El dol en temps de pandèmia per COVID-19

28/04/2020

El dol és un procés natural i adaptatiu que ajuda a sobreposar-se a una pèrdua. La vida està plena de petits i grans dols que s’han de fer front al llarg del cicle vital i que ens aboquen al repte de resoldre’ls de la millor manera possible, per poder continuar endavant. Per aquest motiu, és important no patologitzar el dol, perquè forma part de la vida i perquè no tots els dols es compliquen. De totes maneres, durant el procés poden aparèixer respostes fisiològiques, emocionals, conductuals i cognitives, com ofec o presència d’al·lucinacions breus, que poden espantar a qui les viu.

Elisabteh Kübler-Ros va ser una famosa tanatòloga i psiquiatra a qui devem molt, que va  elaborar el conegut model de fases del dol que divideix el procés en 5 etapes: negació, ira, negociació, depressió i acceptació. No obstant això, una de las crítiques al seu model es centra en el fet que atorga un paper massa passiu a la persona en dol que transitaria per les etapes descrites, que serien universals per tothom.

Així doncs, altres experts com el psicòleg William Worden, aposten pel model de tasques, que atorga a la persona en dol un paper actiu i postula la realització de les següents quatre: acceptar la realitat de la pèrdua, processar las emocions i experimentar el dolor, adaptar-se a un món sense la persona que ha mort i re-situar emocionalment la persona absent mentre es continua amb la vida.

Una concepció complementària a les anteriors és la del psicòleg Robert Neymeier, per qui el dol és un procés de reconstrucció de significats que permet revisar i reconstruir el món personal de significats que ha quedat qüestionat per la pèrdua i, fins i tot, configurar una nova identitat per encaixar en el món que ha quedat transformat.

L’ésser humà disposa dels recursos personals necessaris per transitar el dol, però és cert que hi ha qui disposa de més recursos i estratègies d’afrontament positiu o els té més treballats. Els recursos disponibles varien en funció de la personalitat de base, la maduresa emocional assolida, las experiències vitals, la capacitat cognitiva… Ara bé, a més dels recursos personals i estratègies d’afrontament hi ha altres factors que influeixen en el desenvolupament del procés com la consideració que té la pèrdua per a la persona, com s’ha produït i la xarxa de suport social disponible. El procés de dol té una dimensió personal, però també una dimensió social. Som éssers gregaris que vivim en comunitat i el dol no es pot concebre com un fenomen només individual, és de vital importància sentir-se acompanyada i recolzada per l’entorn proper de família i amics.

El dol en temps de pandèmia per COVID-19

Les persones necessitem, o al menys ens aporta tranquil·litat, que el món sigui comprensible, predictible i confiable. Davant un esdeveniment traumàtic quan es dóna una ruptura greu, el nostre món de significats queda en entredit i pot tornar-se incomprensible, incert i amenaçador. El procés de dol permet reconstruir el propi món de significats i integrar el fet traumàtic a la història de vida, per atorgar continuïtat i coherència a la narrativa personal i, fins i tot, a la pròpia identitat que pot veure’s col·lapsada arrel de la pèrdua.

En el cas que es produeixin factors traumàtics associats a la pèrdua com poden ser les circumstàncies actuals degut a l’estat d’alarma i confinament, les persones que han perdut un ésser estimat es troben en situació de risc de desenvolupar un dol complicat. A causa de la pandèmia, ens trobem que els familiars no poden acompanyar les persones que estimen, no es poden acomiadar, s’han limitat els rituals funeraris i l’acompanyament presencial de la xarxa de suport, el personal sanitari està sotmès a un estrès i una sobrecàrrega emocional excepcionals que condicionen les seves possibilitats de sostenir el patiment emocional i el sistema sanitari té dificultats per oferir unes cures pal·liatives adients i de respondre a les necessitats emocionals dels familiars. Aquestes circumstàncies excepcionals poden comportar que la persona en dol es senti superada per les circumstàncies, els seus recursos poden bloquejar-se o pot posar en marxa estratègies d’afrontament que no l’ajudin a elaborar el procés de dol d’una manera favorable i, a més de la inevitable tristesa, poden aparèixer d’altres emocions.

La culpa pot aparèixer en les circumstàncies actuals, en què familiars poden haver esdevingut vector de contagi. Com qualsevol emoció, la culpa pot resultar adaptativa i natural, en la mesura que permet analitzar allò que ha succeït, reparar un possible dany i intentar fer-ho millor en el futur. El problema és quan la culpa s’encalla, fa sentir a la pròpia persona o focalitza en una tercera, com única o última responsable, sense tenir en compte la multi causalitat dels esdeveniments. Si esdevé disfuncional, pot desembocar en un bloqueig que impedeixi evolucionar i avançar en el procés de dol.

La frustració apareix quan les expectatives no s’acompleixen o es sent que les pròpies necessitats no són ateses. En la situació en què ens trobempot aparèixer pel fet de no haver pogut acompanyar el familiar al final de la seva vida. És important trobar l’espai per alliberar la impotència i acceptar que no podem controlar-ho tot, per, de mica en mica, trobar altres vies per poder cobrir les pròpies necessitats, acomiadar-se i relacionar-se de manera simbòlica amb la persona que ha mort.

La ràbia pot aparèixer com a reacció davant la situació que escapa de les mans i fa patir. És una emoció que dóna força per reivindicar el que es necessita i lluitar per sortir endavant. Tanmateix, si una persona es sent sobrepassada, pot tenir dificultats per canalitzar-la i expressar-la d’una manera sana. És important permetre’s sentir-la per tal que flueixi, en comptes de reprimir-la, perquè sinó pot manifestar-se com una irritabilitat sostinguda en el temps o amb expressions d’ira que alterin les relacions interpersonals.

Per acabar, es llisten unes recomanacions per afavorir l’autocura i el procés de dol:

  • Permetre’s l’expressió emocional, verbalitzar i compartir allò que ens angoixa i entristeix.
  • Cultivar l’esperança i l’apoderament. El dol és un procés natural, tots tenim recursos per fer-hi front, per molt aclaparador que sigui el patiment que sentim en aquests moments. No es poden canviar les circumstàncies, sí depèn de nosaltres com les afrontem, treballant per rescatar i enfortir els recursos personals per gestionar las adversitats de la vida.
  • Promoure l’autocura, seguir hàbits de vida saludables, equilibrar moments de connexió i de desconnexió amb la pèrdua i mantenir la xarxa de suport encara que sigui virtual, respectant també la pròpia necessitat de recolliment i solitud.
  • Connectar amb l’espiritualitat com a factor protector davant eventuals complicacions del dol. Es refereix a tot allò relacionat amb l’immaterial, intangible, simbòlic i els valors i principis que el regeixen. Es pot treballar a través de l’expressió artística, la creació d’un espai en memòria de la persona absent, la meditació, l’escriptura, la lectura…
  • Valorar la necessitat d’ajuda professional. Si el dol es complica podem experimentar que la intensitat del patiment no disminueix i es manté a un nivell molt elevat, extrem i fins i tot incapacitant durant un període de temps perllongat. No obstant això, és difícil i poc útil establir límits temporals, perquè cada persona té el seu propi ritme. En canvi, sí és essencial tenir en compte les senyals d’alarma: no poder assolir un nivell de benestar suficient per a sobreportar el dia a dia, l’aparició de problemes de salut mental o físics (sense una base orgànica que expliqui la seva aparició o intensitat) o la presència d’emocions o conductes poc congruents amb la situació, són senyals que indiquen que cal demanar ajuda.

 

Per acabar, unes últimes paraules d’esperança. Tot i que el concepte de dol té mala fama i s’associa a quelcom negatiu, es tracta en realitat d’un procés reparador, sanador i transformador que ajuda a les persones a adaptar-se als canvis i a sobreposar-se a les pèrdues en general i a la mort del éssers estimats en particular, malgrat el dolor que comporten.

Avui, les iniciatives solidàries sorgides arreu, confirmen que l’ajuda mútua contribueix a construir una societat millor. Així doncs, si hem perdut una persona estimada, prenguem-nos el temps necessari per elaborar el procés i comptem amb el recolzament dels qui sentim a prop. I si tenim l’ocasió d’acompanyar una persona que està en dol, no perdem l’oportunitat d’oferir-li el nostre suport.

Bàrbara Mitats
Bàrbara Mitats, Psicòloga responsable de programes de recuperació i suport mutu de la Federació Salut Mental Catalunya

Psicòloga social i general sanitària i psicoterapeuta. Llicenciada en psicologia, Màster en Psicogeriatria, Màster en Teràpia cognitivo-social, Postgrau en Neuropsicologia i demències i Postgrau en Direcció i gestió d’ONL. Experiència en els àmbits de: psicogerontologia, cures pal·liatives, atenció a persones en situació de dependència i salut mental.

 

———

Per a més informació, orientació i assessorament:

 

  • Consultar guies especialitzades:
  • “Recomanacions per afrontar la mort d’una persona estimada durant el confinament per l’epidèmia de COVID-19” (COPC – Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya)

https://www.copc.cat/adjuntos/adjunto_15309/v/Recomanacions%20per%20afrontar%20la%20mort%20d%E2%80%99una%20persona%20estimada%20durant%20el%20confinament%20per%20l%E2%80%99epid%C3%A8mia%20de%20COVID-19.pdf?tm=1585304549

  • “Guía para las personas que sufren una pérdida en tiempos del coronavirus (Red IPIR-UB)

https://blogs.fefmont.es/elpilarbilbao/wp-content/uploads/sites/30/2020/03/GUIA-DUELO-COVID19_2020.pdf