells d’una substància química anomenada dopamina, que influeix en els sentiments positius, però també desactiva el mecanisme natural del cervell de fabricar-ne naturalment, creant dependència i addicció.

Les persones amb un trastorn mental no tenen més conductes violentes que la resta de la població. Aquest és un dels mites més recurrents de les persones amb trastorn mental. Però, de fet, tenim més probabilitat de ser-ne víctimes que autors d’actes violents.
La majoria dels crims violents i homicidis són comesos per persones que no tenen cap trastorn mental. Tenir un caràcter agressiu és independent al patiment d’un trastorn mental.

Els Centres de Salut Mental són serveis bàsics d’atenció ambulatòria especialitzada en atenció psiquiàtrica i salut mental. El metge d’atenció primària, una vegada valorat el cas, deriva al pacient al centre de salut mental del territori.
En funció de la població que atenen, hi ha centres de salut mental per a infants i adolescents fins als 18 anys (centres de salut mental infantil i juvenil CSMIJ), i els centres de salut mental d’adults(CSMA), per als majors d’edat. Encara que poden estar situats en un mateix emplaçament, els equips assistencials són diferents i estan formats per psiquiatres, psicòlegs, treballadors socials i personal d’infermeria, entre d’altres.
Què ofereix el CSMA: Informació sobre salut mental, assistència mèdica i psicològica, orientació i tractament dels trastorns mentals, suport i/o tractament psicosocial per a les famílies i coordinació amb altres recursos assistencials, socials i jurídics.

L’habitatge és un aspecte molt important de la integració social de qualsevol persona i per tant, també de les que tenim un problema de salut mental. En ocasions, el perdem perquè no tenim recursos i mitjançant un habitatge protegit podem recuperar autonomia i millorar la reinserció en diferents àmbits. Les dificultats per accedir o mantenir una casa poden generar-nos un deteriorament de la pròpia problemàtica de salut mental, així com un obstacle per a l’accés a altres recursos como ara els laborals, de rehabilitació o sanitaris.
Existeixen diverses modalitats d’habitatge, des de la més autònoma fins a la més assistida, segons les necessitats de cada persona, tenint en compte les seves habilitats, les seves limitacions, els seus desitjos i les seves expectatives. L’habitatge protegit pot anar des de l’anomenat suport a la llar (PSALL), que consta d’un suport en el nostre habitatge habitual; la llar amb suport que són pisos o cases assistides on conviuen tres o quatre persones; i la llar residència on hi conviuen un grup gran de persones i on el grau de suport és més gran.
Les sol·licituds d’habitatge protegit es realitzen a través del Departament de Benestar i Família de la Generalitat de Catalunya i s’han de complir una sèrie de criteris per poder optar-hi.
Més informació:
Departament de Treball, Afers Socials i Famílies: Serveis socials especialitzats

Els Centres de Dia d’atenció a la salut mental són espais relacionals i terapèutics que permeten que les persones usuàries continuïn integrades en el seu medi sociofamiliar. Estan dirigits a la rehabilitació psicosocial de les persones amb trastorn mental sever o greu, amb un cert grau d’autonomia i estabilitat de la malaltia, que no presenten situacions de descompensació aguda.
S’encarreguen sobretot de la rehabilitació de les capacitats personals i habilitats socials dels pacients amb trastorns mentals, amb l’objectiu de promoure la màxima autonomia possible, i aconseguir al seva inserció social i laboral.

Quan una persona pateix una crisi de salut mental i es fa difícil romandre en el domicili o quan necessita un tractament per a la compensació clínica dels símptomes, es recomana sol·licitar l´hospitalització en un Servei de pacients aguts.
Les hospitalitzacions tenen com a objectiu reduir la crisi, diagnosticar la causa i fer un tractament adient. Les hospitalitzacions són generalment d’estades curtes, d’aproximadament uns 30 dies, suficients per tractar la crisi i derivar a un tractament ambulatori o bé derivar a altre servei.

Es tracta d’un servei que atén ambulatòriament a persones amb addiccions al joc o altres conductes addictives, i que són derivats principalment des de l’atenció primària o els centres de salut mental.
A més del tractament individual o grupal d’aquests trastorns, es realitzen activitats preventives (informació i detecció precoç), educatives (assessorament familiar i escolar) i de col·laboració en la reinserció sociolaboral d’aquests pacients.

L’Organització Mundial de la Salut defineix l’adherència a un tractament com el compliment del mateix; és a dir, prendre la medicació d’acord amb la dosi i el programa prescrit; i la persistència, prendre la medicació al llarg del temps de tractament indicat.

La contenció mecànica o física és una mesura excepcional, que consisteix en la immobilització parcial o generalitzada de la major part del cos d’una persona. La seva indicació només està justificada en pocs casos, donat que vulnera el principi d’autonomia de la persona al limitar la seva llibertat, suposant una restricció dels drets fonamentals d’emparament constitucional.
La contenció mecànica s’ha de fer servir per professionals amb formació per fer-ho, i com a últim recurs en situacions extremes per controlar conductes que suposen alt risc pel propi pacient o per altres pacients i professionals sanitaris, després que hagin fracassat la resta de mesures alternatives, com l’abordatge o la contenció verbal.

Tenir un problema de salut mental no ha de suposar no poder treballar. Algunes persones han d’agafar-se una baixa laboral en un moment de crisi, però es poden reincorporar al seu lloc de feina un cop recuperades. Altres, en canvi, és possible que necessiten suport de serveis d’inserció laboral per tal de trobar una feina adient a les seves capacitats i necessitats. Existeixen diversos serveis com ara Serveis Prelaborals i Centres Especials de Treball i diferents programes d’inserció al mercat ordinari de treball.
No obstant, l’àmbit laboral és un dels entorns on més estigma i discriminació patim les persones amb un problema de salut mental. Segons un estudi d’Obertament, un 40,6% de les persones manifesten haver rebut tracte injust en alguna ocasió i el 19,2% durant l’entrevista de feina. Aquest tracte empeny moltes persones a l’ocultació, un 78,9% han amagat el trastorn a l’entrevista per evitar ser discriminats.
Així doncs, la taxa d’atur de les persones amb trastorn mental és molt elevada. Per aquest motiu, les institucions públiques i les entitats socials de salut mental han de promoure campanyes per desfer mites i creences que en l’entorn laboral, per sensibilitzar les figures polítiques, i molt especialment els empresaris, dels avantatges socials que comporta garantir un treball digne al col·lectiu.
Més informació:
Vídeo «Treball i salut mental: trencant l’estigma» Diputació de Barcelona 

Per a algunes persones, els fàrmacs són una solució a curt termini per superar una crisi puntual. Per altres, els fàrmacs són un tractament continu a llarg termini que els permet viure amb problemes de salut mental, sense recaigudes.
Sovint costa prendre medicació, sobre tot pels efectes secundaris adversos d’alguns psicofàrmacs, però de vegades és la manera més efectiva de eliminar els símptomes d’alguns trastorns mentals, o alleugerir el patiment.
La majoria de fàrmacs que es fan servir en el tractament dels problemes de salut mental es divideixen en quatre categories: ansiolítics, antidepressius, antipsicòtics i estabilitzadors de l’estat d’ànim.
El teu metge considerarà quin o quins fàrmacs i amb quina freqüència s’han de prendre. Alguns medicaments funcionen millor per a algunes persones que d’altres i pot passar un  temps fins trobar la medicació i la dosi correcta per tu. Informa al teu metge si detectes canvis o dificultats en la tolerància del medicament prescrit.
Pregunta tots els teus dubtes sobre els medicaments receptats al teu metge o llegeix tota la informació sobre els fàrmacs a la guia Vademecum.
I no t’automediquis! Pot ser perillós.

Les teràpies poden ajudar a resoldre com lidiar amb pensaments i sentiments negatius i fer canvis positiu, poden ajudar a persones que es senten angoixades per esdeveniments difícils a les seves vides, així com a persones amb un problema de salut mental.
Per teràpies psicològiques o narratives s’entén el parlar amb algú que està capacitat professionalment per explorar els teus pensaments i sentiments i l’efecte que tenen sobre el teu comportament i estat d’ànim. Entendre tot això pot ajudar-te a fer canvis positius al pensar i actuar de manera diferent, prendre un major control de la vida i millorar la teva confiança.
Existeixen diferents teràpies, que fan servir metodologies diverses, i alguns terapeutes fan servir més d’un tipus d’enfocament. Algunes serien:
– Teràpia cognitiva-conductual
– Teràpia dialèctica de la conducta
– Teràpia psicodinàmica- psicoanàlisi
– Teràpia humanística
Existeixen altres tipus de teràpia, com ara la teràpia de grups, mindfullness (que combina teràpia amb meditació), la teràpia familiar o l’art-teràpia
La durada d’una teràpia varia depenent del tipus i de les necessitats individuals. Mentre que algunes persones fan unes quantes sessions puntuals, d’altres poden anar durant anys. Una sessió dura aproximadament uns 50 minuts i la persona juga un paper actiu, requereix d’honestedat amb un mateix i  enfrontar-se a pors, records angoixosos o temes íntims.
Per fer teràpia, el teu metge de capçalera o altre professional de la salut et pot derivar a un psicòleg de la sanitat pública, però existeixen llargues llistes d’espera i no tindrà molta elecció de terapeuta.
Si t’ho pots permetre, pots optar per pagar una teràpia en un centre privat o amb un terapeuta específic. Busca referències i demana credencials.

L’addicció es considera un trastorn mental, en el sentit que suposa una dependència o necessitat de l’individu cap a una substància, activitat o relació, incapaç de controlar i que perjudica la seva qualitat de vida.
Les addiccions poden ser de caràcter químic (tabac, ansiolítics, alcohol, opiacis) o conductual (internet, videojocs, compres…). Pel que fa a l’addició de substàncies, el cos desenvolupa una dependència física i quan se li retira, causa una síndrome d’abstinència, que presenta un conjunt característic de símptomes (malestar físic i ansietat).

L’ansietat és una resposta natural a les amenaces externes encarregada de provocar una reacció corporal que ens protegeixi dels perills. Però quan la sensació d’ansietat sobrepassa la capacitat de concentració i crea malestar com per no poder continuar amb el ritme normal del dia a dia llavors podrem parlar de trastorn d’ansietat.
– Atacs de pànic i crisi d’ansietat
Quan s’arriba a un estat de molta ansietat pot esdevenir un atac de pànic. Aquest atacs poden començar sobtadament, desencadenant símptomes físics i emocionals ràpidament, com ara suor, tremolor, sensació d’ofec, mareig, dificultat per respirar, taquicàrdia i dolor toràcic.
Quan s’ha patit un atac d’ansietat, espanta que es pugui repetir i es tendeix a evitar les situacions o llocs on aquest s’ha produït, fins el punt d’evitar l’exercici o altres activitats que portin a tenir sensacions similars a les experimentades durant l’atac de pànic.
– Fòbies
La por esdevé fòbia quan hi una sensació de perill exagerada i hiperrealista davant d’una situació determinada (per exemple, als espais oberts) o d’alguna cosa (com ara a les aranyes). Llavors pot ser que la persona que ho experimenta organitzi la vida al voltant d’evitar el que li causa aquesta ansietat. En aquest moment pot començar-se a parlar de trastorn.
– TOC
El trastorn obsessiu-compulsiu (TOC) es caracteritza per la presència de pensaments reiteratius incontrolables o obsessions que provoquen compulsions, comportaments repetitius que la persona realitza com a rituals per a reduir l’ansietat, però que poden causar un nivell d’estrès considerable.

Els TCA són trastorns mentals caracteritzats per un comportament patològic davant de la ingesta alimentària i una obsessió pel control de pes i l’aspecte físic. Són trastorns que provoquen conseqüències negatives tant per la salut física com mental de la persona.
Els més coneguts són l’anorèxia nerviosa i la bulímia nerviosa, però també n’existeixen d’altres, com el trastorn per afartament, l’ortorèxia (l’obsessió pel menjar sa), i la vigorèxia (l’obsessió per l’exercici físic).
–        Anorèxia:
Les persones que tenen anorèxia presenten conductes anòmales pel que fa l’alimentació i percepcions distorsionades del pes, el volum i la silueta corporal. La persona que té aquest trastorn pot veure’s molt grassa o desproporcionada, tot i estar molt per sota del que es considera un pes saludable, i pot arribar a experimentar satisfacció i èxit el fet d’aconseguir controlar la necessitat de menjar i la pèrdua de pes
–        Bulímia Nerviosa
La bulímia és un trastorn de la conducta alimentària que es caracteritza per episodis d’ingesta descontrolada i compulsiva (afartaments o “atracons”), en els quals es menja una gran quantitat d’aliment en poc espai de temps i generalment en secret . A continuació s’experimenta una sensació de culpabilitat, per la qual cosa s’intenta compensar els efectes de les sobre-ingestes mitjançant vòmits auto-induïts i/o altres maniobres de purga o augment de l’activitat física .
La bulímia nerviosa sol ser un trastorn ocult, fàcilment passa desapercebut ja que els signes són menys visibles que l’anorèxia, i es viu amb sentiments de vergonya i culpa. Per aquest motiu se sol demanar ajuda quan el problema ja està avançat.

– Depressió
La depressió clínica és un trastorn que fa que la persona senti una tristesa inusual o un humor irritable que no desapareix i una pèrdua d’interès o de la capacitat de gaudir de les activitats que abans li resultaven satisfactòries i plaents. Quan és severa pot comportar pensaments suïcides o simplement deixar de tenir desitjos de viure.
– Trastorn bipolar
Aquest trastorn es manifesta amb extremes alteracions de l’estat d’ànim de la persona: de períodes d’eufòria desmesurada reconeguts com a episodis maníacs a la depressió profunda. Hi ha persones que, durant l’estat d’eufòria excessiva, poden experimentar una vitalitat exagerada, al·lucinacions auditives o visuals o tenir idees o creences que no són compartides per la resta de persones del seu entorn.

– Trastorn límit de la personalitat (TLP)
El TLP és una alteració de les característiques de la personalitat i de les tendències comportamentals de l’individu. Es caracteritza per un patró persistent d’inestabilitat en les emocions, les relacions interpersonals, l’autoimatge i el comportament i un escàs control dels impulsos.
Aquesta inestabilitat afecta de manera important  a la vida laboral i familiar, la capacitat per a fer plans a llarg termini i la identitat de les persones que l’experimenten.

– Psicosi
Un episodi psicòtic es dóna quan es percep o s’interpreta la realitat de forma diferent a com ho fa la gent del voltant. Això pot incloure al·lucinacions o associacions d’idees que la resta de persones no comparteix (deliris).
– Esquizofrènia
Quan una persona es troba en un episodi d’esquizofrènia, no és capaç de distingir pensaments, idees i percepcions de la pròpia realitat. És un tipus de psicosi que interfereix en la capacitat per pensar, sentir o actuar. Els símptomes principals són: deliris (falses creences com sentir-se perseguit, motiu de burla o culpable d’algun fet), al·lucinacions (falses percepcions, majoritàriament auditives), dificultats de pensament, manca de motivació, bloqueig emocional, aïllament social i alternacions de la son.
– Trastorn esquizoafectiu
Aquest trastorn es compon d’episodis psicòtics similars a l’esquizofrènia i alhora també els emocionals típics d’un trastorn bipolar. Pot ser que s’experimentin al mateix temps o bé en períodes alterns.

Les al·lucinacions són falses percepcions sensorials que la persona percep com a real i no és conscient que no existeix cap estímul físic present. La més comuna és la percepció auditiva d’escoltar veus, però també poden incloure visuals, tàctils, olfactives i/o gustatives.
Les al·lucinacions poden ser un símptoma d’algun trastorn mental, sobretot de l’esquizofrènia. Si creus que estàs experimentant un deliri o algú del teu voltant manifesta aquests pensaments falsos, demaneu ajuda.

Podem definir un brot psicòtic como una ruptura de la realitat de forma temporal, que pot ser provocada per diferents causes. Les més comuns són una font d’estrès potent o constant, una sobreexposició emocional, un esdeveniment traumàtic o un consum d’alguna droga.

Els deliris són falses creences, com per exemple sentir-se perseguit, culpable o responsable d’algun fet, que els altres es riuen de nosaltres o en parlen malament.  La persona es troba tan convençuda del seus deliris que ni l’argument més lògic pot fer-les canviar.
Els dos tipus de deliris més característics són:
– Deliris maníacs o de grandesa: La persona creu ser algú molt important o influient, amb una misió o pla tramat que ha d’aconseguir per un be major.
– Deliris persecutoris: la persona creu ser vigilada o observada per la resta. Pot creure’s que li deixen missatges, que la televisió parla d’ella. Aquest tipus de deliris amb freqüència fa que la persona cada cop surti menys de casa seva.
Els deliris poden ser un símptoma d’algun trastorn mental, sobretot de l’esquizofrènia. Si creus que estàs experimentant un deliri o algú del teu voltant manifesta aquests pensaments falsos, demaneu ajuda.

Algunes persones escolten veus quan no hi ha ningú al seu voltant i són els únics que les perceben. Poden ser veus de persones que coneixen o desconegudes, poden ser moltes veus o només una, poden dir una paraula o frases i poden cridar, susurrar, escoltar-se clarament o de manera atenuada. Segons les investigacions, un 4% de la població escolta veus, la mateixa quantitat que pateix asma.
Tot i que poden ser veus amb missatges positius o divertides, es tracta d’un fenòmen que en la majoria de casos és doloròs i angoixant, pel caracter intrusiu de les veus. Qualsevol que sigui la causa principal, les veus difícils o estresants tendeixen a estar relacionades amb sentiments de por, culpa, ansietat, inseguretat o ràbia. Aquests sentiments poden derivar-se d’experiències vitals traumàtiques per la persona.
Les alucinacions auditives poden o no ser un dels símptomes d’un trastorn mental, així que si comences a escoltar veus, et recomanem que vagis al teu metge el més aviat possible.  Amb informació i un tractament farmacològic i/o terapèutic, les veus poden desaparèixer o ser acceptades.
També hi ha altres formes de maneig de les veus com proposa el moviment Hearing Voices o el seu equivalent Entrevoces

L’estrès és una resposta normal de l’organisme enfront de situacions noves, i per tant sota pressió, que obliguen al cos a adaptar-se a elles. L’estrès és beneficiós a nivells normals, perquè és una font de motivació i de productivitat. No obstant això, massa estrès o una resposta exagerada enfront del mateix, pot desencadenar símptomes que alteren la qualitat de vida i emmalaltir. Pot ser causat per grans traumes i esdeveniments de la vida, però també per petites irritacions diàries.
L’estrès pot generar malestars físics (maldecaps, nàusees i indigestió, sudoració o palpitacions), canvis emocionals (por, ira, frustració i depressió) i canvis de comportament (irritabilitat, indecisió, problemes de somni o agressivitat)
Per lluitar contra l’estrès, és important fer la connexió entre sentir-se cansat o malalt amb les pressions que s’enfronten.